let the sunshine in

Embruixats, perdem la mirada en l'horitzó amb una cançó de fons que no sona sinó als ulls, que criden en silenci que estan contents, molt contents pel que està passant...

Imatges de Sentein

a mitges

Fa dies que se'm presenten oportunitats per fer realitat fantasies sexuals increïbles i la cosa sempre es queda a mitges... més aviat, ni tan sols comença. Sóc tímida de mena.

Dilluns, a l'Ariège, França. Situeu-vos. Un matí assoleiat pujava una muntanya sola. A través d'un bosc d'arbres que podríen haver estat escrits per Tolkien arribo, després d'una hora de camí, a un refugi de muntanya, petitíssim, a uns 1600 metres d'altura.
Rodejada de pics nevats, deixo la motxilla a terra, al lloc escollit per llegir i mirar el paisatge les següents hores. Inspecciono la zona i valoro fantàstic més d'un racó per tornar acompanyada.
M'estiro al sol, després d'haver-me tret botes i mitjons, i haver-me arremangat els camals dels pantalons. (hores després m'hauria cremat les cames blanques a estrenar...).
Durant les quatre hores que passo allà gairebé sempre estic sola. Sola en mig del cel net i el sol brillant. Sola barallant-me amb un llibre que algun advocat-filòsof-defensordelsdretshumansdesdeundespatx va escriure.
Quan ja en portava gairebé tres d'hores allà apareix la primera oportunitat de realització de fantasia sexual improvitzada en aquell mateix moment. Jo es que això de les fantasies no ho porto pensat de casa... en tot cas se m'acudeixen sobre la marxa... així que si un dia em pregunteu el més problable és que digui que no se me n'acut cap.
Des de baix del camí va aparèixer un noi, jove (si més no, tant com jo... que encara puc dir que ho sóc) de cabells arrissats, carregat amb una motxilla de travessa i un instrument extrany i gran. El meu eurocentrisme musical va fer que no el reconegués... bé, diguem-ne incultura instrumental directament. Total, que encara feia més exòtica la cosa. Un noi que sembla travessar sol les serralades franceses carregant un misteriós instrument de corda?
Un desconegut francès atractiu.
Un refugi de muntanya.
O millor... tota una muntanya assoleiada i els dos sols.
Migdia. L'escalfor de la incipient primavera. En tots els sentits.
No cal que us digui que se'm van acudir coses molt més interessants a fer que seguir comprenent com el concepte de nació comporta exclusió... i com l'estat modern ha tendit a la homogeneïtzació cultural dels seus ciutadans, i tot un seguit de temes interessants encara que farragosos.
Però... sóc tímida de mena.

La segona oportunitat es va presentar ahir al vespre.
Vaig arribar a casa amb pressa i amb el temps just per agafar un pastís que havia fet per la meva cosina, una mona de la que ja penjaré foto, continuant amb el meu afany exibicionista...
Vaig pujar l'escala sentint els crits dels veïns de sota casa meva...
"joder, ja estan cridant una altra vegada aquests capullos..."
Un cop a casa vaig parar una mica més d'atenció als crits, que no eren els de sempre:
"los bomberos!! llama a los bomberos! aaaaahhh! aaaigh!!!"
I en sortir al pati interior, a la galeria de la cuina, tot era fum. Un fum gris, brut i picant. Amb uns segons en vaig tenir prou per fer llagrimeta sota l'ull i tossir com una terminal tísica...
La veïna de davant va corroborar que havia sortit una preocupant flamarada des de la cuina. Tant ella com jo vam baixar al primer pis a oferir ajuda, mostrar preocupació per la salut dels seus habitants i assegurar-nos que havíen trucat als bombers en cas que calgués...
Encara que el foc, gràcies a l'extintor que vaig apropar des del segon pis, ja era apagat, van aparèixer els equips d'emergència, responent "cual superman raudo y veloz" a la trucada de socors.
Senyores, senyors... tres cotxes de municipals, una ambulància i el millor del pack: dos camions de bombers, frescos, acabats d'arribar del cuarter!! mmmm...
Poca cosa van haver de fer, però durant mitja hora van tenir els caminons sota el balcó de casa meva.
Amb tot això, no se si recordeu que jo tenia pressa per agafar una mona i portar-li a la meva cosina. Feia mitja hora tard. A casa els meus tiets sopen amb seriosa puntualitat. Poca cosa tenia jo a fer, foc controlat, veïns sense cap ferida ni necessitat que jo pogués cobrir...
Podia haver anat marxant, pensareu... doncs no. El meu cotxe estava aparcat vora els camions de bombers i no el podia moure fins que ells marxessin. Atrapada. Obligada a mirar-los rere els vidres...

Dos camions de bombers sota el meu balcó! Plens de bombers! Heus aquí la meva segona oportunitat de realització de fantasia sexual...
Vaig estar atenta als moviments dels herois apagafocs. Quan vaig veure que es disposaven a pujar al camió i marxar vaig agafar la mona, ben destapadeta i visible, la bossa, les claus i cap al cotxe!
Quan vaig sortir al carrer els bombers xerraven, a punt per marxar, recolzats sobre el meu cotxe!!! M'hi vaig acostar... van adonar-se de la meva presència, van separar-se uns centímetres del cotxe quan vaig accionar el tancament centralitzat amb la clau.
Llavors un d'ells, amb pinta de tenir algun càrrec per sobre dels demés, es va fer el simpàtic amb mi:
"Aquest pastís, és per nosaltres?"

Oportunitat numero dos... a flor de pell, a punt de caramel, "en bandeja de plata", en safata, a la punta de la llengua, aaai ai ai aiiiiii!

Podria haver respost:

- Aquest no, però quan vulguis en preparo un per vosaltres...
o
- Ens veiem al quarter en cinc minuts...
o
- Aquest és per ma cosina, però per tu tinc una recepta especial...

Però... sóc tímida de mena.

I vaig respondre, baixant la mirada, amagant-me:

- No, no... és que és per la meva cosina...

Vaja... potser millor... jjajaja, allà hi havia massa bomber per mi soleta...

Ai...

NO HI PODEU FALTAR!!!

divendres 17:

a les 21:30 sopem xatonada i pollastre amb ametlles i després, a les 23:00, ballem i riem sense parar amb la batalla de DJ's dels programes musicals de ràdio trama:
Generació BSO, Picnic Calidoscòpic, Rude Time, La Onda Magnética, Killa Sound, Cucumber session, Pim Pam Pum...

dissabte 18:

ens llevem per fer uns partidets de bàsquet i futbol a les 11:00 al pati de l'IES Pau Vila, i cap a la tarda ens passem per la plaça del gas, on estarem fent emissió en directe.

De cinc a quarts de deu del vespre, tindreu: animació infantil i xocolatada, tastets de programes com el Macramè, l'Iguals però diferents, l'Esplaia't, el xerrameca Inèdita, el Generació BSO... , una xerrada sobre mitjans comunitaris, amb membres de Ràdio Trama, de SIPS, de la UNion de radios comunitarias de Madrid i de la Directa.
A més podreu veure una mostra de graffiti i l'exposició sobre la ràdio.

No us ho podeu perdre!!!!

a més, hem fet unes samarretes xulíssimes!!!

al matí en parlem... acabo d'arribar a casa...

I així ha estat aquesta nit...
Els millors moments del concert: You shook me all nigh long, Hell bells i, evidentment Highway to hell. I ells saben que és el millor moment, per això l'han reservat pel final.