MOLGAHAR

tancar cercles

2009-11-23T20:20:00.002+01:00

que si la vida és una etapa rera l'altre, que si tot va i ve, que si em va a èpoques, que si per aquest riu mai no passa la mateixa aigua, que si cada cosa té el seu moment... quantes frases fetes i tòpics heu sentit sobre el temps i sobre la inconstància de la natura humana.

un pie en la tierra, otro en el mar... jamás serà constante...

Té remei? és qüestió de caràcter? d'aprenentatge? és la realitat innegable de les persones?

fa més d'un any aquest trosset de la xarxa on escriure un munt de tonteries tenia molt sentit... però potser ara no en té massa, sinó no m'explico perquè ja no en faig cap ús... linkar algú altre de tant en tant... gent més constant que jo en això de bloggejar, tafanejar en mi mateixa i el meu passat...

Em plantejo si el millor que podria fer és tancar i fer desaparèixer el blog, doncs em fa més peneta veure'l descuida't que pensar que no existeixi... potser ara n'ha de néixer un altre, potser no toca, no em ve de gust... o allò que ja s'ha dit alguna vegada... no té tant sentit construir una realitat aqui dins quan la de fora et crida més l'atenció i t'absorveix...

potser tot plegat és indisciplina.

a la merda, tot és més fàcil, senzill, vulgar, menys dramàtic i ostentós, mal que ens entestem a donar importància als nostres actes i paraules... egòlatres sense remei...

si això no és un tancament definitiu... de moment serà una parada oficial... unes bones vacances amb reflexió sobre si té sentit continuar. Està clar que no de la mateixa manera... ja pensaré alguna cosa.

El meu ego agraeix mooooolt el temps que algunes i alguns heu dedicat a llegir i mirar per aqui.

Gràcies.

lasanya i orelles...

2009-10-27T13:12:00.004+01:00

Fa molt temps que no penjava cap recepta d'algun plat que hagués cuinat... no és allò més espeterrant del món en imatge, però val a dir que de gust va quedar brutal...
Orelles de pasta de full i sucre. Com en dieu vosaltres? palmeres? ulleres?? em sembla que jo també li dic força ulleres... però sobretot orelles. N'hi ha que recobertes de xocolata o moooolt caramelitzades estan boníssimes. Ben fàcil: pasta de full, mantega i sucre.
Lasanya de carbassó, albergínia i formatge de cabra. Un diumenge qualsevol... poca feina o poques ganes de fer feina... el moment perfecte per jugar a cuinetes: entre capa i capa de pasta, una capa de carbassó al forn, una de rodanxes d'albergínia enfornades i formatge de cabra (d'aquell que fa forma de tub... de "rulu"), beixamel per sobre i més formatge per decorar.

Bon profit!!!!

se'm regira l'estòmac

2009-09-30T20:20:00.002+02:00

vergonyós, increible, inmoral, dolorós, vomitiu, intolerable, incomprensible, ofensiu, dur, trist:
que un banquer es jubili i li quedi una pensió de milions d'euros.

Del santander, no? Tant és, tots són iguals, mal que em pesi generalitzar. A quin pitjor. El que no entenc és perquè s'emet la notícia al migdia i ens ho empassem sense més, ens ho empassem amb el dinar, amb les llenties, amb tota la resta de notícies que ens rellisquen, que han deixat d'afectar-nos o que mai ens han afectat. Fem mans i mànigues per pagar lloguers i hipoteques, patim els insuficients serveis públics, les retallades a sanitat o educació... però ningú s'aixeca enfurismat, ningú surt al carrer ofès.
Les incongruències més sonades són el pa de cada dia... però tenim un greu problema. Com a societat, com a conjunt de ciutadans no sabem demanar el que és nostre, no estem entrenats en l'exercici d'una democràcia real i participativa, no tenim autoestima com a poble. No em refereixo a cap poble en concret, sinó al conjunt de la ciutadanía mundial... a cada racó de món hi ha qui viu amb més del que podria alimentar, vestir i educar a centenars de persones... potser milers? I també hi ha qui viu amb el que no dóna ni per mantenir un ratolí. és igual, arreu estem adormits.
Adormides i adormits. Resignats. Tristos.
El dia que recordem que aquells que representem la força de treball del món tenim el poder... potser les coses començaran a canviar. Potser.

...

2009-09-22T18:45:00.003+02:00

He comès molts errors a la meva vida. Un dels pitjors ha estat intentar accedir en hora punta al centre de la meva ciutat amb cotxe. Recorrent.
Cobren bé els tècnics d'urbanisme? ho dic per si queda alguna plaça lliure... estic a l'atur. Fent allò que fem tant sovint de criticar la feina dels demés sense conèixer l'àmbit, estic disposada a queixar-me i jurar que tot plegat és una merda si ens posem a parlar dels urbanistes del meu poble. També juraré que ho podria fer millor. Però em consola saber que d'aquesta sobervia justificada segur que pequem la majoria dels sabadellencs i sabadellenques conductores aquests dies.
Visca la tornada al cole! i a la "cola"!

breu

2009-09-22T14:58:00.003+02:00

Joder, aquest matí he sortit de casa preparada per enfrontar-me a les terribles neus de l'estepa Siberiana, si més no de cintura cap avall, i rere la porta de sortida al carrer m'esperava un sol de la hòstia. Deu ser que davant la finestra del meu sisè pis hi ha un microclima especial que em feia convençuda que avui em pelaria de fred. Per sort la tarda va venint més fresca i potser els meus peus no acabaran com patates al caliu.

2009-09-08T21:48:00.003+02:00

Torna, torna Serrallonoga...

2009-09-01T22:13:00.003+02:00

Em sembla una obvietat dir allò de... s'ha acabat l'estiu! torna a començar el curs, el temps corre, passa, va endavant i mai no para, la vida sigue... és una obvietat tan comentada la del pas del temps, que em sembla massa poc original, però, al cap i a la fi potser hauria d'assumir la meva poca originalitat...

Les tornades:

Torna el comentari cinèfil:
Ja heu vist la última de Pixar? Up! molt maca, les imatges molt maques. La història comença una mica trista, però és molt, moooolt bonica. Només els gossos parlants em van sobtar i potser fins i tot sobrar en algun moment... però mira. El nen és molt divertit, la seva relació amb l'altre protagonista té molt bons moments.

Antichrist... plena d'imatges i situacions dures, un bon final. Al començament em faltava ritme i acció, clar, just després d'haver vist Up... molt boniques les imatges de les escenes que obren i tanquen la pel·licula.

Torna la festa major:
http://cfps-barraques-sabadell.blogspot.com/

Aquest any es mantenen activitats tradicionals com el pregó, correbars, els garrotins, titius, bitlles catalanes, el saballut de ferro, els sopars populars, els concerts, les activitats per nenes i nens, el foc, l'animalada... i les barraques. I podreu passar-ho bé amb art al carrer i activitats itinerants al matí, el trivial, el teatre!!
No ho puc evitar, jo, personalment us recomano la barraca de Ràdio Trama, davant la qual podreu gaudir dels DJ's dels programes: rude, picnic, killa, BSO, vida o pantalla, Pimpampum, i els dj's de la ràdio!

Detalls de Gernika, de nit i de dia...

2009-07-12T17:04:00.004+02:00

no escriuré gaire ara, deixaré imatges en lloc de paraules. tot i que si pogués deixar gestos, tacte... ho faria, doncs aquesta setmana s'ha reafirmat dins meu la idea que, en aquest món dominat per la imatge, és urgent desenvolupar i prestar atenció als altres sentits, i en especial al tacte. A la tendresa del gest. A la suavitat de la carícia. A l'escalfor de les abraçades. A l'alegria dels petons.

tinc feina a llegir el bestseller dels ous que tothom llegeix i que fa quedar ben démodés als que no ho fan... però reconeixeré que està moooolt bé per ara, a part de l'èxit de es estratègies comercials, deu ser que sí, que el difunt Larsson escribia bé!

Gernika és un lloc preciós en que es respira amor per la llengua i la terra.

Fins ben aviat.

Feliç aniversari!!!!

2009-06-29T17:37:00.002+02:00

Fa justament un any que aquest racó internautic va començar a existir. Porta accent internautic?? internàutic??? Sembla que si, no? Així doncs fa un any que escric per aqui, últimament menys... per motius varis... :) Coses meves. És igual, els motius pels que no esciure són tan poc importants com aquells pels que escriure, el que importa són les lletres i les historietes. Allò que s'escriu. Hi ha dies, però, que és molt més important el que no s'escriu, el que ens passa sense una llibreta a la mà, o les sensacions a les que no sabem posar paraules. No cal posar paraules a tot, no? Em ve de gust callar la boca i parlar amb les mans i els ulls. Crec que, en general, el món fa poques carícies. I d'un temps ençà veig cada cop més clar que ens en fan falta moltes!

una d'aquelles èpoques...

2009-05-29T19:13:00.003+02:00

Per què quan més coses tinc per explicar és quan més em costa fer-ho?

És aquesta una sensació errònia?

Potser és que no tinc tantes coses a explicar...

Puntualitzem i millorem la pregunta:

Per què com més coses m'estan passant alhora més em costa escriure?

Potser ja m'hi acosto més... així, així...

El cert és que les últimes sessions de postgrau han estat molt dignes d'ésser reflexionades al blog.

El cert és que la bogeria col·lectiva relacionada amb el Barça m'ha encès, indignat (i gairebé se m'encomana... mare meva! és massa fort!) i aquest fet també hauria de ser comentat per aqui. Per què centenars... milers de persones són capaces de sortir al carrer per una colla de rics i, en canvi, quan perden la seva feina o els ja minsos serveis públics, es queden a casa???

El cert és que el meu estat sentimental i emocional és brutalment digne de ser expressat en mil contes, poemes, cançons i crits d'alegria.

El cert és que podria explicar-vos que aquest dissabte proper grabarem un programa especial a la ràdio, amb persones que van pertànyer a un esplai ja desaparegut, la Roda, i aquest bocí d'història de la ciutat no pot deixar de ser contat.

Hi ha tantes coses certes al món com coses incertes o no certes, i també n'hi ha de "decertes"... com alguns punts de la geografia mundial ben calurosos...

Potser que, com que estic una mica saturada per coses a fer que no començo a fer, escriure se'm fa una mica muntanya... i em fa mandra.

I del que estic bastant segura és que torno a passar una d'aquelles èpoques en que tinc tant a viure que deixo d'escriure. En que m'interessa més fer que reflexionar. Ja escriuré... això sempre es torna a fer.

Ja n'hi ha prou de reflexió personal sense aportació social...

Buf! i a sobre fa la tira que no hi ha comentari cinèfil!! Doncs no pot ser: aquesta setmana recomano l'especial ciència ficció de Generació BSO a Ràdio Trama.

Fins aviat.

declaració d'intencions

2009-05-08T01:11:00.003+02:00

Declaro que tinc una son que em caic a pedaços sobre la taula del menjador silenciós.
Declaro que no recordo on estava la noche de autos senyor fiscal.
Declaro marítim mullat.
Declaro mar i muuuuuuuu, yes!
Declaro que encara haig d'aprendre molt pel que fa a l'expressió de l'absurditat.
Però sobretot, avui vull fer una declaració d'intencions, que em servirà per promocionar el meu segon blog (faig us de les estratègies merda-mercantils d'aquesta societat on tot s'hi val per induir-nos a consumir):

Pensava fer-me segrestadora de nans de jardí, però ara crec que prefereixo ser assessina a sou de fades.

i això no és tot dames i fitxes d'escacs... trobareu nous contes al blog de contes, linkat al menú de blogs de la dreta. Ep, no us feu ilusions, són curts i ves... no se ni perquè els anuncio, l'ego pot més que la vergonya.

i cito...

2009-05-05T14:58:00.003+02:00

"Els somnis són el nord del món sencer. Si els fas realitat, hauràs d'anar al sud. "

del Món Groc de l'Albert Espinosa, qui em crida enormement l'atenció cada cop que apareix en un mitjà de comunicació.

let the sunshine in

2009-04-22T17:14:00.004+02:00

Embruixats, perdem la mirada en l'horitzó amb una cançó de fons que no sona sinó als ulls, que criden en silenci que estan contents, molt contents pel que està passant...

Imatges de Sentein

2009-04-21T14:31:00.003+02:00

a mitges

2009-04-09T10:49:00.003+02:00

Fa dies que se'm presenten oportunitats per fer realitat fantasies sexuals increïbles i la cosa sempre es queda a mitges... més aviat, ni tan sols comença. Sóc tímida de mena.

Dilluns, a l'Ariège, França. Situeu-vos. Un matí assoleiat pujava una muntanya sola. A través d'un bosc d'arbres que podríen haver estat escrits per Tolkien arribo, després d'una hora de camí, a un refugi de muntanya, petitíssim, a uns 1600 metres d'altura.
Rodejada de pics nevats, deixo la motxilla a terra, al lloc escollit per llegir i mirar el paisatge les següents hores. Inspecciono la zona i valoro fantàstic més d'un racó per tornar acompanyada.
M'estiro al sol, després d'haver-me tret botes i mitjons, i haver-me arremangat els camals dels pantalons. (hores després m'hauria cremat les cames blanques a estrenar...).
Durant les quatre hores que passo allà gairebé sempre estic sola. Sola en mig del cel net i el sol brillant. Sola barallant-me amb un llibre que algun advocat-filòsof-defensordelsdretshumansdesdeundespatx va escriure.
Quan ja en portava gairebé tres d'hores allà apareix la primera oportunitat de realització de fantasia sexual improvitzada en aquell mateix moment. Jo es que això de les fantasies no ho porto pensat de casa... en tot cas se m'acudeixen sobre la marxa... així que si un dia em pregunteu el més problable és que digui que no se me n'acut cap.
Des de baix del camí va aparèixer un noi, jove (si més no, tant com jo... que encara puc dir que ho sóc) de cabells arrissats, carregat amb una motxilla de travessa i un instrument extrany i gran. El meu eurocentrisme musical va fer que no el reconegués... bé, diguem-ne incultura instrumental directament. Total, que encara feia més exòtica la cosa. Un noi que sembla travessar sol les serralades franceses carregant un misteriós instrument de corda?
Un desconegut francès atractiu.
Un refugi de muntanya.
O millor... tota una muntanya assoleiada i els dos sols.
Migdia. L'escalfor de la incipient primavera. En tots els sentits.
No cal que us digui que se'm van acudir coses molt més interessants a fer que seguir comprenent com el concepte de nació comporta exclusió... i com l'estat modern ha tendit a la homogeneïtzació cultural dels seus ciutadans, i tot un seguit de temes interessants encara que farragosos.
Però... sóc tímida de mena.

La segona oportunitat es va presentar ahir al vespre.
Vaig arribar a casa amb pressa i amb el temps just per agafar un pastís que havia fet per la meva cosina, una mona de la que ja penjaré foto, continuant amb el meu afany exibicionista...
Vaig pujar l'escala sentint els crits dels veïns de sota casa meva...
"joder, ja estan cridant una altra vegada aquests capullos..."
Un cop a casa vaig parar una mica més d'atenció als crits, que no eren els de sempre:
"los bomberos!! llama a los bomberos! aaaaahhh! aaaigh!!!"
I en sortir al pati interior, a la galeria de la cuina, tot era fum. Un fum gris, brut i picant. Amb uns segons en vaig tenir prou per fer llagrimeta sota l'ull i tossir com una terminal tísica...
La veïna de davant va corroborar que havia sortit una preocupant flamarada des de la cuina. Tant ella com jo vam baixar al primer pis a oferir ajuda, mostrar preocupació per la salut dels seus habitants i assegurar-nos que havíen trucat als bombers en cas que calgués...
Encara que el foc, gràcies a l'extintor que vaig apropar des del segon pis, ja era apagat, van aparèixer els equips d'emergència, responent "cual superman raudo y veloz" a la trucada de socors.
Senyores, senyors... tres cotxes de municipals, una ambulància i el millor del pack: dos camions de bombers, frescos, acabats d'arribar del cuarter!! mmmm...
Poca cosa van haver de fer, però durant mitja hora van tenir els caminons sota el balcó de casa meva.
Amb tot això, no se si recordeu que jo tenia pressa per agafar una mona i portar-li a la meva cosina. Feia mitja hora tard. A casa els meus tiets sopen amb seriosa puntualitat. Poca cosa tenia jo a fer, foc controlat, veïns sense cap ferida ni necessitat que jo pogués cobrir...
Podia haver anat marxant, pensareu... doncs no. El meu cotxe estava aparcat vora els camions de bombers i no el podia moure fins que ells marxessin. Atrapada. Obligada a mirar-los rere els vidres...

Dos camions de bombers sota el meu balcó! Plens de bombers! Heus aquí la meva segona oportunitat de realització de fantasia sexual...
Vaig estar atenta als moviments dels herois apagafocs. Quan vaig veure que es disposaven a pujar al camió i marxar vaig agafar la mona, ben destapadeta i visible, la bossa, les claus i cap al cotxe!
Quan vaig sortir al carrer els bombers xerraven, a punt per marxar, recolzats sobre el meu cotxe!!! M'hi vaig acostar... van adonar-se de la meva presència, van separar-se uns centímetres del cotxe quan vaig accionar el tancament centralitzat amb la clau.
Llavors un d'ells, amb pinta de tenir algun càrrec per sobre dels demés, es va fer el simpàtic amb mi:
"Aquest pastís, és per nosaltres?"

Oportunitat numero dos... a flor de pell, a punt de caramel, "en bandeja de plata", en safata, a la punta de la llengua, aaai ai ai aiiiiii!

Podria haver respost:

- Aquest no, però quan vulguis en preparo un per vosaltres...
o
- Ens veiem al quarter en cinc minuts...
o
- Aquest és per ma cosina, però per tu tinc una recepta especial...

Però... sóc tímida de mena.

I vaig respondre, baixant la mirada, amagant-me:

- No, no... és que és per la meva cosina...

Vaja... potser millor... jjajaja, allà hi havia massa bomber per mi soleta...

Ai...

NO HI PODEU FALTAR!!!

2009-04-04T01:11:00.006+02:00

divendres 17:

a les 21:30 sopem xatonada i pollastre amb ametlles i després, a les 23:00, ballem i riem sense parar amb la batalla de DJ's dels programes musicals de ràdio trama:
Generació BSO, Picnic Calidoscòpic, Rude Time, La Onda Magnética, Killa Sound, Cucumber session, Pim Pam Pum...

dissabte 18:

ens llevem per fer uns partidets de bàsquet i futbol a les 11:00 al pati de l'IES Pau Vila, i cap a la tarda ens passem per la plaça del gas, on estarem fent emissió en directe.

De cinc a quarts de deu del vespre, tindreu: animació infantil i xocolatada, tastets de programes com el Macramè, l'Iguals però diferents, l'Esplaia't, el xerrameca Inèdita, el Generació BSO... , una xerrada sobre mitjans comunitaris, amb membres de Ràdio Trama, de SIPS, de la UNion de radios comunitarias de Madrid i de la Directa.
A més podreu veure una mostra de graffiti i l'exposició sobre la ràdio.

No us ho podeu perdre!!!!

a més, hem fet unes samarretes xulíssimes!!!

al matí en parlem... acabo d'arribar a casa...

2009-04-01T02:17:00.003+02:00

I així ha estat aquesta nit...
Els millors moments del concert: You shook me all nigh long, Hell bells i, evidentment Highway to hell. I ells saben que és el millor moment, per això l'han reservat pel final.

Slumdog Millionaire

2009-03-30T10:19:00.000+02:00

Me n'hauria d'anar a dormir, però no em puc estar de comentar que la peli és d'aquelles rodones, com a història està molt ben lligada, combina els passats i presents de forma molt àgil i ... és molt bonica.
És una mica un conte, però en comptes de fades té bocins de realitat, i de cruesa, i de dolor... però, com no, té l'amor i el somni.
Al cap i a la fi, una de les funcions de la literatura, del cinema, de l'art, és portar-nos a un altre món per una estona, lluny de la nostra realitat quotidiana, sigui satisfactòria o no... suposo que quan no ho és la fantasia encara té més força. O potser no té res a veure, i el fet de gaudir de la ficció és més una qüestió de construccións mentals i de gustos que de situació personal. Sí, de fet la reflexió anterior era una mica estúpida, jo gaudeixo del cinema sempre i des de sempre, i quan sóc feliç encara més!

Però vaja, sigui com sigui... aquesta és una d'aquelles pel·lícules que val la pena veure. I val la pena quedar-se amb alguna cosa més que la història d'amor o l'apel·lació al destí. Val la pena reflexionar en les realitats que serveixen de teló de fons de la història del Jamal. La vida de molts infants, no sols indis, sinó d'arreu del món, en la pobresa. El com la igualtat i la justícia entre paísos estan encara lluny, i està clar que molts països segueixen i seguiran simplement al servei del "primer món"...

No seria una peli transgressora, ni fa una dura crítica social, no crec que fos la intenció principal del director, tot i que és l'escenari que utilitza. Però no deixa de valer molt la pena. La literatura i les narracions de funcions en tenen moltes, i, una d'elles, és la bellesa en si mateixa, i el plaer. Veure aquesta pel·li és un plaer, així que... endavant.

P.D.: Bigas Luna engega un projecte que sembla ser que fa temps tenia en ment... l'adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del segon orígen. Ai... esperem que ens agradi. En principi és una bona notícia.

Me n'hi vaig

2009-03-24T23:18:00.002+01:00

Per fi el viatge que tenia pendent. L'estiu passat vaig desitjar viatjar sola. D'aqui a dos setmanes ho faré. A un lloc conegut. A un lloc on vaig viatjar en condicions molt diferents. A un lloc, però, on no vaig a recordar ni a retrobar ningú... encara que no podré evitar que la meva ment hi faci referències. Hi vaig a desconectar i alhora a treballar. Els únics companys de viatge seran un munt de cd's, llibretes, llapissos, bolígrafs i llibres. Ah! i la càmera de fotos... 4 hores de cotxe cap al nord, travessar els Pirineus i arribar allà on s'acaba la carretera enmig de l'Ariège. Trés jolie!
Sentein és un racó del món molt agradable. Força bucòlic. Senzill. Petitíssim. Un poblet on a la nit es fa el buit, el no res... on el cementiri és preciós, hi ha 4 carrers i mig, un riu eixerit i pastors i vaques i ovelles...

Millorar la convivència i trencar prejudicis, objectius de la Federació d’Associacions de Veïns

2009-03-21T11:48:00.001+01:00

Sabadellenques i sabadellencs, de procedències diverses, es preparen aquests dies per esdevenir un grup de treball en favor de la integració de tothom en la nostra societat multicultural
Des del 16 de febrer i fins a final d’aquest mes, unes quinze persones de Sabadell, realitzen un curs, organitzat des de la Federació d’Associacions de Veïns, amb la finalitat de crear un o diversos Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a la ciutat. El professor de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens, actua com a coordinador d’aquest grup de voluntàries i voluntaris per tal que ens els propers mesos comencin a organitzar activitats als seus corresponents barri

Es tracta d’un curs pràctic en què cada dilluns els participants aprenen com organitzar actes, com cinefòrums, cicles de xerrades, tallers, programes radiofònics… tot sota criteris de respecte de la realitat multicultural de la nostra societat i d’integració de la immigració.

Ja fa uns anys, des del 2004, que la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) impulsa la creació de Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a diverses poblacions. A Sabadell, l’any 2007, es va dur a terme un curs, gestionat per la FAV, que, en aquesta linia, organitzava la CONFAVC, el curs de Gestió multicultural i intervenció en immigració. Arrel d’això, des de la FAV, va decidir impulsar-se la posada en marxa d’un GIM a la ciutat de Sabadell.
Els GIM són equips de treball basats en el concepte de multiculturalisme. Es tracta d’un grup voluntari i la procedència diversa dels seus membres és indispensabble. Ha de ser format per nous veïns i veïns autòctons. Treballen en xarxa amb les entitats veïnals i altres associacions ciutadanes, o des d’aquestes, desenvolupant activitats de convivència, de sensibilització, per trencar amb els prejudicis i estereotips sobre els immigrants.

Tal com assenyala l’Observatori de la Immigració de Sabadell (OIS), la ciutat ha rebut població d’orígen estranger de forma creixent en els últims anys. Actualment els ciutadans de procedència estrangera representen el 13 % del total de Sabadellencs. Trobem persones de fins a 123 nacionalitats d’orígen diferents, principalment provenen de Bolívia, Marroc, Equador i Romania. També trobem nous ciutadans d’orígen xinès, gambià, peruà… El mateix OIS assenyala, arrel d’aquesta realitat, la necessitat de conèixer millor els nous veïns, per donar-hi una atenció adequada, evitar les actituts xenòfoves i reduïr la desigualtat social.

Per ara, des del curs, que es fa cada dilluns al casal Pere IV, s’ha començat a pensar en dur a terme cinefòrums a alguns instituts de secundària, crear espais de conversa, com l’hora del tè, que ja funciona a alguns llocs de la ciutat, alguns cicles de xerrades i unes jornades de festa. Els participants del curs pertanyen a barris com Sol i Padrís, el Centre, Espronceda, les Termes, Can Puiggener… cadascú posarà en marxa actuacions al seu barri, sense deixar de treballar coordinats, a nivell de ciutat.

Que Sabadell és divers és una realitat. La bona convivència és un desig de tots, segur. Iniciatives com aquesta, les que sorgeixen de la inquietud de la ciutadania, són les que poden tenir més força, si s’alimenten. Debatre sobre el valor de la diversitat estaria totalment desfasat i fora de lloc. El que cal és partir de la realitat de l’entorn en què vivim, per construir un futur de convivència, reconeixement mutu i enriquiment cultural.

(aquest escrita ha estat publicat, també, a l'edició de Vilaweb Sabadell d'avui, dissabte 21 de març)

Kenneth Branagh i Shakespeare

2009-03-19T19:14:00.002+01:00

Una més dels milions de coses que desitjo fer en aquest món i en aquesta curta vida, és saber més coses dels dos homes que donen títol al post d'avui.
Des que el vaig veure, per primera vegada, sent més aviat petita, interpretant Benedicte al cinema, una part de mi va quedar-ne enamorada. O potser de qui m'enamorava era de l'home que feia veure que era... No se pas de qui estic més enamorada, de Benedicte, el personatge de Shakespeare que escup sobre el compromís i les dones, fins que s'enamora... o de Kenneth Branagh. En se poques coses d'aquest actor i director, però puc imaginar que estima Shakespeare amb la intensitat pròpia de les estimes que donen sentit a la vida. Shakespeare... un home de qui vull llegir més. No he trobat encara qui em fascini tant explicant amb paraules les realitats més quotidianes, les contradiccions dels humans.
Us deixo, a la secció que us queda aqui a mà esquerra, uns videos que he tret del youtube, on Branagh interpreta Shakespeare. Tan de bo sapigués més anglès. Tot i així, no em cal entendre les paraules per sentir el que ell sent, per conmoure'm, per tenir ganes d'unir-me a la seva lluita, a la seva fermesa.
Suposo que això fa de bon actor... encara que no entenc el text, ja que l'idioma fa de barrera, entenc l'emoció que em vol transmetre. I la sento alhora que ell l'expressa.
Brutal. Genial. Admirable.

ja feia dies...

2009-03-16T22:37:00.003+01:00

Els dies corren.
s'escurçaran.
s'escalfaran. ja ho comencen a fer.

jocs matemàtics, festa popular i calçotada... d'això les fotos.

El rellotge del meu cotxe s'ha convertit en una metàfora de la vida. L'altre dia la meva mare el va voler posar en hora, no se què va tocar... però ara el rellotge digital està atrapat en un bucle imparable. Marca hora i minuts. Sempre són les quatre i els minuts corren constant i eternament... corren com si fóssin segons. Sí, vaja, que el minuter no marca minuts, sinó segons, que el temps corre més depressa del que els humans hem acordat de forma arbitrària. El temps no és més que una mesura... tempus fugit... sempre ho dic...

un amic recomana: disfrutar com porc rebolcant-nos en la pròpia merda. Té molta més chicha filosòfica del que sembla, de debó. És a dir... gaudeix tot i els entrebancs, always look on the bright side of life...

un anunci a la tele: un fill entra al cotxe, el pare i ell acomiaden una amiga del nen. El nen pregunta al pare si sabia que la seva amiga era negre. El pare respón que és clar que si. El nen li diu: doncs jo no ho sabia. Atenció, ja miraré si descobreixo de què és l'anunci... era audi o alguna marca de l'estil. D'aquelles que fot ràbia que facin anuncis tan bons. Fà rabia que les grans marques siguin les que donen lliçons de vida i mercatilitzin reflexions que són tan importants per l'evolució positiva de la societat. És un greu que l'administració o les entitats socials no siguin tan hàbils per sensibilitzar la població de coses com l'acceptació de l'altre, la multiculturalitat i la convivència.

cinema: ja vaig veure The Reader... a veure si hi dedico un post sencer un altre dia (no prometo res, a veure si tinc temps). La peli molt xula, la recomano. Millor del que en principi sembla. Vull dir... que comença molt bé, però encara millora quan avança, quan, a més de la trama relacionada amb la història d'amor, entra en joc una trama relacionada amb la història d'Europa, amb la segona guerra mundial. Una peli que em va plantejar moltes reflexions, preguntes, dubtes... em va venir molt de gust comentar-la. Però havia anat sola al cine... jejejej

Ah!! i també, aquesta setmana, vaig veure al cineclub, Ultimàtum a la tierra, però no la del Keannu Reeves que han fet fa poc, no! sinó el gran clàssic dels anys cinquanta, aquella en que es diu la mítica frase: Klatu Varada Niktó!!! genial vestit d'extraterrestre el prota! molt interessant veure el cinema de fa cinquanta anys.

Fins aviat. :) :)

Mirar amunt

2009-03-10T00:00:00.002+01:00

Caminem mirant només el que tenim davant... i a vegades pitjor encara... només mirant a terra... doncs, diumenge vaig caminar per la ciutat. Sola. Mirant amunt, avall, més enllà del que hi havia davant meu...
Durant uns instants vaig oblidar que odio anar al cinema els diumenges a les 6 de la tarda (el cinema és una de les meves passions, hi podria viure, com en una biblioteca, com enmig d'un bosc del pirineu... el cinema m'encanta!!!). Doncs això, que els diumenges a les 6 no m'agrada perquè està massa ple i... no, no m'agrada gens l'ambient. Doncs me'n vaig oblidar... i m'hi vaig acostar... tinc el mono i al vespre ho tenia difícil... però desseguida que vaig ser allà la memòria va tornar-me i vaig fugir correns, rambla avall, a caminar. Fugint de la gentada avorrida endiumenjada... ecs!!! Vaig caminar escoltant bandes sonores. Molt recomanable. I vaig deixar que la música de cinema transformés la meva visió del món en moviment. Experiència brutal. Un dia d'aquests acabaré saltant sobre bancs i cotxes al so de Regreso al futuro, com si volés en aquell patinet flotant... doncs, res, que un passeig genial i que mireu allò que no mireu habitualment. Aquest diumenge vaig descobrir tots de coses molt xules a la meva ciutat. Vaig enamorar-me d'un arbre.

bona nit.

ei... entreu al podcast de Ràdio Trama i gaudiu del nou programa: Generació BSO!!!

i al cinema quaaaaan!??!!!??

2009-03-04T21:54:00.003+01:00

més i més projectes als que sumar una part de mi... amb els que omplir-me o buidar-me, no n'estic segura. El temps corre, dins l'escola el temps passa de forma diferent... aquesta setmana aquest és el meu racó de món... i cada dia passo davant d'aquest arbre abans d'agafar el tren... i avui l'he trobat preciós... (tot i que cap arbre supera els ametllers florits...) .

Com més gran em faig, les meves pors tenen més a veure amb el temps... la foscor ja no m'espanta, a no ser que sigui el buit. Ja no miro sota el llit per si hi ha monstres, ara no em fan res les sorpreses entre llençols... sort que sempre ens quedarà alguna por petita... per poder-no riure. No enyoro el que era ser petit... és tan apassionant tot el que ens espera... no trobeu???

RECOMANACIÓ: GENERACIÓ BSO a Ràdio Trama!! Nou programa!

cinema: fa massa dies que no hi vaig, i ara tinc moltes pelis acumulades. Pendents estan The Reader, Benjamin Button, Che Guerrilla, i... ara en ve una que vull veure! A ciegas, adaptació cinematogràfica d'Ensayo sobre la ceguera. Recomano el llibre moltíssim, a mi em va agradar molt, em va impactar, em va angoixar, em va fer plorar, em va enrabiar. Quan un llibre et remena per dins, et fereix... val la pena.
Saramago diu coses importants. Sembla ser, per cert, que l'escriptor portugués no troba gens adient el títol de l'adaptació al cinema perquè transmet una idea errònea del contingut dela història.

ens veiem als cinemes! quan?? ufff!!!!

comença el març...

2009-03-02T22:48:00.002+01:00

digues no i atura el torrent que se't emporta... o deixa que et porti, tot i que saps que et faràs mal quan l'aigua et descontroli contra pedres, terra, branques...

un noi i una noia es diuen adéu sense petó de comiat.

el soroll no em deixa sentir com calles.

escolto amb la boca.

Miro més enllà. rere els vostres ulls. No hi veig.

Són dies rarots, mentre espero la primavera... ara ja em va venint de gust... i el sol a mitja temperatura, però que no cremi... i descobrir què quedarà d'això que encara no enteníem. Qui sap. El que volguem. El que volguem que quedi. Ja se sap, les coses no són com el destí tria... qui cony és aquest??
El demà és meu (diuen)... el meu problema és ser poc ambiciosa...

ei... estic contenta. :)

Harvey Milk, cinema, història i sensibilització social i política...

2009-02-23T01:00:00.002+01:00

Post amb comentari cinèfil i alguna cosa més. Val a dir que últimament no estic especialment hàbil amb les paraules... la dispersió mental em bloqueja? no se... hi ha alguna cosa que comença a esborrar paraules o distorsionar-les del meu arxiu... però som-hi.

Avui he vist la que ha estat traduida com: Mi nombre es Harvey Milk, amb Sean Penn... 8 nominacions a oscar? bé, això no m'interessa gens... el valor d'una història no li dónen els premis i reconeixements comercials...
La pel·lícula és una biografia del primer polític obertament gay escollit per un càrrec públic als Estats Units, a San Francisco, als anys 70. Evidentment no es tracta d'un documental, no aprofundeix en les seves conviccions, estratègies, en la lluita suficientment, però és una bona manera d'obrir els ulls a un altre personatge que va resultar important per una parcel·la dels drets humans. Però més enllà de la seva figura, la pel·lícula ens permetrà reflexionar sobre l'estat de la identitat sexual en la nostra societat. No vull parlar de lleis. Perquè cap llei que defensi els drets de gays i lesbianes serà prou útil sinó va acompanyada del reconeixement d'aquesta realitat sexual i personal per part de la societat civil, de les persones.
Encara hi ha massa gent que veu quelcom d'extraordinari en les persones que estimen o desitgen altres persones del seu mateix sexe. Encara hi ha qui s'avergonyeix d'explicar que vol per parella un home, essent un home, o una dona, essent una dona. Encara hi ha qui creu que gays i lesbianes són una amenaça per la famíla i per la societat. Família? Què és la família? no és més amenaçadora l'estructura laboral d'aquest país? la situació econòmica que ofega amb hipotèques i deutes a mares i pares? Però... què és "la família"?
El fet homosexual és més visible, però suposo que encara queda camí cap a uns pobles i ciutats on ser gay no sigui ni notícia, ni espectacle, ni l'excepció que trenca la norma... simplement una altra norma més... d'opcions a la vida n'hi ha moltes, no hi ha dos éssers humans iguals... per sort.

reflectation... (de reflex o de reflexió? un miratge?)

2009-02-18T21:59:00.005+01:00

sense merèixer perdó de deu, ni de nou, ni de vuit, ni set, ni sis, tot sovint em retrasso, no pas en els pagaments, que això encara m'angoixaria més, sinó en la presència. La meva o la de les meves extensions. No pas de perruqueria, sinó de creació o feinejament... encara he tingut sort que ningú m'ha girat la cara per aquest tema... no massa, això sí... fa dos setmanes em van picar la cresta, si fos un gall, en baralla hauríem entrat, però jo era una empleada i en certa manera subordinada, a més, sense raó... així que, cresta picada, retard asumit... em va avergonyir, però ja era hora que a alguna feina em renyessin per arribar tard... així que també em va satisfer... puta incoherència humana... gran contradicció poètica!!!!
per què odio a qui desitjo? com és possible?
per què gaudeixo del que també em dol?
per què proposo i llavors no em ve de gust??
l'equilibri pels que el vulguin, a mi ultimament m'agrada més la tensió de la corda que penja sobre la gran pista de circ vital... vitalinea es podria dir, si no fos perquè ho relacionaríem amb un poc gustós postre làctic que exalta un model de bellesa dubtosament saludable i alegre... NO al règim! històricament els règims no han fet cap bé a la humanitat... m'enteneu, oi?
per on anàvem... ah! sí! de camí a poca cosa més que la incertesa d'un dia més... hi ha qui està segur de viure un gran moment en la seva vida, hi ha qui sap que ha arribat on volia... és millor que trobar-se perdut? és millor que saber-se lluny d'alguna meta? em se allunyada, però no pas fora del camí, potser la meva situació és millor que la del casat amb fills, hipoteca, gos i microones... o potser no... a qui dels dos li queda més aventura per endavant? pot ser que a mi només em quedi anar a pitjor encara... o a millor... del cert se que en alguns aspectes em sento inmillorable, però en la majoria m'apassiona la idea que només puc millorar,i cada cop gaudir més de mi mateixa... i si no tens meta? pots viure a la deriva? pots anar fent i que arribi un moment en que descobreixis que ets més a prop del que et pensaves de la full satisfaction (fardona que és una... puta merda...).
Bé, quedem un dia d'aquests, no patiu... la meva puntualitat pot millorar... però ho faré quan em plagui.

els petons més bons són els que s'endinsen a les galtes, just sota els ulls...
ah, carai... tendresa, una de les coses bones. I quantes coses bones hi ha al món!! deu ser aquesta la meva meta... anar gaudint de coses bones...
ara ho veig. crec que ens obsessionem amb les metes i ens oblidem que la millor part és el camí, el procés. perquè un cop has arribat, tot s'ha acabat, no queda més... en canvi, mentre vas fent camí a cada pas hi ha alguna cosa a gaudir o viure.

Avui muntanya!!

2009-02-15T21:34:00.003+01:00

Hem fet el cim!! com m'agrada llevar-me d'hora el cap de setmana i fer excursionetes. Ja necessitava muntanya... feia dies que sentia que el meu cos trobava a faltar massa el bosc,l'aigua, els arbres, les pedres, l'aire de fora ciutat... i aquest mati hem anat cap al Montseny i hem pujat al Matagalls. Una excursioneta agraïda, tranquila...
La neu i la boira amagaven el paisatge. La terra era sota capes d'aigua transformada, les plantes vestien gases blanques i el cel havia desaparegut.
Esto es la nada, com dirien a Matrix... així era en alguns moments. I m'ha agradat.
Relliscàvem, ens gelàvem tot i anar ben abrigats i prou preparats. Els meus cabells s'han tornat blancs, i no ha estat una sobtada vellesa, sinó el vapor d'aigua gelant-se sobre meu. Genial!

mixta...

2009-02-13T18:31:00.004+01:00

amanida mixta... quin clàssic dels menús i restaurants de tota la vida... doncs el post avui és amanida mixta perquè... té una mica de tot i fa barreja... i en el que més s'assemblarà a l'amanida mixta és en que, en realitat, tindrà poca substància, no serà massa pretenciós ni es convertirà en un exitazo... però passa bé.

doncs, com que fa temps vaig dir que penjaria fotos del teatre... aqui estan. La de sobre el cotxe sóc jo, en l'obra que vam fer al novembre el dia contra la violència de gènere... a mi em va tocar fer de dona objecte... va estar molt xulo (l'obra... no pas fer de dona objecte...). L'altre, que no es veu massa bé, és del cabaret que vam fer per nadal... l'espècie de clown amb perruca verda sóc jo... feia de catalaneta, amb espardenyes, reixeta al cap i nas de pallasso... en aquest moment fèiem un interrogatoripolicial-cagatió... molt moooooooolt divertit.

Més coses: recomanació per cinèfils: El desafio, Frost contra Nixon. A mi em va agradar molt, no és una pel·li de sentiments i emoció, més aviat de les que serveixen per reflexionar i fer una miqueta d'història. I m'encanta el look dels periodistes!! Ah! i el Nixon està molt aconseguit, al youtube podeu veure les imatges de l'entrevista original i comparar... brutal!

Avui un moment també de record per qui va ser el primer alcalde democràtic de Sabadell. És curiós que ja no era pas alcalde quan jo vaig començar a tenir conciència política, però de petita ja en tinc records i sensacions. Una figura de la que val la pena saber més coses.

Bé... i aqui ho deixo per avui. Que tingueu bon cap de setmana!

MÉS CANÇONS

2009-02-05T19:20:00.002+01:00

fa temps que no fem post de propostes musicals...
la cançó d'avui:

que te den - manu chao i amparanoia

himne de fa uns mesos que ja no m'interessa ni cantar. ara el canto sense rabia vaja, simplement amb diversió.
la rabia, la rancúnia ja no hi son... deixen pas a la indiferència o a la tranquil·litat. total indiferència? no, és clar, mai, les coses que han existit mai no desapareixen del tot... però cada cop m'és més igual o forma més part del passat. Una pena, però jo ja vaig fer el que havia de fer per mantenir certes bones maneres... la vida sigue, i qui no aprofita les oportunitats... doncs ale, que asumeixi.
I'm vitalment on fire, els somriures em sorprenen en molts moments... sota el sol, a la dutxa, a la feina, amb els amics. tira pa'lante, tira pa'lante com dirien els grans filòsofs de Cornellà.
la filosofia aquests últims dies ha donat pas a la ciència del moc en el meu petit món de la feina... nens i nenes d'un parvulari, 4 anyets o 5... passen els dies amb mi, retallant, pintant, resseguint, escribint i llegint les primeres paraules... i entre feineta i feineta les conseqüències d'aquest hivern autèntic (com m'agrada que sigui un hivern de debó!!!!!)apareixen en forma de massa viscosa verda o transparent. És tant divertit l'alliberament que demostren en relació a aquest fluid corporal!!!
monòleg del Sergio l'altre dia:
- hay un moco que sale de mi nariz, y de mi nariz se esta bajando a la boca... ui, se mete en la boca...
(jo, que aixeco el cap que tenia cot mentre retallava i veig em panorama, brutal moc brillant envaint cavitat bucal!! jajaja)
i suggereixo:
- moca't! moca't!!

d'altres infants juguen a la provocació, com un que em ve i em diu:
-tinc mocs!
i jo dolçament:
- anem a mocar...
i abans que pugui agafar el klinex el nen agafa embranzida i dispara a màxima potència dos mocs verds de mig kilòmetre nas avall!!!!
- nooooooo!!! (crida la mestra esgarrifada)
i riu.
en el fons em diverteix que ho facin això.

Però no tot són mocs en el regne dels petits... avui hem explicat un conte, a 4 veus amb una sola boca. He fet de llop, de porquet petit, de porquet mitjà i de porquet gran. i cada un amb una veu. i els nanos han estat taaaan feliços! i jo també.

expliqueu més cuentos, feu la vida bonica amb les vostres paraules i gestos... sóc partidària de jugar, d'omplir de galindaines (com diria el Red Pèrill) les situacions quotidianes...

-bona nit i tapa't!
-tápate!!
- que si està paté?
-paté???
- pa tecir tonterias mas vale te calles!
-en la calle, en la calle te espero!
- fumando?
- no que es malo pa la salut!
- bebiendo?
- no que no tinc set!
- ni jo sis...
- sis quiero.
- quiero que...
- deseo...
- espero...
- es pero? pensava que era manzano?
- ai marrano!!!!

i plego que no té ni puta gràcia això... si ho féssim en col·lectiu seria més divertit, proveu-ho en alguna reunió d'amics o familia...

una abraçada.

celebration!!!

2009-02-01T20:32:00.005+01:00

ahir vam celebrar el meu aniversari, 26 anyets ben xulos.
Un sopar amb grans amigues i amics, en faltaven un parell, però vam pensar en ella i ell... :) anna i pau!!!
vam jugar a racons, vam preparar junts el menú:
-Pica pica:
= brie i formatge de cabra arrebossats
= torradetes amb sobrassada i ous ferrats de guatlla
= croquetes de les meves
= crema de formatge i olivada
- Amanida de fulles variades, maduixa, pinyons i bacó
- pollastre amb ceba i poma
-pastis de xocolata amb melmelada de maduixa
mmmmm!!! tot boníssim! gràcies a les cuineres i cuiners!!!

i el millor del sopar va ser la participació de tothom en els racons, com tothom va jugar a la dinàmica que el joan ens va plantejar, els brindis, la votació de la frase que més ens representés... el millor vau ser vosaltres, els convidats!

Un sopar en que vam riure molt i en que hi va haver converses compartides per tothom... també hi va haver ciència... jajajaja, vam intentar fer crispetes amb les microones dels mòbils mentre sonava la BSO de resgreso al futuro de fons... i la d'indiana jones... vam fer jocs, vam cuinar junts, vam passar una estona molt maca.

aps, abans de marxar...
no fa massa vaig anar a veure una companyia anomenada elnacionalNOensvol , un espectacle anomenat Silibararera. Els recomano intensament, bójament!!! quin fart de riure! teatre de l'absurd, un espectacle que de fons transpira una mica de Monty Pyton, una mica de tricicle, molt teatre del gest,poesia, jocs de paraules, bogeria, ironia!!! Són molt bons, si podeu veieu-los!

i pel que fa al cinema... fa molt que no hi vaaaaig!!! potser aquesta nit... bienvenidos al norte encara m'espera, me l'han recomanada i jo també confio que estarà molt xula... ja comentarem .

au revoir!

Yes, wee - kend !!!

2009-01-26T10:35:00.003+01:00

I va arribar el cap de setmana, sí, cap de setmana!!! i quin vent! diuen que el vent influeix en les emocions, en la ment de les persones, n'estic segura, m'ho crec. Diuen que els dies de vent augmenta el nombre d'agressions, assassinats... per desgràcia també hi ha més accidents. No vivim pas en consonància amb la natura, sinó que vivim en ambients modificats, adaptant l'entorn a la nostra voluntat. Suposo que això fa que encara es noti més quan hi ha fenòmens meteorològics més intensos, fa que les conseqüències siguin pitjors. La nostra actitut generalitzada de no respecte de la natura, de veure la natura com una entitat per sota nostre fa que no responem el més adequat possible i que ens emprenyem més quan plou exageradament o fa un vent huracanat poc habitual...
Però bé, abans del cap de setmana passat, hi va haver la setmana passada... i d'aquella setmana recolliré algunes situacions de les que vaig formar part o vaig ser testimoni.
per exemple, el dimarts anava amb tren cap a Barcelona, a l'hora que els coles ja han acabat... el vagó no anava pas ple de colegials... però just davant meu seia una nena maquissima amb la seva mare. Xerràven relaxadament, i la nena va fer una pregunta a la mare, una pregunta no pas de dubte, sinó amb la intenció d'iniciar una meravellosa explicació. Havia descobert quelcom i volia compartir-ho. La nena va preguntar a la mare:
- saps perquè llapis en anglès es diu pencil?
- per què?
- Per què tu penses coses i el llapis ho pensa i ho escriu.
- Si? vols dir que és per això? qui t'ho ha dit?
- Ningú, ho he pensat jo. Pensil, perquè penses i s'escriu.

si haguéssiu estat allà i haguéssiu sentit el to de veu i la seguretat de la nena haguéssiu quedat tant encantats com jo. Em va fer molt feliç!

Una altra situació, el mateix dimarts, de nou en tren, tornant a quarts de nou del vespre direcció sabadell... al seient de l'altra banda i davant meu dues dones, una de les quals massa maquillada (pel meu gust) li deia a l'altre que se la mirava no massa convençuda:

- aunque haya crisis una mujer no va a dejar de ir a la peluqueria por que haya crisis, de verdad, tenemos que estar siempre bien, sabes?

gairebé vomito!! el to de veu i l'actitut empitjoraven molt les brutals declaracions, aquesta tia no té ni idea del que suposa la situació econòmica actual per molta gent i a sobre arrossega un deix masclista molt desagradable!!! ecs!!

i acabem amb una extranya i entranyable declaració d'amor... situeu-vos a una escola, al passadís de parvulari. La classe de P5 surt per anar al pati. Els nens i nenes fan quelcom molt semblant a una fila, estan xerraires i al voltant encara algunes aules son plenens de nens més grans fent classe. La mestra, amb intenció correctora pregunta als nens:

- que anirem pel passadís en silenci???

i un nen, dels dolçament entremeliadets i espavilats de la classe respón:

- sí!!! i me casaré contigo!!!!

i ale, així, sense més. Ella, davant la declaració inesperada només pot somriure i pensar, noi, conserva sempre aquesta alegria i desició en l'amor!

i va arribar el weekend i divendres vaig sortir tant que dissabte no vaig anar a classe a Barcelona, tal com era el meu deure... però vaig anar a Barcelona igual perquè havia quedat per dinar amb una amiga. I vaig fer temps comprant-me una samarreta maquissima. Ah! arribar a BCN ja va ser una odissea, els trens ja no funcionaven!

i a Barcelona vaig passejar pel mercat de la Boqueria, i les imatges i olors em van produir un gran plaer... plaer mental que es va convertir en físic inesperadament, provocant que baixés la rambla entre enrojolada i somrient!

El vent va modificar els plans que tenia per la nit de dissabte, però la veritat és que també va acabar molt bé.

dos ampolles de vi entre tres, secret ibèric, stroomp i altres delicatessen per sopar, borratxera tonta, mp3 per taralejar bandes sonores rambla abaix, caipirinya per acabar de rematar el puntazo alcohòlic, uns amics ens salven de l'aïllament a la gran ciutat portant-nos en cotxe cap a casa... cap a casa??? noooo! a seguir la festa!! més alcohol, cervesa amb tequila i acabem cridant:

- Yes, wee - kend!!

gener 2009

2009-01-20T23:40:00.002+01:00

obrir els ulls...

2009-01-18T20:59:00.005+01:00

L'organització política del món on vivim és una mentida. A aquest tros de món, cada cop més incert, que anomenem occident, vivim creient que la democràcia ha triomfat després de les terribles guerres del segle XX i que el sistema econòmic i polític actual és el definitiu... la millor opció. Tot plegat una barreja de mentides i veritats a mitges, fruit de massa interessos individuals i poc interès col·lectiu.

El món és injust. El repartiment de la riquesa és terriblement desigual.
L'explotació dels recursos no s'adiu a les necessitats dels éssers humans, sinó a la voluntat d'uns quants d'augmentar cada cop més els seus beneficis, sense tenir en compte que si no comencem a ser responsables destruirem la terra que ens alimenta, que ens sosté, que ens dóna la vida.
El capitalisme perpetua diferències socials i injustícies humanes. I poca gent el qüestiona.
Podem expressar valoracions morals, filosòfiques, socials sobre aquest sistema economic i social. I podem expressar-les des de punts de vista ben diferents.
Però a més de valoracions, hi ha fets. Fets objectivables. És objectivable el mecanisme de funcionament del capitalisme. Un mecanisme basat en exprimir la força de treball al màxim per obtenir cada cop més marge de benefici. El benefici no és col·lectiu, sinó que se'l reparteixen uns quants, una porció de la població ínfima.
Mentre que la majoria pertanyem al conjunt de la força de treball.
No sóc economista. L'economia sempre m'ha espantat i fastiguejat. Però a dia d'avui crec molt necessari entendre algunes coses i posar-me al dia del funcionament de l'economia actual i de les alternatives. Perquè d'alternatives n'hi ha... o n'hi hauria.

Fa dos setmanes que assisteixo a un curs sobre la crisi que imparteix a la ciutat el Seminari d'economia crítica Taifa. (seminaritaifa.org)
Recomano apassionadament a tots que us n'informeu, que els escolteu si en teniu l'oportunitat. La tasca que fan és molt necessària en un moment en que crec que una de les grans dificultats amb que ens trobarem les persones que no estem d'acord amb el món on vivim és que la gent no és conscient de la gravetat de la situació en que viu. Cal que tothom obri els ulls, que s'informi a la població del greu perill que correm i de que hi ha alternatives. La població no és conscient del poder que té. El poder de la ciutadanía és inhibit des dels estaments governamentals, des de les grans corporacions i empreses, des de tots aquells que volen seguir mantenint la seva situació de favor.

Hi ha crisi. És cert, però no és com ens l'expliquen els mitjans audiovisuals dominants. La crisi va més enllà d'una crisi financera, més enllà d'una de les recessions assumides com necessàries del capitalisme. El capitalisme es basa en una gran contradicció que el portarà a crisis cada cop més virulentes, que sempre afectaran als mateixos, cada cop amb més duresa.
El capitalisme es basa en el consum irracional de la població. S'empeny a les persones al consum constant i desmesurat per obtenir beneficis. Però per poder obtenir cada cop més benefici cal exprimir cada vegada més a la mateixa població que es pretén sigui consumidora. Per aumentar el marge de benefici s'ofega als treballadors, rebaixant sous, eliminant llocs de treball, augmentant jornades laborals i en general endurint les condicons laborals... En conseqüència aquests que han de ser els consumidors que facin rodar l'engranatge capitalista tenen cada cop més dificultats per consumir. Baixa el consum, el sistema entra en recessió, necessita seguir augmentant beneficis... i , en comptes de pensar el repartir més justament els recursos... la solució sempre passa per apretar cada cop més als treballadors. És incongruent i insostenible que la població sigui ofegada d'aquesta manera. El capitalisme s'autodestrueix. Però això ningú ens ho explica.

Senyores i senyors, nens i nenes, grans i petits... no vull allargarme més avui... però vull convidar-vos a que us informeu. A que pregunteu. A que no us quedeu amb la primera explicació que us donin... Si el sistema es debilita, ara és el moment de canviar. La crisi no té perquè ser tan sols un problema, a més pot ser una oportunitat.

Tinc por... perquè els líder mundials d'aquesta gran mentida a la que anomenen democràcia no pensen solucionar-ho de forma justa, de forma correcta...

cal més informació real i participació ciutadana!!!!!!!!!!!

obriu els ulls!!!!

Noves

2009-01-13T13:32:00.004+01:00

Les noves tenen a veure amb el blog de contes... ja hi podeu llegir un mini-micro-conte que hi he penjat... res, res, és més aviat un apunt sobre una sensació, però li direm conte...

Avui de nou comentari cinèfil, però no pas de cap estrena... ahir vaig veure: 'abierto hasta el amanecer'. Brutal. M'encanta el Tarantino i les cares que posa fent de delinqüent sexual paranoic. Clooney boníssim, i no em refereixo al físic, que és evident, sinó a l'elegància que desprèn, aquell punt de xulo tan agradable que té. I el paper de Harvey Keitel, pacificador, predicador decebut amb el seu déu i caçavampirs de la hòstia. I el ball de la Salma Hayek? M'encanta quan li posa el peu a la boca al tarantino abocant-li wisky, i m'encanta el poder que té en aquell moment.
M'agrada la pel·lícula, m'agrada molt. Hi ha moments molts bons, com quan han de passar frontera i els germans es posen a discutir al lavabo, com resolen la situació quan la policia entra a l'autocaravana on viatgen, les mirades de la noia i del policia en aquell instant... i el moment caçavampirs, amb vallesta, una estaca mecànica i condons plens d'aigua beneïda!!! M'ho vaig passar molt bé... i és clar... avui no hi havia qui es llevés... haig de solucionar el tema de la meva disciplina horària...

petons

HEU VIST FLAME I CITRON?

2009-01-08T14:31:00.005+01:00

Ahir vaig anar al cinema , després de massa dies sense anar-hi. La cartellera, en principi, no se'm feia massa atractiva. No em venia de gust ni la Jolie desesperada buscant el seu fill, ni el Carrey dient sí esbojarradament, ni el 007, ni els draculins adolescents, ni madagascar 2, que la primera no em va agradar gens!!! ni res de res... Austràlia ja la vaig veure i no em va convèncer gens, em va decepcionar. Bé, vaig dubtar doncs, carrey encara i sabent que no serà gran cosa??? Jolie perquè la dirigeix l'Eastwood?? res de res... a un cantó de la cartellera Flame i Citron... curiós títol que no ajuda massa a saber de què va la pel·li. Per l'idioma dels crèdits i la imatge del cartell descobrim que pot tenir a veure amb el nord d'Europa, amb la Guerra Mundial... dos homes, un pèl roig i un miop apareixen en misteriosa actitut... espies potser?? ens decidim a veure-la.

Bé, doncs, Flame i Citron és la història inspirada en dos personatges reals, dos activistes de la resistència danesa que durant la segona guerra mundial es van dedicar a eliminar nazis... tota una història que parla de la resistència, la guerra, d'agents dobles, corrupció. Una història en què no tothom és el que sembla, en que alguns bons no són tan bons... els dolents continúen sent dolents, encara que algun demostri un deix d'humanitat en algun moment...
És lenta, l'acció avança amb calma, però la història està molt ben feta, i manté l'atenció de qui s'ho mira a través del patiment dels protagonistes, dels seus dubtes, de les seves contradiccions i passions.

Em va agradar, la recomano.

Rectificar és de Barbis...

2009-01-05T10:50:00.002+01:00

L'altre dia vaig deixar escrita una frase que atribuia al Woody Allen, al final del post... doncs bé, avui la rectifico, perquè, tal com he fet amb la coneguda frase que hi ha per títol d'aquesta entrada, la vaig versionar, modificar... avui he mirat el mail i la frase del Woody Allen, en realitat, és aquesta:

No em fa por el demà, per què em va agradar l'ahir i M'ENCANTA l'avui!

a veure... que, fet i fet, ve a ser el mateix... però ja em quedo més tranquila.

Ah! no tinc res a veure amb la Barbie, eh!! que no crei confusió el títol del post! Els gustos de nina rosseta no tenen res a veure amb mi, ni em van els descapotables roses, ni monto caballs blancs amb trenetes de colors, ni sóc la més fashion portant vestidets de princesa fins a fer vomitar... tampoc en el físic res a veure, per sort... Us imagineu algú amb els pits més voluminosos que el cul? Aquesta era la nina amb què jugava de petita... una paia superoperada o bé amb un problema greu de talla... quins mals d'esquena... devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que sempre estigués de puntetes?? no us vau fixar mai en els peus de la Barbie? sempre de puntetes! Bé... després d'aquestes reflexions tan profundes que "cuidao" que no ens donin un nobel... (i després no tinguem foc...) me'n vaig a fer gestions d'ultima hora...

altres modificacions voluntàries de refranys i frases fetes:

- Bon tren i bambes noves.
- filar mims.
- cuando el gajo vuela bajo has lanzado la mandarina sin efecto.
- Rectificar és de Barbis.

2 de desembre

2009-01-02T20:56:00.004+01:00

Els canvis no paren. Bona senyal, el dia que deixi de canviar és que estic morta i enterrada... preferentment incinerada.

A la merda el facebook. He decidit esborrar-me'n, desfer-me'n. Ja ho havia pensat i dit i ahir per impuls ho vaig fer. Amb això aposto per la relació directa amb els meus amics, vull mirar més als ulls a la gent, vull quedar més per fer cafès. I vull perdre menys temps al carallibre i davant l'ordinador de merda. Fins i tot em prenia temps del blog el facebook, o sigui que fora.
Per impuls, la nit del 31 vaig fer altres coses. Quan encara estava ben serena vaig decidir apostar per la normalització de la relació amb una persona de qui estava allunyada. No se si hi haurà realment un apropament, però jo he fet la meva petita aportació amb molta ilusió. Vaig decidir aparèixer per sorpresa i felicitar l'any nou a algú amb qui feia mesos que no parlava. Coses de la vida... n'estic contenta, crec que vaig fer bé.
Més impulsos... quan la nit era avançada i ja havíem ballat amb Boney M., Los Manolos, Mano Negra i Shakira... vaig animar-me massa i bueno... en resum , un mosso va acabar demanant-me les dades... i no era pas per tenir una cita romàntica... no donaré més detalls, però és prou catxondo, jejejej, ja escriuré un conte inspirat en els fets... cap d'any, festa molt animada, molts amics i molta música.

A més de renovar colors del blog he renovat els links de la secció Mira. El dia de cap d'any vaig amenitzar els colegues amb un cd de grans èxits patxangueros... com "l'ombelico del mondo", "que la detengan" "Daddy cool", "hips don't lie", "la camisa negra", "Mala vida" "Let's groove", i "amigos para siempre" de los manolos, entre moltes d'altres cançons... quin retrobament el de Los Manolos... quin peazo grup!!! jajajaj. Una festa no serà una bona festa a partir d'ara a no ser que acabem borratxos cantant l'amigos para siempre lailolailolailolà!!! jajaj, els teniu linkats aqui al costat...

Però bé, abans de seguir posant en greu dubte el meu bon gust musical us diré que també estic fent interessants reculls de disco i funky setentero. mooooolt guaiiii.

Més regalets d'any nou... una colega, l'altre dia, despedia un mail amb aquesta frase del Woody Allen:
"El demà no m'espanta perquè l'ahir em va agradar i l'avui m'encanta".

Petons...

un munt de nits on fire

2008-12-29T17:20:00.002+01:00

Sabeu com va acabar la història dels cubates a 120 euros?? doncs em van tornar la pasta i per celebrar-ho, allà mateix vam beure uns altres cubates i uns xupitos, ai niñoooo, eren sis, i vam fer tres per tu i tres per mi!!! Això va ser la nit del 25.

La nit del 24 concert a Barcelona i acabar ballant amb bogeria, saltant fins tocar el sostre amb el cap, el cap buit de procupacions, ple d'energia per córrer endavant i no parar mai. Aquest és l'esperit.
Nit del 25... birretes de nadal amb els amics, sopar??? no cal sopar, amb unes braves fem que prou plens anem aquests dies... quinto i festa grossa, vodka amb maduixa per començar la nit. república i cap a la següent a recuperar la pasta, tema solucionat com abans he explicat... i festa amb un munt de gent maquíssima... a les set torna cap a casa, camina entre la frescor i la foscor... pel camí uns municipals apaguen el foc d'un contenidor, sense esma, una colega els crida, els anima o els desanima: como tenemos que vernos en navidad ehhh!! (s'acosta un camió de bombers...) tranquilos que vienen los refuerzos!!!! (jo suggereixo que es calmi mentre em pixo de riure, encara se'm fa extrany fotre crits a la policia...)què!? si no em poden fer res!!! jajaja, com a molt demanar-me documentació i com que no la porto...jajaja, cap a comissaria!! jajajaj. res, que arribo a casa i menjo pollastre (sobres de noche buenaaaa) amb ànsia, amb els dits, omplint les rodalies dels meus llavis d'oli, i omplint l'estòmac... a mi les borratxeres se'm posen molt millor si faig un petit àpat abans d'anar el llit... em netejo les mans, els dits, la boca... i sona el telèfon... -laura?? ara passem a buscar-te per casa, que m'he trobar a tal i a tal i que anem a fer cubates a casa meva!!! (i jo...) - però si estic ficant-me al llit!! tia que dema m'haig de llevar a les 10 per anar a un concert!!! (es posa ell...) que baixis laura, que ja estem a la porta!!! (i jo que últiament sóc fàcil de convèncer...) - d'acord, un moment que pillo roba neta per demà...
i així vaig acabar la matinada del 25 a casa d'uns amics, adormida al sofà... bogeria absoluta!!!!
i el 26 amb cara de morta a escoltar un concert de cant coral, amb tothom mudat i jo amb el cabell recollit intentant dissimular al màxim la pudor de fum de la nit anterior... quin espectacle! dinar de sant esteve desitjant que la terra se m'empassés... i a pintar decorats a la tarda... que dissabte estrenàvem teatrillu.

m'estalvio alguns detalls perquè no vull fer el post massa llarg i perquè em vull fixar en la nit, més que en el dia... i la nit de dissabte va ser esplèndida.
Vaig començar fent de clown i vaig acabar d'agelet. Va ser una nit en que el cel, l'infern i la rafaella carrà estaven junts de festa!!! què en pot sortir d'aqui...
penjaré fotos del teatre desseguida que en tingui, tinc ganes de compartir-ho!

ostres!!!!! el temps se'm tira a sobre, com sempre!!!!!!!!! com li agrada fotre'm mà! ja n'hi ha prou, us haig de deixar... prometo següent post immediat per explicar la nit de rafaella, els àngels i els clowns...

petons, festa i salut!

robatoris, teatre...

2008-12-24T00:04:00.004+01:00

Avui robo una frase del post d'un colega del ciberespaibloggero... el Red Pèrill, busqueu el link al seu blog, abaix a l'esquerra!

una recomanació perfecte pels escriptors i contaires... pels amants d'explicar coses boniques...

"que la verdad nunca te estropee una buena historia, charly"

ah, sí, doncs parlant d'històries... dissabte nova estrena teatral... bé, més aviat show casero-cómico-montypaytiano-imuypocopreparado... ja us explicaré, a mi em toca de fer de catalaneta-tímida-flowerpowerdelbonrollo... es tracta d'un cabaret amb tres actrius, la catalaneta, la russa ardiente i una andalusa... tòpic?? en principi es pretén que no, per això aprofitem tradicions nadalenques i les demuntem i destrossem, les malinterpretem i deformem... així tres reis mags encaputxats reclament el seu dret... més tard cremem la corona... disparem a tot un símbol de cultura pastoretil, fem cagar-se del por el tió... o el tiu... i suma i sigue, I wannawishuuuamerrycrismas... si algú vol venir a veure-ho que m'avisi i li indico com arribar...

aaaaiii... ja heu llegit el post anterior??? ja heu vist com la vaig liar dissabte?? doncs la cosa està en vies de solució... ja voreeem.

petons.

això és l'intent del post parres... però no és parres, només és un cap de setmana més...

2008-12-22T22:14:00.006+01:00

Quina gran nit la de dissabte que va allargar-se fins convertir-se en dia...

Vaig pagar una pasta inhumana que no us diré, amb targeta, a una discoteca... jo, que mai sortia a discos i que mai porto targeta a les discos i gairebé enlloc... doncs, si no ho feia era per algo... que la nit és fosca, i de noche todos los gatos son pardos... y lo que eran dos cubatas ha acabat sent... buf, no us ho diré, vaig pagar, sense saber-ho, dos cubates al preu de vint... al cambrer se li va anar la ma i va posar un zero de més... i jo... vaig signar enmedio de la oscuridad de la noche i enmedio de la alegria colectiva... i cagumlaputaaaaaaaa dilluns en veure un extracte del banc... aaaaaaaaahhhhh!!! espero poder-ho solucionar, perquè quin mal fa pagar tants cubatas i no poder-te'ls beure!!!! si almenys me'ls hagués begut... no crec que hagués pogut obrir els ulls mai més... però ahi los tendria!!!! noche loca.
I consti: maaaaaaaaaaaaaaaaaaai pago amb targeta sortint de fiesta, maaaaaai (o casi mai) surto de discos a l'hermètica, jajajaja, amb els que em coneixen ens farem unes bones riseeees... em vaig sentir farlopera de la hòstia pagant amb tarja a la disco, rollo sobrada, però ara que se el que realment em van cobrar... jueeer!! i la fiesta sin hacer...
Però... com va començar tot?? sopant, bebent vi en copa i cointreau a morro... caient per terra quan intentava posar-me les bambes...
i va continuar al tradicional quinto (petició d'una colega) que si... 25: nadaaaal, els més petit de tooots: tocava la trompetaaaa, el licor : 43: borratxoooo, l'any que es va acabar la guerra, pelat del mig!!! i venga, ni linia ni quinto, no era la nostra nit de sort... o siii...
i correbars, i cerveza a la república, i trobades sorprenents, i venga cap a blas... a la disco???? sí... després de la recerca del cotxe, per carrers i carrers, sense recordar on l'havia aparcat el conductor... i alegria que es festa major... i més gent curiosa al local de ball: un noi amb qui compartir l'únic tram de barra que quedava buit per poder demanar (demanar els cubates més cars de la història...), apagant cigarros de la penya, que m'ofegoooo, ballant, mirant, jugant, allò que es fa...
i en sortir... en sortir a aquell altre noi li vaig dir que no, i li vaig dir amb un petó.
els companys, que s'ho miraven d'aprop (i ho retransmitien... tomatomatetomatomateee)
ho van trobar elegant (elegant i cruel alhora, encisador... una mica judes...). No , no... que a dormir ja sabia on volia anar... i així va ser... tanquem discoteca i cap a casa de la colega, fiesta pijamas prometida, alguns continuen amb cubates, jo a les 7 del matí prefereixo uns espaguetis amb tomàquet... fer coixinet... dormir una mica, babejar al sofà... i a les 9 menjar un bikini... i cap al llit, ara sí... ja ho podeu imaginar... fins les tres... dinar poc, i seguir vivint, ben contenta.

i ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia pepa li darem un tall... joder, la tia pepa... què passa? que havien decidit restringir-li les racions per sobrepès...? que eren uns garrepes i només això volien donar-li?
25 de desembre fum, fum, fum... ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet... que passa?? ja amb les merdes de l'occidentalisme i el racisme! i una merda, ben morenet i guapo que hauria de dir la llegenda que va ser, si és que va ser, que aquest és un gran dubte que no tinc massa interès en resoldre, de fet... millor ocupem-nos d'assumptes més significatius...

i com va el barça?? jajajaja noooo, era broma, això em sembla tan significatiu com que em vaig adormir durant el gran madrid -barça... durant el primer gol jo babejava al sofà, ja ho veieu, culé patidora cent per cent... jajajaja, és que no hi puc fer res... el cervell se'm desconecta quan fan futbol a la tele...

moraleja: no tireis la ropa vieja
moraleja: no molesteis a la comadreja
moraleja: grita si picó la abeja

joder, els tres reis de l'anunci d'ibèria estan buenorros!!! (el ros i el negre eeeh... el blanc no! )

ah! quant temps sense parlar de cinema i sense anar-hi, ho trobo a faltar.
Michel Gondry: el vull descobrir. Vull veure: rebobine porfavor!! algu l'ha vist?? pels frikis del cinema em sembla que deu ser moooooooolt divertida!!!! tasca pendent. Sobre una colla de gent d'un barri desafavorit socialment que es dedica a fer remakes de pelis conegudes... del tal Gondry també m'han recomanat la ciencia del sueño... la tinc a casa, pendent de veure.

petons, quadrats o rodons.

INFORMACIÓ I PETONS

2008-12-18T11:29:00.003+01:00

A: www.radiotrama.wordpress.com

reagge, ska, rocksteady, música genial al RUDE TIME!
escolteu també l'infotrama, la xerrameca inèdita, sonis desperts, iguals, però diferents i l'esplaia't!!! tot!!!
música dels 70... al Picnic Calidoscòpic, hip hop, vers i sons de la família al killa sound...
Ràdio Trama és un projecte de ràdio lliure i autogestionada que va néixer a Sabadell fa uns anys. Aquest any hi ha deu programes de producció pròpia, i des de fa ben poquet un emissor nou amb que arribem a gairebé tots els racons de la ciutat.
Jo tot just m'hi he estrenat fa un parell de mesos, a l'assemblea... i fa encara menys amb l'Esplaia't... tinc ganes de tornar-lo a fer al gener per millorar... allò que passa, que no t'agrada escoltar-te a tu mateix... jajajaj.

www.radiotrama.net

Estic contenta perquè estic escrivint força més que abans, no una burrada, però força... és que cal repartir: escriure, festeta, estudiar una mica, fer el dinar pels pares un dia que t'inspires de la hòstia, viure!!!!!

un altre projecte... col·laborar a Vilaweb Sabadell... fina ara mai no he fet entrevistes, tret d'alguna que no conta per algun treball de la uni... però ara, un cop al més ho faré. I quedarà publicat. La primera em sembla un encàrrec divertit... enfrontar els dos Rovellons principals de la ciutat...

http://www.vilaweb.cat/www/sabadell

I el blog de contes , que està linkat per aqui al costat, aquesta setmana es renovarà una mica... acabaré el conte de la lasagna.

I aviat espero penjar per aqui un post xulo sobre la classe de dimarts al postgrau sobre l'adolescència... amb comentaris del profe mooooolt interessants.

I aviat espero escriure un post ben extrany, poètic i paranoic... que això d'avui està molt ordenadet...

eiii... PETONS! APROFITEU QUALSEVOL EXCUSA PER FER PETONS!! EL BESC, QUE ÉS NADAL, QUE MARXEU DE VACANCES, QUE US SENTIU ALEGRES, QUE NO HEU DORMIT BÉ AQUESTA NIT, QUE LA BIRRA US PUJA DESPRESSA, QUE LA MARE US VA DIR QUE NO US N'OBLIDÉSSIU MAI, QUE EL METGE US HO RECOMANA, QUE ELS VOSTRES LLAVIS FUNCIONEN COM UN IMAN... QUE SIMPLEMENT US ESTIMEU A ALGÚ, QUE US CAU BÉ, QUE US CAU MALAMENT, QUE L'ODIEU, QUE ANUNCIA UNA FUTURA VENDETTA, QUE LES PELIS DE HOLLYWOOD US HAN ENSENYAT A FER-HO, QUE US AGRADA FER PETONS, QUE TENIU UNA AFECCIÓ ALS LLAVIS QUE NOMÉS ES CURA AIXÍ...

PERÒ FEU PETONS, SIUSPLAU.

desembre congelat, escalfor a la sang!!!

2008-12-11T19:37:00.005+01:00

La setmana és preciosa.
El mes és ple.
L'any està resultant ser soprenentment feliç... sí, va començar com una puta merda, pura desgràcia, jejeje, de debó, em sentia perduda i tot allò que passa de vegades... ben tocada. Però ara... em sento contenta. I em sembla un gran any... un any ple de coses per recordar i per destacar... però ep! no ens avancem, que els rollos de recordatori anual encara no toquen... ens queden un parell de setmanes abans de xupar torrons per un tubuuuu, fotre'ns esperit nadalenc en vena i cagar el tió!
Ara fa dies que el blog és una mica aturat. Això és bo, en part, perquè vol dir que estic ocupada. Ja us diré a un proper post on em podeu trobar... escoltar i mirar... :)

Dimarts va ser un dia molt bonic. Va començar molt bé. I va passar ben ple. I va tenir moments estelars, de riure a més no poder. Hi ha coses que guardaré per mi i no explicaré. Però d'altres us les explico.
Dimarts és dia de potsgrau a barcelona... així que vaig pillar el tren per anar-hi, amb la meva companya. Estava cansada, gran nit anterior, em vaig adormir... profundament... la Laia, que anava amb mi el tren, diu que feia sorollets i tot! jejej, quina fila feia... El postgrau va passar amb més pena que glòria... aburridot, grisot... i arribà l'hora de tornar al poble, i vam agafar el tren... de nou. La laia davant meu, al meu costat un noi que llegia Sumerhill (obra clau de la pedagogia llibertaria). La Laia i jo vam començar a parlar... de coses més o menys indiscretes, de parelles, d'ex, d'històries vàries, d'aventures i desventures... vam començar a notar que el hoi del costat parava l'orella. És més, a vegades, no només parava l'orella, sinó que es giraba sense cap mena de discreció, sin disimulo, saben? jajaja, La Laia i jo vam començar a riure cada cop que el noi es girava sorprès o encuriosit per algun dels nostres comentaris... fins i tot jo feia conya, gestos... allò era tan descarat... i va arribar una estació en què el noi es canvià de senient, posant-se al costat de la Laia, de cara a mi... i aqui les dues vam esclatar a riure, pensant... "que descarat!!!!" jajajajaj El noi es va donar per aludit i , amb vergonya, va dir-nos: "perdoneu...si voleu me'n vaig"
jajajaja i vinga a riure. No, no, li deia jo... i vaig decidir començar la festa.
- llegeixes Sumerhill? El meu germà me l'ha de tornar encara, que li vaig deixar...
- si. i tu? l'has llegit? es preciós. Em té molt motivat.
- no el vaig acabar, però el vaig haver de treballar durant la carrera, pedagogia...
- ets pedagoga?
- jo diria que encara no... però hi ha un paper on diu que ho sóc... ja veurem... , estic en procés de ser-ho.
- tan de bó no ho siguis mai, doncs
(cares de sorpresa! :O)
- com?
- be, és un compliment... vull dir que tan de bó sempre conservis aquesta actitut... que sempre et sentis imperfecta i en recerca, em sembla molt bó...
i bla, bla, bla... a partir d'aqui una xerrada molt divertida entre un projecte de pedagoga, una psicòloga i un ex-economista estudiant de mestre d'educació primària...
vam acabar parlant de la feina, de l'educació, de la vida... i vam riure molt.
I la Laia i jo vam sortir del tren sorpreses per la trobada.

Hauríem de parlar més amb la gent que no coneixem!!! hauríem de parlar més tots plegats. Comunicar-nos, estimar-nos, trobar-nos... tenir contacte...

Bé, dimarts, un matí gris preciós... dolç i alegre.

petons lectores i lectors!
-

Inesperadament

2008-12-04T00:05:00.002+01:00

Inesperadament passen coses, i la sorpresa les fa especialment boniques.

Inesperadament.

Inesperadament un parell de contes han sorgit aquests dies. Un sorgí de la nit, de les paraules d'un altre.
El segon conte sorgí de les sensacions, de la oïda i del cansament.
En les dues ocasions vaig aprofitar la intensitat d'un moment per transformar-la, fent que allò intens passés a ser extens... allargant-ho amb paraules. I n'han sortit dos contes. Em sembla genial.

Inesperadament.

Espero no començar a esperar, perquè prefereixo que passi l'inesperat.

infos

2008-11-26T01:03:00.003+01:00

zu informo, e corgao er comienso de un cuento en la güé esa que tengo, la otra... la de los confites cuadrao girando en redón... pos ná, ahi lo dejo...

Ah! i que sapigueu que l'anglès ve del català. És la conclusió a la que he arribat avui quan a quarts de dotze tornava a casa, havent-ne sortit a les 8 del matí, i no havent parat per res de res en tot el dia!!! Tired en anglès vol dir cansat. Evidentment, això és així perquè ve de l'arrel catalana: tirat. Tirat és com et quedes, com et sents, quan estàs tan cansada. Tirada, així estava jo arribant a casa,
tirada, tired.
Algun dia trobaré l'explicació científica de l'origen escocés dels saballuts.

I algun dia entendré per què m'estimo tant els bretons, la bretanya, la gran i la francesa, i a la france... i les pyreneés... et tout ça que j'aime.

Oh! que lluny ja el francès de l'estiu, no em refereixo a cap paio, sinó a la meva llengua, al vocabulari que vaig adquirir, als verbs que sabia conjugar... a les frases que construia... tot perdut pel desús!!!! joder.

Je suis tired, epuis, je vais me coucher. oui oui, je me couche, tout sole... c'est la vie, mon lit solitaire...

avui postgrau de puta mare de nou, teoria sistèmica, tercer costat... i "som canvi".
M'he identificat molt amb la pinzellada que ha fet sobre psicologia post-moderna. (fent aquesta referència ja no cal que digui més, com una puta reina, ale. ja en parlarem.) Però que sí, que estic d'acord... la complexitat de l'ésser humà rau en el seu caràcter inevitablement incomplet, som éssers en constant evolució i canvi, som imprevisibles i som difícils...

i és hora de dormir. demà a les 7 amunt... porto uns dies...

final countdown per tres cellos i orquestra...

2008-11-25T00:31:00.003+01:00

Al sofà, sota la manta i sota el portàtil, vora una tassa de tè verd a la poma, amb la tele de fons, sense fer-li massa cas, però xuclant part de la meva atenció mental, més o menys conscient. Així em trobo, i me n'hauria d'anar a dormir, però no em podia estar de fer certs comentaris...

comentari u: he penjat un fragment d'un nou conte en que estic pensant al bloc "confits quadrats que giren en rodó".

comentari dos: en el meu paper actual de mestre de música avui he fet unes audicions d'instruments de corda fregada amb nens de primària. Hem escoltat la Vanessa Mae tocant el violí, un altre paio tocant la viola, violoncels i contrabaix... i de violoncels n'hem escoltat de diferents. Un d'ells interpretava Bach. Després hem escoltat l'arxiu següent: Final Countdown dels Europe per tres violoncels i orquestra. Impressionant. L'esperit heavy dels 80 ha envait l'aula. Nens de 8 i 9 anys taralejaven la tonada inmortal! m'ho he passat pipa.
Amb una altra classe hem escoltat Txaikovsky, la Dansa de les fades del Trencanous.

comentari tres: a continuació faré el comentari quatre.

comentari quatre: estic tan encostipada que aquest migdia quan intentava mastegar no podia respirar... i si respidava no podia mastegar... jejeje zi, zi, despidava...

comentari cinc: joder !! que tard s'ha fet!!!!

petons tan grans com elefants!

ch ch ch ch chaaaangeeees!

2008-11-23T23:18:00.003+01:00

Fa dies que sóc fora de mi i fora del meu cos.
Cames, braços, cap, pits, nas, pell i peus corren aquests dies davant meu.
Jo hi vaig al darrere, no penso, no recordo, no sento... faig, faig, faig.
Però fer sense ser també m'entristeix... potser he arribat a un altre extrem i ara toca rebotar i fer un petit acostament a l'equilibri...
Vaig de punta a punta, però la meva existència no és una línia, amb només dos extrems entre els que oscil·lar... més aviat és una estrella de 6 puntes o millor... de dotze puntes... d'infinites puntes per on passejo, per on limito. Per on visc.
Visc, si més no d'això si que no em puc queixar... sóc viva, oi? Doncs, ale, nena, què més vols... i no viva de qualsevol manera, no. Viva sortint, col·laborant, assambleant, planificant, i treballant.
Tinc feina! ( és la que vull??)
Fa massa temps que no vaig al cinema, això sí que ho trobo a faltar... i no vaig anar a veure Transiberian... m'ha quedat pendent.

any in extremis,
any de canvis... sempre estem canviant suposo. Però hi ha temporades en que els canvis són més visibles, vistosos... que no viscosos... ni biscotxus...

Changes, de David Bowie... serà la cançó de la setmana...

opá yo vi a comé flang

2008-11-10T16:19:00.002+01:00

El post d'avui, la lletra d'una cançó.
Primer contextualitzaré: amb unes amigues i amics, ens trobem al novembre, des de fa tres anys, per celebrar un concurs de menjar flams, llençar pinyols d'oliva i fer titius. Després de jugar a tot això ben abrigadets, rodejats de pins preciosos, megem carn a la brasa, patates al caliu, all i oli i torrades, bebem, riem i ens fem fotos.
És genial.

Doncs, res, he agafat la cèlebre cançó del KOALA, Opá, yo vi acé un corrá, i li he canviat la lletra.

link de la cançó original per què us situeu:

http://es.youtube.com/watch?v=d6C0bNDqf3Y

i la meva versió...

El koala...
opá, yo vi a comé flang
sin caramelo, pero de vainilla,
opá, yo vi a comé flang
xuclando fuerte, mira mira mira.

opá, yo vi a comé flang
carne y patatas y unas olivillas,
opá, yo vi a comé flang
y con los huesos hago carrerillas.

yo te hago treinta títius, (s'ha de cantar accentuant la primera síl·laba de titius: Títius)
yo te tiro veinte olivas,
yo recojo toa la leña,
yo te hago unas torradas...

pero que sepas que opá, yo via comé flang
me mancho toa, pero no me importa,
opá, yo vi a comé flang,
con los porrones, me pillo una tortaaaaa.

Tengo la manera y tengo los colegas
los bichos del tejao me molan mogollones
tengo la manera y tengo las intenciones, opaíto
el sabado vengo, a ver si trago a montones, opá!

opá, yo vi a comé flang
con mis amigas y con mis amigos
opá, yo vi a come flang
os quiero muxo, darme unos besillos

opá, yo vi acé un gran flan
y me lo como, será un fla de kilo,
opá, yo vi a comé flang
y no me asustan las indigestiones.

yo te ayuo a cortar ramas
yo te ayuo con las brasas
yo te gano tirando olivas
te ayuo, te ayuo a toooo!

pero que sepas que opá, yo vi a comé flang,
tienes vainilla síno gelatina,
opá yo vi acé un gran flang,
pa esa guarrillas y esos guarrillos.

opá yo vi a comé flang,
tira pa dentro con los tropezones!
opá yo vi a comé flang,
en las afueras de san feliuillo!!

yo vi a comé flang, yo via comé flang, yo vi a comé flang, flang, flaaaaang!

hauria d'estar dormint

2008-11-08T00:50:00.002+01:00

i no hi sóc, en comptes d'això faig equilibris per aquesta xarxa que començo a sospitar que és un invent d'un poble alienígena invasor per succionar-nos el cervell i envaïr després la terra, o encara millor, un invent de 4 rics per alienar-nos i ser els amos del món. Quedeu-vos amb la versió que vulgueu...,

la qüestió és que he fet bons descobriments i altres descobriments que no valoraré... no sabria què dir... què dir d'algú que dedica una web a la caca? mare meva, no he sigut jo, no!!!! però me la he trobat per internet... i una cosa bona si que en treuré (només una)... aquesta frase cèlebre que aqui us deixo per reflexionar...

lluitar per la pau és com follar per la virginitat

i ja en parlarem...

us recomano (quina manera tan fina i subtil de manar...)

2008-11-08T00:12:00.002+01:00

Mireu a la secció "altres blogs on navegar" i entreu al Bar Sencal. Seieu a un lloc còmode, i demaneu una cherry coke, mireu les parets del bar, observeu als que hi beuen com vosaltres i passeu-hi unes quantes hores, minuts, segons... perdeus-hi.
Us encantarà, us ho asseguro.

Començo un conte... el farem per fascicles... jejeje

2008-11-07T22:30:00.003+01:00

En aquell racó de món feia molts anys que la població s'havia acostumat a enviar-se missatges al mobil, a comunicar-se per mail i a unir-se a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment per mantenir contacte amb altres ciutadans igualment tediosos, incomunicats i units a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment.

Les persones es vinculaven a altres persones a través d'una pantalla d'ordinador, lluminosa i hipnotitzant, però després, pel carrer, no eren capaces de mirar-se als ulls, ni saludar-se. Els veïns passavan en silenci uns davant dels altres, no es deien Bon dia. Desconfiaven els uns dels altres, o s'avergonyien uns d'altres. Tothom tenia por de mirar-se als ulls. Massa por de ser jutjat. Massa por de trobar la sinceritat dels altres, o les seves mentides...

Missio de la NASA

2008-11-05T23:11:00.003+01:00

I jo em pregunto... haig d'escriure encara que no tingui massa a dir?? és que estic mandroseta últimament, puta indisciplina... pura indisciplina... puta i pura, les dos coses alhora... per què no? Això em recorda que estic llegint WILT, aquella novela en que un home planeja matar la seva dona... se que avui en dia no deu ser massa políticament correcte, però que li donguin pel sac, em va fer riure molt l'altre dia... llegint al tren anava rient sola.
Avui he fet un acompanyament. He acompanyat a un grup d'infants a una visita fora de l'escola. Ha sigut tota una experiència. Una de les més subrealistes. La professora que organitzava la sortida estava molt motivada i, val a dir, desorganitzada de la hòstia... vamos, que la ha liao parda por la calle... però sembla que els nens s'ho han passat molt bé. I també la gent que ens veia passar pel carrer... com que anàvem a observar la lluna i els nens treballen el tema de l'univers, amb els 5 anyets que tenen, tots anàven vestits d'astronautes... amb botes, llanterna, una pastanaga i amb cascos que cadascu s'havia fet a casa amb més o menys gràcia... cascos de paper de plata, de garrafa reciclada, amb antenes, amb tubs i cables, gàbies d'ocell que feien de casc de la nasa... de debó, un espectacle, la gent sortia de les botigues i els bars al nostre pas... érem dignes de veure. Per sort les profes i acompanyants no havíem d'anar disfressades... però com no... la Laura va i sempre acaba liant-se una mica... jajaja, es mi destino. Una nena m'ha deixat uns cascos amb micro incorporat i per inspiració divina de la profe motivada m'ha tocat fer el paperet de la tia que està en directa comunicació amb la NASA a Amèrica... sí, sí, i jo liant als nens que si estàven a punt, que si portàven identificació, que es preparéssin, que estàvem a punt de passar el perímetre de seguretat... jajaja. Divertit.

L'altre dia vaig decidir no dir res i penjar imatges. Us heu fixa't en el gos que borda des de dalt un campanar? no és cap muntatge, la va fer el meu pare...
I la de l'ou? No se perquè m'agrada... i és ben tonta.
Ens entrenen i ensenyen a expresar-nos i representar realitats de forma oral i escrita. Principalment. A escola fem una mica de plàstica i una mica i sovint penosa classe de música. Realment tenim ben atrofiades les habilitats d'expressió a través de medis que no siguin la veu i l'escriptura. Hauríem de saber expressar-nos de moltes més maneres amb més soltura. A través de la fotografia, la imatge, el dibuix, la música, el cos, les mans, el gest, els petons, la mirada... què més??
tot!!! L'escola ens educa. L'institut forma i ensenya... els últims cursos hauríen de ser per deseducarnos i sobretot la universitat. La universitat hauria de deseducar. Obrir-nos les ments i deslligar-nos de les creences i mites contraproduents per la convivència, la felicitat... En aquest món de mails, blogs i facebook... cal més que mai no oblidar el gest, el somriure i la carícia...

Estic mimosina... es nota? juas juas juas... ale! mi cama me espera... y mi libro... que consuelo, jajaja.

petons en xarxa!

2008-11-03T16:26:00.001+01:00

M'estreno al teatre i Rocky Horror Picture Show

2008-11-01T21:17:00.004+01:00

Fem agenda...

Una recomanació curiosa: veure el passe mensual, amb participació del públic, de la pel·li: Rocky Horror Picture Show, al cinema Casablanca de Barcelona. Proper passe el dia 6 de desembre. Jo ho intentaré, a veure si enredo una colla de gent, perquè estic encuriosida, tinc ganes de festa, i és un lloc on si vas amb una colla de gent catxonda segur que t'ho passes bé. Es tracta de la projecció d'un extrany clàssic del cinema musical de serie B, la història d'uns transilvans de peculiar i dubtós orígen, amb un gust un punt hortera per vestir. Tot plegat deliciós!!! Tim Curry al paper estrella, està que se sale! I Susan Sarandon entremeliadament innocent, deliciosa.

Aquesta és una proposta. L'altre... no se, no se si anunciar-la encara.

El 23 de novembre estrena de la acabada de néixer companyia de teatre Teatrutòpic, a Sabadell, a la Plaça de l'Imperial cap a les 5 o 6 de la tarda. Amb un berenar, espectacle i lectura de manifest es fan part dels actes de la semana dedicada a la lluita contra la violència cap a les dones. El dia oficial és el 25, i a la companyia ens han fet l'encàrrec per el diumenge anterior. Dit aii tot sona força seriós, però vull explicar una mica el tema.
Fa unes semanes, ben poques, 5 persones es van trobar i van decidir que faríen teatre, no només per divertir-se, sinó com a via per fer una petita aportació per canviar el món. Vaja, simplement es tracta de dedicar-nos a muntatges teatrals que vagin més enllà de l'entreteniment, tenint sempre la vessant política, social i transformadora present. És una activitat amateur per ara, un projecte petit i senzill que comença. La primera coseta que fem és un acte de pròpia creació especialment pensat per aquest dia. Un enfocament poc típic del tema, molt poc típic. ai ai ai... que miedo me da, jajaja, miedo escénico...

Doncs res, que espero compartir amb els lectors del blog bones notícies sobre el tema, i prometo penjar alguna foto quan hi sigui.

Diumenge 23 de novembre. Ideal life: o els tres peus del pack.
a la Plaça de l'Imperial. Hora? entre 5 i 6... ja concretaré o penjaré cartell.

Torno al teatre... amb molta vergonya, una mica de por... i uns molt bons companys i companyes. Molta merda!

I feliç castanyada... avui potser colliré una bona castanya, tan de bó sigui una bona nit...

petons :)

Si els dos estem tontos sí, però si no...

2008-10-31T17:39:00.002+01:00

Després d'hores de xerrameca i reflexió sobre les relacions de parella, el títol del blog és una de les conclusions a què hem arribat una colega i jo mateixa... Sí, que l'enamorament et transtorna és un fet assumit per la societat en general, acceptat, gaudit, fins i tot. Ens agrada? Hi volem tornar? resposta: si els dos estem tontos, sí. I així de fàcil. La dificultat és trobar algú que estigui tan tonto com tu, en l'instant just en que tu ho estàs, al lloc i nivell que tu ho estàs. Boig , tonto, il·luminat, il·lusionat... la vida és com alguns físics descriuen l'univers, com un acordió, un estira i arronsa, un cuc que s'eixampla i s'estreny. I l'amor? També.

Com que no estic gaire de paraules últimament i prefereixo no dir massa abans de dir un no res ple de lletres... avui penjo imatges.
En dies com avui voldria ser a prop del foc, o ser foc... cremar com les flames i evaporar-me, convertint-me en tot el que m'envolta.

d'acord, en Wilde té raó...

2008-10-29T15:56:00.003+01:00

I té raó en el poder de les sensacions per curar l'ànima... o l'animal que portem a dins... Si hagués de ser un animal... desitjaria ser un tigre. Amb les potes fortes, el tronc llarg i flexible, agilitat per saltar sobre les preses, i un pèl suau dels colors del foc.

Ahir a la tarda va ser una olor el que em va fer somriure. En sortir de casa i apropar-me al carrer principal de barri, em va atrapar una forta olor de crispetes acabades de fer. El cinema a prop és ventatjós per diversos motius, i un és aquest, l'olor de crispetes. Els carrers hauríen de fer olor de crispetes més sovint. I també olor de sopa calenta, de llençols suaus, de llenya cruixent a la llar... per sort si el fred continua així, envaint dies i nits, la ciutat aviat farà olor de fum i xemeneies, olor d'hivern al centre... mmmm!!!

El fred. No m'espanta. No em fa mandra. No em sap greu. M'agrada. M'inspira. M'activa.
Vaig néixer, diuen els que se'n recorden, un dia dels més freds d'aquell hivern.

Visca els guants i la bufanda!!!!!!!!! i visca aquest món on vivim que ens regala sensacions per tot arreu, que és tan imprevisible que ens omple de neu quan no l'esperàvem. Si totes les tardors fóssin iguals sempre, estaríem ben avorrits.

Sortiu al carrer! passeu fred! i gaudiu de la dolça tornada a casa! assaboriu l'instant de contrast en què entreu a una cafeteria des del carrer mullat amb les galtes gelades. Gaudiu d'aquest ínfim moment en que la pell es relaxa i s'expandeix pel canvi de temperatura.

petons. ah! imagineu quin bé fa l'hivern a l'amor! Doncs encara són millors els petons llargs a la galta quan aquesta és freda. Encara són més intensos els llavis sobre els nostres llavis enmig de la ventada tardorenca.

La realitat no és tal... sinó que ets tu mateix/a.

petons.

conceptes, realitats, dubtes...

2008-10-28T23:14:00.012+01:00

A un dels últims posts vaig deixar anar la paraulota: resilència.
Parlem-ne.
La resilència es pot definir com la capacitat d'una persona per afrontar adversitats i sortir-ne enfortida.

Per tant, no sols es tracta de superar una situació adversa, potser terrible, destructiva i molt dura, sinó també treure'n profit en forma de fortalesa, noves qualitats, habilitats.

No és un concepte nou del tot, de fet segurament la resilència és una capacitat que alguns humans sempre han tingut, però fins ara no li havíem posat nom, ni ens hi havíem fixat amb intenció de categoritzar-la, analitzar-la i practicar-la.
N'hem parlat molt avui al postgrau. Hem parlat de resilència i de construcció de futur. Hem parlat de canvi, de millora, de somni. Una muntanya de frases precioses sospitoses de formar part d'un pretenciós llibre d'autoajuda omplen avui els meus apunts. I voldria creure-les. Si no totes... la majoria. A nivell social hi crec. Crec en el poder del poble per canviar el món. A nivell personal... dubto força de mi mateixa. Gran problema, perquè... com puc creure en el canvi social si no crec en mi mateixa?

"No podem predir el futur, però podem inlfuir en ell"
"La millor manera de predir el futur és crear-lo"
"sempre hi ha una alternativa possible"
"tot pot ser d'una altra manera"

Creure aquestes afirmacions (bàsicament les que parlen de futur) i mirar la meva vida avui comporta reconèixer que sóc una persona dèbil, poruga i potser poc lluitadora. I que estic perdent el temps.... potser. Però no sempre he estat així. Crec que seria fals afirmar que sóc dèbil, perquè a vegades he estat forta. Crec que seria terrible afirmar que sóc poruga perquè a vegades, he estat prou valenta, molt valenta. I lluitadora... a vegades he lluitat contra més del que alguns ho haguéssin fet. Així que no utilitzaré el verb ser... que estigmatitza, sinó el verb estar, que em deixa la porta oberta al canvi i em deslliura de la marca definitiva. No sóc cobarda, només estic buscant un motiu. No és que sigui poc lluitadora o dèbil, només estic en procés de trobar un sentit a tot plegat.
La capacitat de descubrir un sentit és una de les bases que caracteritzen a les persones resilents. Els factors que caracteritzen la persona resilent són explicables de varies maneres, una d'elles: la caseta, de S. Vanistendael. Ve a dir-nos que, perquè algú pugui ser resilent primer de tot ha de tenir les necessitats físiques cobertes, llavors una xarxa de contactes, acceptar les persones, llavors la capacitat de trobar un sentit (això és molt interessant). A més d'això, algú resilent ha de tenir autoestima, certes aptituts i competències, humor, experiències i amor.
És una mica per sobre l'explicació, però no m'interessa fer un super-estudi, sinó simplement fixar-me i reafirmar algunes parts d'aquesta teoria.
Estic d'acord que haver trobat un sentit a la vida i a allò que ens passa és fonamental per superar situacions i per estar bé. Sense un sentit estem perduts. Cadascú ha de trobar el seu i els sentits que podem trobar a les coses que fem i ens passen estan dins d'un ventall amplíssim, però cadascú ha de trobar el seu per viure i sobreviure a situacions dures.
L'autoestima, indubtable.
L'humor... gran elecció. Tenir sentit de l'humor ajuda moltíssim a superar situacions adverses i a ser molt més feliç en qualsevol situació de la vida. És un factor de qualitat, saber riure de les coses que ens passen, de la realitat que ens envolta, fins i tot en les situacions més terribles. L'humor és molt necessari, de tots colors, fins i tot quan és ben negre. I no oblidem que pot ser una eina de crítica social poderosa.
L'amor. Què dir... ja fa mooooolts posts en vaig escriure un citant frase de Moulin Rouge... love is like oxigen... Sí. Crec que l'amor té un poder increible. I que sense amor estem ben morts . No exagero, ho sento, però és així. Bé, no ho sento, me n'alegro.

Ara rellegeixo, recordo el que he fet avui i reflexiono.
Miro la meva actitut ultimament. No me'n sento especialment orgullosa. La comparo amb l'actitut davant la vida d'altres persones amb qui her parlat o a qui he redescobert últimament. Me'n sento menys orgullosa encara, de la meva, admiro la seva i arribo a la conclusió que sí, que la capacitat del canvi està a les mans de cadascú. El futur te'l crees tu mateix. És una qüestió d'actitut davant la vida .
Jo ja he fet molt el ploricó. Potser , però, no m'haig de fustigar per ser una ploranera, potser només es tracta d'obrir els ulls i aprendre de les persones properes, que comparteixen les seves experiències amb mi i que em demostren que cadascú es construeix la pròpia realitat. Si la teva realitat no t'agrada canvia-la.
Tot pot ser diferent. Sempre es pot triar, sempre es pot canviar, millorar, intentar-ho, si més no...

Recerca, estic en recerca.

A nivell social, però estic profundament convençuda de totes les teories que afirmen que podem canviar el món, i que tenim el poder a les nostres mans. És cert, el tenim, més del que ens pensem. El que passa és que ja hi ha aquells a qui interessa que ens sentim dèbils socialment i que veiem el sistema com un mosntre invencible.
El sistema és una construcció humana, no és natural, per tant com a construcció humana, són els éssers humans els que el poden, podem, canviar. I podem fer-ho, més del que ens pensem. Des de ben petits ens hauríen d'esenyar a implicar-nos més en el nostre entorn, veinal, social, amical... i ens hauríen d'ensenyar a dir la nostra, a prendre desicions en comunitat, a funcionar assambleàriament... hi ha molta feina a fer.

I el post és ja massa llarg i he desvariejat sense ordre... deixem-m'ho aqui.
Només dir abans de marxar... que m'avergonyeixo d'algunes de les meves queixes. Hauria de deixar de mirar-me el melic més sovint. I reconèixer alguns errors, el primer, aquest: em fixo més en allò que em falta que en allò que tinc, ergo no gaudeixo de les coses bones que m'envolten perquè estic encegada per la pèrdua. Gran error. On ha quedat el Carpe Diem?

ara si, deixem-ho. Fins aviat.

Encuentros en la tercera fase

2008-10-23T17:43:00.005+02:00

Ahir vaig estar prou productiva bloguerament parlant, així que poca cosa diré avui.
Només:

- llegiu els posts d'ahir! (i tots els que desitgeu, és clar...)
- he renovat la secció Mira
- atenció: podeu escoltar Ràdio Trama a: www.radiotrama.net
- La meva iaia ja ha comprat "mantecados" (joder! que encara hem de menjar panellets!)
- Tinc entrades per veure els ACDC!!!!!!!!! Va ser difícil, semblava que no ho aconseguiria... però, sí, si tot va bé, veuré aquests iaios rockeros en directe!

i Good night, and Good luck!

Segon post del dia.

2008-10-22T20:33:00.004+02:00

És el que hi ha. Dies de sequera i silenci i sense saber massa perquè, de cop la ment flueix i dos posts en un dia. Però és que avui m'han passat un parell de coses que m'han fet feliç.

Cosa 1 que extranyament m'ha fet feliç:

Plovia, he sortit de casa carregada amb la bossa per anar al club, amb les bambes als peus, i l'expressió seria i un punt amargada a la cara. Tanco la porta i giro el canto i... fiuuuu! rellisco i caic a terra, amb un elegant moviment he recolzat el genoll esquerre i la ma dreta a la vorera, just al davant d'un noi que passava per allà. Creieu que m'he quedat a terra lamentant-me? Ho podria haver fet... no pas pel dolor, sinó per vergonya, però he esclatat a riure. Se m'escapava el riure i ale, amunt de cop i a caminar rient sola pel carrer. De fet, al cap d'una estona m'ha començat a avergonyir més l'anar fent riallades pel camí com una "loca" que no pas la caiguda tonta amb públic. No podia deixar de somriure, com si la vida m'hagués futut una clatellada amb veu de tieta-àvia que en sap molt de la vida, tot dient: cony nena! borra aquesta cara d'amargada i riu una mica!

Cosa 2 que m'ha fet feliç:

Després de la classe de... diguem-ne gimnàs en general, jejeje, estava al vestidor, preparant-me per la dutxa.
Em començo a despullar (és el que té voler-te dutxar després de fer esport) i de cop m'adono que la música que sona de fons és, ni més ni menys que "you can leave your hat on"... de Joe Coquer si no m'equivoco... tanana tananà... sí, sí, la de l'escena final de Full Monty, la de 9 semanas i media.
Ohh! sublim! genial! si no fos perquè eren les 5 de la tarda i estava rodejada de nens i mames preparant-los per la classe de natació, m'hagués marcat un bailecito, m'hagués tret la samarreta amb una gràcia... però res, no estava sola. Ara bé, també m'ha semblat graciós que sonés aquesta cançó a la ràdio just en aquell moment.

Doncs apa, ja ho sabeu, la felicitat està en les petites coses, i en les més inesperades!!!!!

I llegiu el següent post que estava molt emocionada i trobo que està prou bé... encara que quedi poc correcte que ho digui jo...

petons

poc a poc reprenent ritmes...

2008-10-22T13:10:00.004+02:00

Fa dies que em poso davant la pantalla, obro la web del blogspot, introdueixo nom d'usuari i contrasenya, pitjo les opcions fins a "Nova entrada" i intento teclejar algunes paraules. Mai les trobo prou significatives per no esborra-les, així que, senser haver arribat a les 5 linies tanco el navegador i plego, cap a una altra cosa.
Avui, però, serà diferent.
Us podria explicar que vaig passar el cap de setmana en família, més o menys, col·laborant en la organització d'una celebració, cuinant i remenant, sentint-me estimada per unes nenes encantadores, estimant al meu germà i els pares, adonant-me de com n'arriba a ser alguna gent d'interessada i egoista, o de com n'és de destructiu per una persona, viure en contra de la seva verdadera voluntat. Viure en la pura aparença et desmonta per dins i et redueix sense que te n'adonis... crec. Una puta reunió familiar dóna per molt, ja veieu, jejej, podria detallar-vos tot això i ben bé que tindria suc per a un post ben llarg. Però per avui ho deixarem. No us ho explicaré.
Del cap de setmana només afegiré : "que bona l'amanida amb magrana, pinyons i bacó" (acostumada a dir "beicon" que extrany se'm fa bacó... puta correcció...) i que tinguis tota la fortalesa per ser feliç petit Biel!!

En comptes de fer l'aqui hay tomate amb el meu entorn familiar trobo molt més interessant parlar-vos del que vaig fer ahir a la tarda.
Vaig fer classe, amb un remolí de paraules anomenat Jordi Grané. Jo de gran vull fer això, vaig pensar quan el vaig veure. M'encanta quan un professor, mestre o ponent t'arrenca somriures, trenca les formes, et fa dubtar, t'enganxa des de les primeres paraules. No és formalment correcte, però no crec que sigui tot improvitzat, crec que fins i tot l'ús en gran quantitat de l'adjetiu "puto" està mínimament estudiat.
Estic tant contenta amb el postgrau de mediació que fins i tot passo els apunts a net!! (però no patiu, que això dels apunts tan sols durarà un parell de sessions més)
Encara és un concepte poc sentit en la nostra societat i majoritàriament associat al conflicte, el de la mediació. Però m'encanta la idea de mediació que ahir ens va presentar en Grané. Bé, no em ve de nou del tot. Però m'emociona i em motiva, és el que em fa reprendre els ritmes, com deia al títol. El contacte amb idees vives desperta les meves. Vaig recordant el que realment m'interessava quan estudiava a la uni, la mediació com una filosofia de vida, entesa com la promoció de la convivència, de la comunicació, la dinamització comunitària. I tot això pot sonar una mica flower power, depenent de com t'ho expliquin, però no. Jo hi crec. El problema és que per anar bé hi hauríen de creure les entitats polítiques, mínim les locals, i en aquest món de merda, governat per la banca i l'empresa, no serà fàcil aplicar de debó les polítiques comunitàries esmentades. Per què la promoció de la convivència, de la participació social i la comunicació el que fa és enfortir el teixit social, les persones, el poble. I evidentment això no interessa als que s'enriqueixen amb una societat basada en el conflicte, la por i l'individualisme.

Estic centrant-me poc, potser, però prenem-ho com una introducció a un nou món d'idees que tan de bó es vagin fent realitat. El meu gran problema, (o gran sort)
és la desconfiança en l'administració pública i el sistema polític i econòmic en que vivim. Però bé... buscarem les vies.

Va , em centraré una mica més. Tot i que tradicionalment la mediació s'entén com la resolució dels conflictes, en realitat pot i ha d'anar molt més enllà. Mediació és també la prevenció dels conflictes. I prevenir el conflicte social és pot fer per mitjà de la promoció de la convivència. I això, per a mi, és tradueix en construcció de xarxes socials, promoció de la comunicació interveïnal, intercultural, interpersonal, intertotelquevolgueu... i sobretot participació ciutadana. La participació és clau.

Bé, he trobat un dels meus motors de vida, crec. Ara cal que sigiu valenta i aposti de debó per fer funcionar aquest motor. M'interessa això. Haig de buscar vies.

Jo ja faig deures, us recomano una radio lliure, de l'assamblea de la qual he començat a formar part:

www.radiotrama.net

Us recomano una lectura que jo no he fet encara, però faré:

Más fuerte que el odio de Tim Guénard , l'experiència d'una persona resilent. Parlarem de la resilència un altre dia.

I us recomano una lectura que jo he començat i que ja adoro!!!

Món groc d'Albert Espinosa

I a dir que en Dorian Grey encara m'acompanya, estic acabant, ja farem comentari.

Per ara acomiadem-nos amb una frase que ahir ens van citar al postgrau:

El futur no és un regal, és una conquesta

de J.F.Kennedy.

por la sombra que te derrites!!!

2008-10-16T16:55:00.004+02:00

El meu germà s'ha animat a fer-se un blog també!! I me n'alegro molt, és un bon generador de pensament, opinió i felicitat.
Me l'estimo molt, i cada cop més. Ole! estic molt orgullosa de la relació que tinc amb el meu germà... crec que és una de les persones amb qui puc ser més sincera, el sento sempre al costat. Així que neng, moc, avui post dedicat!!!

Aqui el podeu trobar a ell i les seves parres:

http://tansolscalsomniar.blogspot.com/

Ahhh, amics... cuidao que se'ns acosta una altra estrena cinematogràfica: Transiberian. Ve de Sitges. Hi tinc Grandes Esperanzas posades.

Quin matí més xulo pel carrer avui, i ahir... tot i que ahir vaig tenir una visió... bé, avui, avui, anem a avui.
"Bombón! Por la sombra que te derrites, guapa!!!" No era Gustavo Adolfo Bécquer, però a crits des d'un cotxe m'ha fet somriure una bona estona. Gràcies guapo desconegut! En Bécquer devia tirar piropos a les paies pel carrer o què? Hi veig més en Lorca... (a que sembla que sepa un punyao de poesia... doncs desenganyeu-vos, m'agrada molt, però ni un borrall més enllà del batxillerat de lletres! jejeje però a vegades sóc tan repelent fent comentaris...)

Ei!! el blog està animant-se, vull dir que ja te alguns lectores i lectors més o mens
habituals i això em mola molt, sobretot quan deixeu comentaris, és un feedback molt agraït, m'encanta. Ara a veure si m'animo jo hi hi poso més txitxa i més originalitat i més impacte!!!!!!!!!!!

Bon cap de setmana!!! Gimme Gimme dels ABBA, hauria de ser obligatòria a les empreses cada divendres al plegar... et transmet una energia guerrera!!!

i més cinema!!

2008-10-15T21:48:00.002+02:00

Bé, bé, vaig a bon ritme.
Una o dos pel·lis per setmana, de conya!
Diumenge: quemar después de leer. Gran Brad Pitt, boníssim! excel·lent. Seductor com sempre Clooney, i amb aquell punt tonto... que m'encanta. Frances McDormand: una crack!! Malkovich molt bo! La pel·li no és d'aquelles d'orgasme, però és prou xula, té punts molt bons, crec que deu ser de les que com més et mires més et molen...

i avui: El nen del pijama de ralles. Ufff! que bonica. I que trista. i que trista. I de fet... que trista la nostra història, la història d'homes assassinant altres homes com ells per uns dogmes de merda!!! putus nazis!!! que bonica és la pel·lícula eh! val la pena, val la pena.

Apa, doncs ja teniu dos pel·lícules més per veure.

Jo encara tinc pendent No me pidas que te bese porque te besaré i Tropic Thunder, les més fluixes potser... però a veure si les pillo.

Ah! s'apropa una superproducció oriental interessant, no se si animicament em trobare bé per veure-la, però... El reino prohibido, amb Jackie Chan i Jet Li.

petonets. Estrés a la vista. Dimarts a la venta les entrades pel concert d'AcDc ...
No me'l vull perdre. Ja veurem...

avui

2008-10-14T23:13:00.002+02:00

Avui la lluna estava preciosa a Barcelona. Plena i sola enmig del cel totalment fosc, sobre els edificis a Drassanes.
Avui, en arribar a Sabadell, sortint del tren, el carrer feia olor de pizza. Una pizza boníssima que algú estaria assaborint no gaire lluny. O qui sap si només existia a la meva imaginació, fruit d'un estòmac buit després d'un dia de malaltia.
Els sentits son un mitjà de curació de l'ànima segons en Wilde, i és ben bé veritat. Però no crec que només la curin. També la poden enmalaltir, embogir, empitjorar o millorar... si és que algú en té. Com a fan de certs romanticismes hi crec, que no pas com a creient religiosa. Nooooo! Odio la utilització de la culpabilitat i el xantatge que fan certes doctrines per manipular els seus seguidors!!
La visió de la lluna m'ha fet sentir alegre. I l'olor de pizza al carrer m'ha reconfortat. Però què passa quan una sensació et conecta a records que et fan mal? Perquè també hi ha sons i olors i visions que et posen trista. Em passa amb la música. Hi ha coses que no puc escoltar simplement per què em fan enyorar massa a algú, arribant al punt de fer-se'm insoportables algunes tonades, notes i ritmes que abans m'encantaven. No és just!!! Amb el que m'agradava la banda sonora de Braveheart i ara em poso malalta si l'escolto!!! No puc ni mirar la pel·lícula! Els sentits també m'enmalateixen de vegades. Els sentits ho són tot perquè són la connexió amb el món real, amb la resta dels humans, amb les persones.

Bé, espero tornar a trobar carrers amb olor a pizza, o a truita amb ceba, o a sopa.
Aviat, al que segur que oloraran els carrers de Sabadell és a hivern, a fusta cremada, a les xemeneies que encara hi queden. És una sensació genial que cada any em cura una mica!!
També estaria bé trobar carrers amb olor a xurros amb xocolata. I a pastís de poma.
Carrers amb olor a croquetes i a espaguettis a la carbonara.
Carrers amb olor de pa torrat. Fins i tot carrers amb olor a all i oli... jejej, mentre no surti de l'estòmac de ningú...
Aviat espero sentir olor d'humitat al bosc. Olor de fred, de fulles caigudes i de vent. Olor de llar de foc amb els amics al voltant. Olor... ho veieu? ja em torno a posar trista! M'estava emocionant amb les bones olors alegres i és clar... acabo recordant les que van ser alegres i ja no ho són. Olor d'ell. Olor dels seus ulls alegres, del seu tè a la menta i...

Bé... altres olors alegres: olor de crispetes!!! olor de botiga de carmels. Olor de canelons de la iaia. Olor de sopa. Sí, crec que és la millor olor del món. I el gust més complet i insuperable: la sopa!!

coses que haig d'aprendre

2008-10-13T00:10:00.003+02:00

N'hi ha moltes, i moltes més de les que em penso. Seria una imbècil si cregués que ja se tot el que em falta per aprendre. El millor és que encara em queda per descobrir quin serà el meu aprenentatge vital. Com evolucionaré durant la vida.
Però hi ha una cosa de la que vaig prenent consciència. I és del meu excés de necessitat d'agradar i de fer content a tothom. És humà i habitual voler estar bé amb tothom , voler tenir pau, voler fer feliç a la gent. Però de vegades confonem conceptes. Mai s'hauria de sacrificar la sinceritat o la voluntat personal per agradar als demés. És evitable? o Inevitable? fins a quin punt hem d'agradar als demés? a qui? Sovint sóc molt més covard del que m'agradaria. En un món perfecte jo sabria parlar molt més clar. Potser de manera més dura i tot. Peco d'endolcir massa les coses que haig de dir, peco de tenir por a dir les coses tal com les penso... Per tant això és una de les coses que haig d'aprendre. A parlar clar i a sincerarme, a dir allò que realment penso. La comunicació verbal en relació als sentiments maaaaaai ha sigut el meu fort.
Una altra cosa que haig d'aprendre és a pensar menys, fer, i no parlar. No suposar el que sentiran, creuran o pensaran els demés. Haig d'esperar. No parlar pels demés. Esperar i escoltar.
Haig d'aprendre, en general, a asumir i acceptar el conflicte. Sense conflicte no hi ha evolució, no? Sense conflicte les coses mai no canviarien.

què n'opineu?

Bona setmana.

profundament indignada

2008-10-10T14:42:00.002+02:00

A les notícies de cuatro, que estic veient ara mateix, expliquen...
50 empleats d'un gran banc, crec que americà, dels que ha estat rescatat amb diner públic, gaudiran d'un sopar de celebració del rescat. Ho faran a l'hotel París de Montecarlo, un dels hotels més cars i luxosos del món. El sopar serà caríssim, es calcula una mitja de 3.000 euros el cobert, és a dir... 3.000 euros per persona!! Però que pensen menjar???!!! És que no tenen vergonya??!! el diner públic paga un sopar de tres mil euros el cobert a uns 50 cabrons fills de puta que beuran i riuran a la nostra salut!!! em cau el món a sobre. Em cau la cara de vergonya. No entenc com hi ha un sol ésser humà al món que pugui acceptar assistir a una celebració així tal com estan les coses. Gent que es quedarà sense casa, gent que no té feina, fins al coll per pagar hipotèques, patint, ja no per les accions que no tenim, sinó pel lloguer que no podem assumir... i alhora un banc a qui s'acaba d'injectar una gran suma dels estalvis dels ciutadans es gasta una xifra terrible en un sopar de luxe.

estic indignada i trista.

Un post totalment absurd

2008-10-09T19:43:00.002+02:00

Cuando cualificamos a una persona como camaleónica... queremos decir que és una leona en la cama?

Por suerte los filósofos griegos se hacian otro tipo de preguntas... o no???? Perquè segur que a més de filòsofs de la hòstia i matemàtics pitagòrics, eren éssers humans amb tot el que això comporta... també tenien mocs, se'ls escapaven pets, fèien acudits dolents, bons, eròtics, sexistes... -istes... bueno, ser un ésser humà també implica molt més que això. És igual, som tan diferents els éssers, que no té cap mena de sentit intentar definir-nos globalment. La qüestió és... per qui més sovint fem servir l'apelatiu de camaleònic és pels actors i actrius... pels del món de l'espectacle. Associem escenaris a bon sexe? o és que fan puro teatro? Ara enteneu perquè he titulat el post tal com ho he fet, oi? millor l'hagués titulat: un post totalment innecessari i dolent.
És culpa de la Xuxa, ho prometo, segur que és el seu efecte. Ens l'han posa't al gimnàs per fer escalfament... estic traumatitzada.

Ah!!! i...
Estic acabant amb el Retrat de Dorian Gray. Ara que arriba el final ha millorat encara més. Bé, m'agrada. (posem la nota intel·lectual al blog)

Una conversa entre dos personatges, Lord Henry i Dorian:
- [...] Yo no quiero verle a solas. Me dice cosas que me fastidian. Me da buenos consejos.
Lord Henry sonrió.
- La gente es muy aficionada a repartir aquello que más necesita. Eso es lo que yo llamo un abismo insondable de generosidad.

Amb el temps intento aconsellar poc o gens a no ser que m'ho demanin... no? ai, no se... ja m'hi fixaré.
Prou. Fins aqui la broma avui. Estic espessa. Depressa! Duquessa. Vessa. L'aixeta. Pobreta!! Bretanya. La Gran. Granul·lat. Lateral. Ral·li. Litrona. Trona! i llampegueja! i plou. i fa sol... les bruixes es pentinen... o patinen? Què fan les bruixes?

Los girasoles ciegos

2008-10-08T23:23:00.002+02:00

No crec que s'endugui l'oscar. (tan de bo m'hagi de menjar amb patates les meves paraules). Però és una pel·lícula per veure. És tristíssima, però és que parla d'uns fets molt tristos i mostra la perversitat fruit de l'egoisme dels homes i la doble moral de l'esglèsia. La pel·li val la pena per la Maribel Verdú i pel dolent dolentíssim de la pel·lícula: el Raúl Arévalo. Aquest últim està esplèndit, tant que l'odies profundament i el mataries amb les teves pròpies mans... li tallaries la, vaja no diré res més, veieu la pel·Lícula.

i... m'he enterat del títol de la propera pel·lícula de l'Amenàbar!!! oH! si! això si que és una bona notícia!! Àgora, crec, una història èpica, amb sang i fetge, jejej... vull saber més! ara em posaré a buscar informació. Quines ganes d'Amenàbar!

ahir: petit gran dia.

2008-10-08T16:20:00.003+02:00

coses bones d'ahir:

- em llevo d'hora
- cuino pollastre al forn pel migdia boníssim!
- mati a la biblioteca llegint i escrivint una miqueta
- xerrada de mig matí amb una gran amiga i un entrepà boníssim de fuet!
- dinar el pollastre esmentat amb els pares
- caminada per Barcelona esperant l'hora de començar...
- en creuar un carrer una colega i jo deixem en blanc i sense respiració un currante amb la nostra bellesa espatarrant ( o això és el que ell expressa, jajaj, la que ha liat el noi, eso sí es tirar piropos, juer, que pirat!)
- Comença el postgrau... xerradeta insípida amb peloteo extra entre contertulianos, pica pica i primers contactes amb les futures companyes
- i tornar en tren cap a casa... m'agrada el tren, m'agrada la gent
- al cine soleta després de sopar, Los girasoles ciegos, he plorat taaaant!! no he parat fins arribar a casa, jejeje

en resum: un dia de puta mare ahir.
els dies de puta mare arriben quan menys t'ho esperes, i val la pena parar un moment i pensar-hi. Per desgràcia sovint enfatitzem més en les coses dolentes que en les bones... a risc d'exedir-me a vegades en l'actitut flower power, penso enfatitzar les coses maques i les bones. I a partir d'ara petonejar molt més els meus amics... ho sento noies i nois... jajajaja

més fotos de la posta de sol...

2008-10-06T12:14:00.003+02:00

Haig d'agafar la càmera més sovint! i llevar-me més d'hora i action! action!! com cridaria en Fredy en ple concert!!!

el blog anterior es titula lasagna perquè avui he fet lasanya!!

2008-10-05T23:53:00.003+02:00

lasagna...

2008-10-05T15:26:00.007+02:00

Una altra setmana ha passat. Amb poques novetats, la que ve sembla que pinta millor.
Tot i que val a dir que el divendres va ser sorprenent i impressionant! Havia de ser un dia tranquil i va ser una gran nit de juerga, que va acabar amb un colega i jo fardant als porters de la República que l'any que ve els matxaquem al saballut de ferro... l'eufòria alcohòlica et transforma, en aquest cas va ser una bona transformació.

És curiós com la ment humana ens salva de la tristor extrema amb la seva manera de funcionar. Si la nostra ment no fes el que fa sovint, moriríem de pena. Aquesta setmana serveix com a exemple, però a un nivell molt menys dramàtic, és clar. Explico. En general la setmana ha estat insípida, inodora i incolora... com la falsa descripció de l'aigua que donaven els llibres de text de ciències. Poca activitat, massa estar a casa, massa estones deixant-me portar pel temps com si es tractés de les onades que s'emporten mar enllà un nàufrag que ha perdut tota esperança de tornar a casa... Però cap al final la setmana s'ha animat. Quedades, la sortida de divendres nit, la del saturday night, la lasagna i el passeig a la Mola aquesta tarda, fent fotos a la posta de sol. Si penso ara en la setmana el primer que recordo són aquestes coses bones i animades, haig d'esforçar-me més perquè em vinguin a la ment les estones avorrides i tristes. Recordem les bones experiències de manera molt més viva, així com les coses intenses. Les estones mortes i insípides s'esborren de la nostra memòria, com si mai a la vida ens haguéssim avorrit... i així podem anar passant els dies, fent equilibris sobre la línia que separa l'alegria i la pena. Sort que la nostra ment es queda amb el millor i esborra el pitjor, les males qualitats de certes persones, els dies tristos d'ahir... el temps passant difumina la realitat, habitualment en el record embellim aquesta realitat, la nostra. Passa amb les setmanes tontes, amb les persones i les relacions que tenim.

Les fotos són d'aquesta posta de sol que ha acabat d'arrodonir el cap de setmana.

Més, més, més!!!!

2008-10-04T17:33:00.002+02:00

Ohhh! Ohhh!!! una altra estrena que espero amb ànsia!!!

- Quemar después de leer

Els germans Coen, George Clooney, Brad Pit, Frances McDorman, John Malkovich!!!!

No ens la podem perdre, no???? La setmana que ve i l'altra al cine gairebé cada dia!!! cada dia!!!! és que si no, no les podré veure totes!!!

i... i el teatre i Ac/dc!

2008-10-03T16:20:00.003+02:00

i del teatre no n'he dit res... té bona pinta Rock'n'Roll al Teatre Lliure, a veure si m'informo. Qui vol venir?
i parlant de rock'n roll... acdc!!! nou disc, i gira. Els vull veure, em ve molt de gust. Hi aniré, hi vull anar, el meu germà ja m'ha dit que m'acompanya. Ha de ser un espectacle impresionant!!! oooh! si!

Més pel·lis per veure... i teatre!

2008-10-03T15:25:00.002+02:00

Se m'acumula la feinaaa!!!

més pel·lis que vull veure, quan les estrenin:

- No me pidas que te bese por que te besaré
- Transiberian
- Austràlia

La primera val molt la pena només per qui la dirigeix, aquest noi em cau molt bé, sempre que el veig a la tele m'impressiona i em fa riure, Albert Espinosa. Per cert, també pendent comprar el llibre que ell va escriure: Món Groc.

Transiberian, amb Woody Harrelson, Ben Kingsley i oh si!! Eduardo Noriega!!! una de tensió, thriller que s'estrena avui a Sitges, ole!! no me la perdo!!!!

Austràlia, el director Baz Luhrman repeteix amb la Nicole Kidman i filma un conte ambientat en la segona guerra mundial, amb el Hugh Jackman. La història d'una transició física i inevitablement sentimental al llarg de l'esmentat continent. Segur que és maca!!

Oeeee!!! això és el que m'agrada de l'hivern! millora la oferta cinematogràfica!!
ueeeeeeeeeeee

Che

2008-10-02T19:50:00.003+02:00

Ahir vaig reprendre un costum... bé, no se si en podem dir costum, no se si està prou arrelat. Quants cops cal repetir un acte per què sigui un costum? Hi ha actes als que mai ens arribem a acostumar per molt que de tant en tant s'hagin de repetir... i hi ha actes que, per molt que ens agradi repetir, millor no convertir-los en una simple costum...

L'acte que vaig tornar a fer ahir, després de temps sense practicar... va ser anar al cine soleta. M'encanta! Ahir vaig ser asquerosament repelent, fins i tot em vaig endur un llibre per llegir mentre esperava a la sala amb els llums encesos!!! uf! és fatal... començo a notar les conseqüències de la desocupació. Estic mal organitzada, perdo temps... espera, espera... si això em passa sempre!!! jajaja

Vaig veure Che, el argentino. Molt xula! La recomano. És una mica com veure un documental, per la forma com esta narrada, però està molt bé. Crec que calen películes que ens facin pensar una mica en la nostra història, que ens recordin d'on venim i qui som. En quin món vivim? Hi pensem, en general, poc. Sembla que la gran majoria dels habitants de la Terra, si més no, de l'hemisferi nord, vivim poc conscients d'on som i què estem fent amb el planeta.

Fa pocs dies caigué a les meves mans una publicació molt especial. El diari que s'ha fet amb els diners que un noi ha "robat" a tot un seguit d'entitats bancàries per entregar-lo a diferents moviments socials. En poques pàgines ens explica l'inhumà sistema financer que ens governa, els lligams amb la crisi del petroli, amb la indústria energàtica i alimentària... tot està ben fotut senyores i senyors. I cal que en parlem. Cal que us informeu.

www.17-s.info

www.aspo-spain.org

Confesso que Robin Hood és el meu heroi preferit... amb permís de l'Indi, és clar. Un noble que robava diners al sistema i els repartia entre els oprimits... tot i que hi ha moltes versions d'aquesta figura literària, la idea essencial em sembla molt atractiva. Aquest acte té un punt heroic de Robin Hood.

Ja us faré cinc cèntims del tema i us posaré altres links. Però cal que ens movem!! com a mínim cal que informem! que parlem del tema i que ajudem a que el nostre entorn prengui consciència del món en què viu.
El sistema energètic se'n va a n'orris... vivim enganyats pensant que la sobirania és del poble perquè cada cuatre anys posem un paperet en una urna... però si cremessin aquestes urnes el mateix dia de les eleccions, les coses no canviarien gaire... vull dir... que no són els governs els que governen... el poder és dels bancs, entitats financeres, grans corporacions empresarials... ho tenim fotut!
Però ep! no ens quedem amb el discurs catastrofista... somiem :)
I actuem al nivell que poguem i volguem.
Recordeu al capità enciam??? Els petits canvis són poderosos!
No deixeu de somiar... no ho deixeu de fer mai :)

Cartellera

2008-10-01T18:54:00.003+02:00

La cartellera s'ha reactivat, feia dies que no coincidien unes quantes pelis que jo volgués veure. Vicky, Cristina, Barcelona... ja està vista, en versió original. Val a dir que no m'agraden ni en Bardem ni la Pe, però en aquest cas... felicitats a la Pe, està molt divertida. Em sobra moooolt el narrador i l'estil de docupublicitat del primer tros de la peli, però bé, en vaig sortir prou contenta. Insuportable Main Theme de la banda sonora!

i què hem de veure???
doncs tenen molt bona pinta...
- Cuatro Vidas
- Che, el argentino
- Los girasoles ciegos

i encara que se que no serà una gran pelicula... possiblement sigui dolentíssima, però... ep! El Ben Stiller m'agrada i el Jack Black també... des de Alta Fidelidad m'encanta! per tant vull veure també:
- Tropic Thunder

ja comentarem...

noteu la tardor? ja es nota. :)

Arreveure Paul Newman!

2008-09-28T21:17:00.002+02:00

El cinema, com tot, canvia. El cinema d'avui no és el de fa 30, 40 i 50 anys... i els actors i actrius tampoc. Avui és tot més efímer i les fames i mèrits semblen més febles... qui sap. No se explicar perquè... no sóc cap experta, encara que m'estimi molt el cinema. Però els grans actors de fa uns anys tenen un valor afegit, alguna cosa que els fa especials, més mítics que els que actualment estan més en actiu. Potser és l'efecte del temps... ja sabeu, allò d'idealitzar el passat, d'idealitzar el que s'ha perdut... Potser és que fa uns anys hi havia menys actors entre els que repartir la fama... i ara tenim massa oferta de cares, homes, papers, películes i sèries... Però no. Hi deu haver quelcom més. Paul Newman. M'agrada. Espero que molta gent vegi les seves pel·lícules durant molt temps! a mi me'n queden moltes per veure!!! M'hi posaré les piles. Bé, doncs, el post d'avui en honor del Paul Newman que ha mort, de ben gran, sembla ser que havent viscut una vida força agraïda i plena... sense haver deixat de fer el que li agradava fins ben gran... espero que li hagi anat bé. Era guapíssim, no trobeu? Arreveure Paul Newman!!

Earth, wind and fire...

2008-09-24T15:40:00.002+02:00

Tot em ve de lluny. Les cançons que escolto, les coses que estimo, les manies, els defectes i les virtuts. Sempre han estat en mi i a poc a poc tot es desenvolupa.

Si hagués cantat o tocat a un grup... tan de bó hagués estat amb els Earth, wind and fire!!! aaaiaiaiaaaa... say do you remember uooouo dancing in september!!! quina entrada a la tardor... uooouoooo say do you remeber...

Say. Do you remember? Perquè jo sí. I no se què fer amb els records... no et pensis que... no són clars ni m'hi recreo... el meu cos rebutja les sensacions que em provoquenn i no sento. No sento de forma clara... segueixo sent el reguitzell de no-res, de desconfiança i insensibilitat... cap a tu... però alhora això és només un vel... una màscara que amaga un monstre, un dels bons, és clar...
el desenamorador que em desenamori... bon desenamorador serà! com diria l'Ignasi Roda... i els colors de l'arc de Sant Martí.

Pura fachada... facha-da... por que me volví la mas grande represora del amor que sentia. Represión y opresión!! cerré mi boca, encarcelé mi voluntad i condené al garrote vil cada beso que deseaba darte.

I ara volveria locamente a la democracia de mis deseos... que decida el pueblo... pero no. Me da miedo. I además... perdí la fe enmedio de tanta ejecución...

Per tercera vegada

2008-09-22T23:48:00.003+02:00

Quin empatx de blog avui!
És el tercer post del dia... i serà pura propaganda... jejeje.
He posat al dia la secció "Mira". Ah! acabo de canviar el video del funeral de Graham Chapman, ara la versió és més llarga, inclou quan canten: always look on the bright side of life...
Hi he inclòs un video titulat "nací en los 80", és imprescindible que els nascuts als 80 el mireu... és molt bó i molt friki!!! Ara que ballem entre els 20 i els 30... tirando para arriba, cada cop fan més gràcia aquests records d'infantesa, que sembla ja força llunyana i molt diferent de les infanteses actuals.

També trobareu nous links a blogs... molt interessants.

i prou per avui, si mireu abaix teniu molt per llegir. Petons.

I més petons.

JUGAR

2008-09-22T17:55:00.002+02:00

El post d'avui és una proposta de joc... la mama em va portar unes postals de Suïssa, lluny de ser plenes de muntanyes i neu, eren plenes de mans fent ombres xineses... les he fotografiat i us les penjo per si us ve de gust practicar, o els del món educatiu les voleu aprofitar... per cert, que n'he fet fotocòpies per tu Cat, i per l'Olga i el meu germà... i qui en vulgui que demani...

A més d'això... plou... genial benvinguda a l'estació més bonica a la muntanya... la tardor...

La Pluja baixa i puja. Baixa indiferent i ràpida i xoca contra el ciment que li ofereix resistència i no la deixa traspassar... Però llavors la pluja puja.
Puja absorvida per cada fibra dels meus pantalons fins humitejar els bessons...
els peus em rellisquen dins les abarques... se que ja no toquen... però encara no me'n vull separar... els meus dits s'han acostumat a ser lliures i no els vull ofegar... senyores i senyors... la pluja puja! la física és relativa.

Petons.

Ah!! aquest vespre us faig un post amb links a llocs frikis que m'han fet descobrir avui, gracias Dani, por todo.

Tardor

2008-09-22T11:57:00.003+02:00

Dema comença, oi? Ara sí, oficialment tancarem l'estiu.
D'acord, em sembla bé tornar a la màniga llarga, a les botes altes, a les mitges suaus, a la sopa calenta, a la castanyada torrada, a les pluges intenses, a les fulles cruixents, a les nits de cinema... A més... m'esperen unes quantes coses a celebrar: aniversaris, un bateig, concurs de flams (desafiando a la maldición, jejej), inici del postgrau, dissabtes a Barcelona, espero que feina... :), sortides a la montanya... ep! que tenim aquella Mola pendent!!! i la bicicleta!!! i potser la ràdio... sí sí, ja us explicaré... i potser tornar al teatre, sí sí sí, ja us explicaré.

Propósitos de enmienda: escribir más, escriure com a mínim 4 contes en dos mesos, estudiar el francès de l'estiu, anar a França algun cap de setmana, no deixar d'anar al club cada setmana, acabar el llibre de cuina familiar... i tenir el blog ben viu!!!

Necessitem canvis al blog, d'acord? Més sentiments, més intensitat i menys propaganda guarra en plan... tot va bé... jejejej AAAhhh! estrenarem una secció de llibres!! Ara estic amb el Retrat de Dorian Gray, de Wilde, impresionant. Només porto unes quantes pàgines llegides i ja hi ha tres-centes mil frases impresionants que us copiaria aqui... Pots estar d'acord amb en Wilde o no... però el que és segur és que et provoca, et fa pensar a fons i et fa sentir!

Per cert, no em puc estar de penjar una foto... perquè la Laura que hi apareix és la que m'estimo i la que vull tenir amb mi sempre.

I no puc marxar sense una primera frase d'en Wilde al Retrat de Dorian Gray, ho diu el provocador Lord Henry al jardí de Basil...

"Nada puede curar al alma sino los sentidos, como nada puede curar a los sentidos si no es el alma."
Què? Té raó o no té raó en Wilde? M'agrada. Ja en parlarem.

Una imatge del Delta

2008-09-19T17:38:00.000+02:00

La passejada en bici al voltant dels camps d'arròs va ser ben xula.

L'hora que veus és l'hora que vius

2008-09-15T16:30:00.003+02:00

A un poble, no gaire lluny de Girona.

i no hi ha gaire cosa més a dir... o sí? Carpe Diem

:)

Recular

2008-09-14T23:21:00.003+02:00

Reculo.
Torno enrere.
La meva vida es mou com un acordió, com una molla, com diuen que es mou la dimensió
temporal... aixamplant-se i estrenyent-se, endavant i endarrere... amunt i avall.
Durant l'estiu és sigut efervescent, viva, boja, alegre, sense temps ni per respirar.
Ara torno a l'enyor. A la tristor. A no entendre perquè segueixo estimant l'inestimable.
M'havia oblidat de tot. Dels viatges, de les sensacions, de l'estima, dels ulls, de l'alçada, del cos protector, del graciós tan dolç... i ara, torno a recordar. Recupero la memòria i reculo.

Però la tornada enrere té un límit. El límit que l'altre posa. El límit que l'altre va marcar amb duresa i desdén (que dirien en castellà... m'encanta aquesta paraula).

Diuen que cal deslligar-se del passat. Ho se. Però no ho sento així. Jo em lligaria amb els llaços més forts i més tendres al passat... a un passat que intento no recordar... la meva vida és plena de contradiccions i altibaixos... em defineix la indefinició i falta de fe.

Te echo de menos. I eso no es lo peor... lo peor (que seria lo mejor en otras condiciones) es que te quiero.

dissabte, 13 de setembre...

2008-09-13T14:48:00.002+02:00

Quanta genialitat hi ha al món... els Monty Python em tenen enamorada aquests dies... Després de veure Spamalot a Barcelona he fet una bona recerca al Youtube i altres webs sobre el grup anglès. I em tenen enamorada. Tinc unes ganes boges de fer teatre com ells... Si teniu temps busqueu al youtube el video del funeral d'un dels membres, Graham Chapman... en principi no sembla atractiu mirar un video d'un funeral, però val la pena si teniu un bon dia. Jo vull un funeral així, ho dic molt seriosament, tan de bo els meus amics i familiars entonin el mític "always look on the bright side of life" davant el meu cos present o les meves cendres... si més no... que la posin en un cd.

També acabo de fer el xafarder a alguns blogs de membres del mític grup: Se Atormenta Una Vecina. I també a blogs d'amics d'aquests. Allò que passa: entres a un blog, linkes els blogs als que hi accés en el primer... i saltes de blog en blog per les vides de persones desconegudes i semi-anònimes, que potser estan molt lluny, o potser són els teus veïns i mai ho sabrás. La qüestió... quanta genialitat hi ha al món. La gent fa uns blogs maquíssims. I escriu coses molt interessants. El món és ple de poetes, gràcies a la tecnologia del blog podem gaudir de l'art i la poesia qüotidiana d'un munt de persones anònimes... i compartir. I sentir-nos acompanyats en aquest món a vegades tan merdós i a vegades tan feliç...

Mireu blogs. Ja n'afergiré adreces aqui a Molgahar.

petons, :)
i Monty Python!!!!

més saballut de ferro

2008-09-09T17:50:00.004+02:00

Saballut de ferro

2008-09-09T15:24:00.005+02:00

La Festa Major 08 ha estat un èxit (per part meva, jajaja), vaja que m'he divertit molt. En el meu cas ha estat la millor festa major del món !!! Ara en pago les conseqüències, però amb molt de gust. L'estòmac no està gaire fi... tinc agulletes per tot el cos... i alguns blaus, jejejej... no es que la festa major en general sigui molt salvatge, és que ahir vam fer un equip per participar al Saballut de ferro!!! (contra tot pronòstic vam quedar segons, la gent flipa) Us ho recomano. És molt divertit i fa caliu, fa festa Major. Haig de dir que m'encanta que la festa de barraques es traslladi a la Creu Alta. La Creu ALta és un barri que m'agrada, és cèntric i apropa les activitats de Barraques a tota la ciutat. És genial que existeixi una alternativa a la festa oficial, que cada any és pitjor i menys atractiva. Les barraques és confirmen com una proposta de festa major popular i participativa. N'escriuré una bon paràgraf aquesta setmana, per ara dir que ningú s'hauria de perdre les activitats diürnes de Barraques, com el concurs de flams i titius o el de Garrotins. Genial!!!!!!!!!!

Avui estic morta!!! però és una mort tan dolça... :)

Més cançons...

2008-09-02T11:39:00.002+02:00

You shook me all night long d'ACDC, mireu també el videoclip

Relight my fire, de Dan Hartmann (perfecte!!)

Hard time come easy de Richie Sambora (hem perdut les ganes de despertarnos als matins?? escoltem aquesta cançó i tot passa...)

La tortura de la Shakira (està com fora de lloc si tens en compte els meus gustos musicals... pero és una bona cançó per enviar algú a la merda, a mi m'ajuda...)

Bon dia, estic molt dormilega, una mica esbojarrada i descentrada i massa improvitzadora... també estic incoherent... però tot són fases... i desfases... jejeje

L'Akelarre de Cervera és una festa molt xula, la recomano. i la companyia també va ser molt bona. Olga i Xavi, i els meus nens... que sou macos tots !!!

Sure Know something de Kiss (un rock molt agradable d'escoltar)

i ara Festa Major!!!!!!!! i després potser una mica de seny... o no...

Cançons...

2008-08-29T00:30:00.002+02:00

All I want for Christmas is you (la versió de la Mariah Carey està bé)(se que està fora de temporada, jejeje, però és una canço genial per cantar-li a algú)

Like a prayer - Madonna (impressionant, heu de veure el videoclip si no l'heu vist)

Gimme Hope Jo'anna - Eddy Grant (m'encanta, i amb missatge)

cada dia m'emociona més la música, m'estic tornant una melòmana , i no és que m'hagi viciat a menjar meló... que de fet el meu vici de l'estiu ha estat la síndria ( i la improvització). Què faria sense la música? sempre hi ha una cançó que expressa el que sento. O sento el que sento perquè m'ho provoca la música que escolto? que és primer... el sentiment o l'elecció musical? tries una música segons com et sents? o et sents segons com per la música que has triat? hi ha un paràgraf genial sobre la possible mala influència de la música pop en els adolescents al llibre que llegeixo, us el recomano: Alta Fidelitat, de Nick Hornby. I quan l'hagueu llegit mireu la peli del mateix títol.

Petons, petons i més petons.

on és l'agost???

2008-08-29T00:11:00.002+02:00

què ha passat?? però si ahir era juliol!!! i ja és final d'agost... i ja comença el setembre, i el curs, i la festa major, i la vida ordenada (se suposa, la meva esta força cap per avall), i les nits més llargues, i els dies més curts, i les jaquetes i les col·leccions inútils...

Però no. No penso deprimir-me, ni desanimar-me, ni trobar a faltar res. No s'està acabant res... simplement... canvi d'hàbits, canvi de rutines... però la vida continua, les sortides, les anades, la diversió... De fet... encara no he fet el canvi de rutines, jejeje.

No tinc feina. He passat dos mesos sense feina. No m'importa. No em preocupa per ara. Se que hauria de pensar en el futur immediat, en els propers mesos. Però estic tranquil·la. M'he dedicat a gaudir de l'estiu sense més... com una nena, una nena entremeliada i juganera. Tinc ganes de seguir jugant, encara que es fa tard i toca recollir-se. Quan passi la festa major ja reposaré, frenaré i em replantejaré la vida professional. Però ara... a l'aquelarre!!! i a la festa major!! i a tots els plans suggerents que vagin sortint!!! a veure gent!! i a beure vi!! (o cointreau amb pinya!)

Estic aventurera. Al meu nivell, poqueta cosa, jejej, sense marxar de viatge en un rampell... però qui sap. Ja m'agradaria.

No hi sóc!!! Torno d'aqui a uns dies...

2008-08-13T18:49:00.002+02:00

Ei!!! tinc el blog una mica penjat per , com a mínim, tres motius. No cal que els enumeri un per un... resumint diré que no tinc ordinador a casa aquests dies i que , de totes maneres, tampoc hi sóc gaire a casa jo aquests dies...
Demà marxem al Delta, a passejar en bici tres dies i fer platgeta. I la setmana que ve a Mallorca!!!! i ahir vaig tornar de Rocafort... i vaja, vés a saber què pot passar amb els dies que queden entremig de viatge i viatge. Estic disposada a improvitzar tot el que calgui, m'esta agradant molt aquesta actitut viatger i decidida.

Així que res... a veure si la setmana que ve faig un escrit una mica més llarg i calmet i penjo alguna reflexió... o comentari o el que més m'agradi!

molts petons i abraçades :)

Molt per fer :)

2008-08-09T17:38:00.002+02:00

Molt per fer aquests dies... gairebé no toco l'ordinador si no és per mirar el correu i coordinar algunes malifetes que estem preparant aquests dies amb els amics.
L'estiu passa volant i esta resultant ple d'estones ben vives. M'agrada tenir pocs moments lliures. M'agrada tenir feina a fer o haver quedat amb gent... í com deia un gran mestre de la tele dels 80's: Me encanta que los planes salgan bien.

Hi ha molts moments de reflexió aquests dies. Retrobaments amb persones que feia temps que no veia. Trobades amb gent que no havia vist mai. I la trobada més important... el retrobament amb mi mateixa, el descobriment d'una persona cada cop més valenta, més forta i més contenta.

Però tot i les coses que podria explicar avui m'estimo més mostrar.
Mostrar fotografies d'aquest més d'agost. Potser no són gran cosa... però és que aquests dies em dedico tant a viure que ni tan sols em preocupa fer fotos allà on vaig... ni tan sols perdo temps en deixar constància del que passa... simplement passa... ho esciuré més endavant, així no s'esborrarà de la meva memòria.

Han Solo o Indiana

2008-08-03T00:22:00.004+02:00

Él sí es el hombre de mi vida.

El agujero

2008-07-29T23:53:00.001+02:00

Va... m'ha agradat això de penjar contes... tant que en pejaré un altre. Lo mismo, que s'ha de retocar, però aqui va...

El agujero

Cada tarde, tres cuartos de hora después de acabar en su primer trabajo, Cristina salía de casa para acudir a su segundo trabajo. Lo hacia a la hora en que los niños vuelven del colegio o, como es costumbre en estos días, la hora en que empiezan los niños sus extraescolares, tendencia de esta sociedad que de bien pequeños enseña a sus ciudadanos a ser seres muy ocupados y sin tiempo para nada. Puede que el niño con que se cruzaba cada día, antes de llegar a la segunda esquina calle arriba, tuviera más suerte. Siempre volvía del colegio con su madre y la boca llena de chocolate.
Pero volvamos a Cristina, que, como había tomado por costumbre últimamente, avanzaba balanceando sus caderas de forma un poco exagerada. Giró en la misma esquina de siempre en dirección a la calle principal del pueblo, pocas veces decidía llegar a ella tomando otra esquina. Miró de reojo al frutero que regentaba la tienda pocos pasos más allá. Por mucho que se fijara en él, seguía despertándole la misma curiosidad, con su bigote, altura y espaldas de soldado ruso de principios de siglo. Llegó a la calle principal y agitó su pelo de la misma forma que lo hacia cada vez que pasaba delante de la heladería, y un día mas los camareros se fijaron en ella. Y caminó mas, calle arriba, pasando ante los mismos escaparates que había visto el día anterior y su anterior y su anterior, y así hasta llegar al punto de que, aunque en estos hubiera cambios, ella no los veía, ya nos les prestaba atención.
Le podría haber pasado lo mismo con todos los elementos y las calles que recorría de camino a su segundo trabajo: el niño, el frutero ruso, la heladería, los escaparates, la plaza del ayuntamiento, el paseo en obras… Podría haber pasado ante el vendedor de flores con la indiferencia que provoca la costumbre. Podía haber bebido en la fuente como lo hacia a menudo antes de entrar a la oficina. Pero no lo hizo. No pudo llegar a pasar ante el vendedor de flores ni pudo beber de la fuente. Antes de eso la paralizó ver que en la plaza del ayuntamiento ya no había ayuntamiento. En su lugar un agujero inmenso llamaba la atención de muchos de los que pasaban por allí. Debería haber habido bomberos, policía… debería haber encontrado un camino mucho más cambiado y alterado por la noticia del agujero. Pero no era así, todo en su rutina se había cumplido… simplemente un agujero enorme ocupaba el lugar del ayuntamiento. Sorprendida por el descubrimiento dejó de prestar atención a sus caderas, y dejó de balancearlas en exceso. Se acercó al agujero y asomó su mirada sobre el borde… no podía ver el final. Era un hueco tan grande que cabria un edificio en él. De hecho empezó a imaginar que el ayuntamiento hubiera desaparecido tragado por el hueco. No. Eso era imposible. El vacío, que parecía infinito, empezó a atraerla enormemente. Seguramente era peligroso quedarse al borde del agujero. Pero la atracción era cada vez más fuerte y más incomprensible. ¿Por qué quería quedarse allí ante aquello que era nada?
Ella se olvidó de ir a trabajar, se olvidó de la llamada que atendía día tras día en la oficina, se olvidó del café que compartía cada tarde con aquél compañero al que en realidad no soportaba.
Se olvidó porque las oportunidades que ofrecía lo desconocido la atraían mucho más. El agujero era un vacío por rellenar, un mundo que construir a su antojo, en el que podría convertir al frutero en soldado y descubrir nuevos caminos y nuevas rutas. La atracción crecía. El agujero la atrajo hasta que lo deseó como nunca había deseado a un hombre.
Decidió cambiar la pauta por la hoja en blanco.
Y se lanzó. Al vacío.

Des de Francia con Amor

2008-07-29T23:47:00.002+02:00

Va... per celebrar que fa un mes que vaig començar a escriure al blog he decidit que hi penjaré un conte. Em fa una micona de vergonya, cal dir que és una primera versió, el vaig escriure fa un parell de setmanes. Ara, caldrà reesciure'l, millorar-lo, arrodonir el final.

Però... aqui el teniu...

Cae la tarde en el bosque. Árboles seis veces más altos que él, rodean a Daniel, que vuelve a casa. Pisa montones de hojas que ya el otoño está haciendo caer. Oye el ruido de todas las aguas que corren montaña abajo. Si las hadas existieran vivirían aquí, piensa él. Se crió en una falda que no era la de su madre, sino la de las montañas del Pirineo francés. Solo un par de veces en su vida se había alejado de los prados verdes poblados de vacas que rodeaban Sentein, de los árboles altos y torcidos en sus bosques, de los lagos oscuros alrededor de los que hoy vigila en su trabajo como guardia forestal. Todo lo que ama está allí. O casi todo. Va pensando precisamente en eso. Tiene suerte: estudió lo que quiso, sin verse obligado a ocupar el lugar de su padre en la granja familiar, que de eso ya se encarga su hermano mayor. Y ahora trabaja libre en medio de los bosques que le tienen enamorado des de niño. Pensando en su enamoramiento piensa en ella. Se acuerda de Laura, a la que vio por última vez hace dos meses, en verano. Se da cuenta en un segundo de que la ama y de que es lo único que echa en falta. Desde el bosque húmedo, fresco y amplio piensa en la ciudad donde ella vive. Una vez, hace ya mucho, pasó a visitarla durante sus vacaciones. La ciudad de Laura no le gustó. Ni siquiera Laura parecía la misma allí. Él estaba acostumbrado a verla despreocupada en verano, en pantalón corto, subiendo sus montañas o nadando en sus lagos. En la ciudad la había encontrado nerviosa, seria, distante y en pantalón largo. Ya hacía tres años que ella pasaba al menos un mes de sus vacaciones en Sentein.

Daniel acelera el paso para llegar a casa por que ha decidido que le va a escribir un e-mail a Laura. Ella lo leerá desde su habitación pequeña, con las ventanas de aluminio cerradas para no oír los motores de los coches que, siempre con prisa, pasan delante de su casa. Mientras él lo habrá escrito ante la ventana abierta de madera, desde la que puede oír los gritos de los árboles, los cantos del agua y el silbido de la vida que corre alrededor de su pequeño y amado pueblo del Pirineo francés.
Daniel vuelve a pensar en la ciudad de Laura. Cuando la visitó le disgustó descubrir que allí Laura no vivía en una casita de planta baja con el tejado de pizarra azulada inclinado, como la suya en Sentein. En vez de eso, Laura vivía en un bloque alto de cemento grisáceo con ventanas demasiado pequeñas. La casa de Daniel estaba rodeada de jardín y prados. Alrededor del edificio de Laura lo único que crecía eran más y más edificios de cemento: grises o de color amarillo pálido, blanco sucio o del color rosa de una rosa marchita. En vez de lagos y bosques como los que rodeaban Sentein, alrededor de la ciudad de laura lo más verde que se podía encontrar eran los setos medio muertos que separaban los carriles de la autopista. Y no podía encontrarse agua ni en las fuentes públicas… la sequía había hecho mella.

Pensar en Laura allí le preocupa. La echa de menos y la desea a su lado. Empieza a meditar un plan. La irá a buscar. Pedirá tres días de fiesta en el trabajo y se irá al país vecino en busca de lo único que le falta para ser feliz. Aparecerá ante Laura, en medio del cemento gris haciendo promesas de un verde vivo. Será algo muy romántico, le llevará flores de los bosques de Sentein y agua de los lagos en una botellita. Le dirá que todo será para ella si le acompaña, le prometerá besos cada mañana y cantos de pájaros en las ventanas.
De pronto Daniel deja de imaginar la declaración perfecta. Toma otro punto de vista. Daniel decide que será mejor secuestrarla. Es una mujer de ciudad, independiente y fuerte, quizá no le van los cursis que se arrodillan prometiendo un final feliz que nunca va a ser verdad. Querrá algo más duro. Él puede ser duro y tosco. La secuestrará y la traerá a su casita, después de hacerle el amor con el desespero del condenado a muerte, ella no querrá marcharse jamás. Más que un secuestro, en realidad será un rescate, tiene que rescatarla de los bosques de cemento y los ríos de autopistas y traerla a los bosques de hadas que rodean Sentein.
Pero de golpe Daniel siente pánico. No puede bajar y pedirle que se case con él ni puede secuestrarla… no, mejor no hacer nada. Siente pánico ante la posibilidad de que ella no esté dispuesta a dejar de mirar a través de sus ventanas de aluminio cerradas para evitar el ruido. O peor aun… ¿y si él le dice lo que siente y ella le pide que se traslade a vivir a la ciudad? Daniel moriría sin sus altos árboles torcidos. No. No va a hacer nada. Esperará al verano siguiente para volver a disfrutar de su fugaz sueño de verano.

Suena el teléfono en casa de Daniel.

- Salut Dani! J’ai reçú ton e-mail. (risas) ¿Has visto como ha mejorado mi francés? Estoy haciendo un intensivo. ¿Qué tal estas? Acabo de ver tu mensaje. ¿Sabes? Me apetece verte… ¿que te parece si subo en Navidad a Sentein? Hecho de menos el aire que respiro allí. Decidido. Esta Navidad subo a verte.

escriure

2008-07-29T22:49:00.003+02:00

Escriure requereix disciplina. Ordre. Ánims.

La inspiració no apareix si no la busques... si no la obligues a fer-te una visita.

Aquests dies no busco massa la inspiració... me'n recordo d'ella, penso que fa dies que no la veig i que hauria de fer-li un truc... però no acabo de fer-ho.

Fa un parell de setmanes, quan feia el curset d'escriptura em va quedar ben clar. Disciplina. Aquella setmana l'horari i l'exigència del professor van aconseguir que escrigués uns quants contes. I em sentia genial. Ara només depenc de mi. Ha arribat l'hora de ser disciplinada. De tenir empenta. Empenta per escriure i per fer. Empenta per actuar i decidir. Empenta per viure. Ha arribat l'hora de buscar la inspiració per viure i per llevar-me contenta cada matí. Viure també requereix certa disciplina si el que vols és ser feliç o acostar-t'hi. Hauré d'anar a buscar les meves musses i estirar-les de les orelles. Però sóc jo qui les ha de buscar. El que em passi està a les meves mans.

La dosi d'inspiració vital per aquesta setmana ve d'un doble cd que vaig comprar dilluns: DISCO!! (una recopilació genial de música setentera i ochentera soul i funky... discotequera... genial) i també em vindrà inspiració d'un bikini taronja força explosiu, i d'un cap de setmana amb una vetllada curiosa plena de jocs i música freaki (la banda sonora de la serie Bàtman... la dels 70-80, la de crash! bum! bang! jajajaj, la del robin amb calçotets vermells).

Ah! per fi, he vist els Goonies... i m'encanta!!!!!!!!!!!

Necessito, abans de plegar, fer algunes reflexions sobre el dolor. Quan patim de forma molt intensa perdem el nord. Podem arribar a perdre el nord fins fer mal a persones properes. A persones a qui estimem. Però necessitem comprensió. Quan ens fan una ferida profunda necessitem cridar i expressar la ràbia. Encara que, de rebot, ferim algú. No justifico fer mal a ningú... només dic que el dolor és tan subjectiu, la situació a la que ens porta i les sensacions son quelcom tan personal que necessitem comprensió. S'ha de comprendre al petit animal ferit. Quan li passi hi podrem raonar. I potser, si cal, demanar perdó o ser perdonats, o que ens demanin perdó. El dolor ens porta a situacions complicades de gestionar. Només el podem comprendre des de la vivència mateixa.
Jo a vegades penso que hauria d'haver deixat sortir el meu dolor. Considero que l'he amordaçat, l'he censurat... i ara, podrit dins meu, em fa més mal. Sé que si l'hagués deixat sortir hauria pogut ferir algú... danys colaterals, però la ferida se li hagués curat, a mi també més ràpid i ara no patiria el dolor que, tancat, forçat a viure dins meu, rebota i ressona com l'eco d'una veu trencada.

joder, parlant clar... que ojalá m'hagués cagat en qui m'havia de cagar en el seu moment... ara no em torturaria aquesta ràbia per dins.

apa, però... adéu amb alguna cosa més agradable, no... ? Una visió: La d'una tempesta d'estiu, intensa, humida i fresca, violenta, però alhora reconfortant. M'encanta que plogui.

Construir edificis

2008-07-28T00:24:00.005+02:00

Sempre m'havia semblat que somiar era fantàstic, que era una bona idea, que calia somiar. Cal somiar, cal desitjar... però... crec que em va quedar una mica més coixa la part important d'aquesta recomanació... que després de somiar cal fer realitat allò desitjat. Somiar és dibuixar un plànol, però després cal construir l'edifici. No val per res tenir una habitació plena de plànols, no seràs un arquitecte feliç fins que no vegis construits els teus dissenys. Somiar i imaginar m'ajuden a oblidar les coses tristes... així que al final hi torno. Mantenir un somni a la ment és cansat. La ment necessita realitats. Necessitem satisfaccions reals per obtenir una felicitat real i benestar.
Construim doncs.
Tinguem en compte que de vegades els edificis que aixequem cauran. Seràn enderrocats per un altre arquitecte en desacord amb el projecte o bé serán les circumstàncies, les condicions ambientals les que el portaran a terra. Però no ens hem d'enfonsar amb el nostre edifici... hem de reconstruir. Tornar a somiar i reconstruir.
Reconec que tendeixo a somiar massa. Dibuixo massa plànols que no arriben mai a portar-se a la realitat. I així la realitat no m'acaba de satisfer. I llavors torno al somni, que, si més no, momentàneament em fa creure que sóc feliç... o que puc ser-ho...

No sóc massa bona arquitecte... sóc millor com a il·lusionista, jejeje i el meu millor públic sóc jo mateixa.

Bé... després d'un cap de setmana que no ha estat malament, em despedeixo, desitjant bona setmana al no res que llegeix aquestes pàgines que pengen d'un espai a mig camí del somni i la realitat.

2008-07-26T21:41:00.001+02:00

Confiesa...

2008-07-23T15:29:00.004+02:00

A menudo lo hago.
Lo confieso.
Es verdad.
Aun tengo demasiada vergüenza para hacerlo en público.

Pero a solas... cuando se que nadie me ve... me suelto. :) I feel good.

Vaaa... que segur que vosaltres també ho feu. Vaaa...
Música a tope, disco dels 70 o rock... i a ballar com si fóssis la reina de la pista, més xula que el John Travolta a Saturday Night Fever. Em sento la reina dels escenaris quan faig els meus playbacks solitaris (fa rodolí, que cuuursi!!!!).
En serio... luego me pregunto... por que cuando salgo por ahi con las colegas no soy capaz de bailar asi??? Cuando voy a una discoteca o antro similar tendrias que verme... els que em coneixeu ja ho sabeu... parezco un espantapájaros, robocop con las juntas oxidadas... buuuuf!! me cuesta arrancar a bailar en público... i no siempre lo consigo, jajajaj.
M'ho hauré de currar... aiii... però és que té tela que després no em faci cap vergonya fer segons què dalt d'un escenari. Jo, si és en solitari a casa o encima de un escenario cap problema: la reina del mambo (de sentiment, que no de fet).
Però anem al que anem...
la sensació de ballar i cantar, d'imaginar que ets dalt d'un escenari tornant boges a milers de persones que et miren des d'abaix, m'agrada. Em diverteix i em desconecta. Però no és només això, dit així sona bastant exibicionista, jejej, és la força que desprenen algunes cançons. Com la música m'autoafirma, em reafirma. Com se m'emporta a una altra realitat on controlo totalment el món que m'emvolta... perquè me l'invento. Sovint necessito fer-ho. I ho faig amb grans hits com:

I am what I am - de Gloria Gaynor
Rasputin - Boney M
September o Let's Groove- Earth, Wind and Fire
You shook me all night long - ACDC
Mamma Mia - ABBA
La banda sonora de Moulin Rouge
A, B, C - Jackson Five
Macho Men - Village People
Highway to hell - ACDC
Jump - Van Halen
Cançons de Queen

i altres meravelles del rock i de la música disco.

Va confesseu-me els vostres pecats... i seguiu pecant sempre que us vingui de gust.

Yellow Submarine

2008-07-22T18:57:00.001+02:00