infos

zu informo, e corgao er comienso de un cuento en la güé esa que tengo, la otra... la de los confites cuadrao girando en redón... pos ná, ahi lo dejo...

Ah! i que sapigueu que l'anglès ve del català. És la conclusió a la que he arribat avui quan a quarts de dotze tornava a casa, havent-ne sortit a les 8 del matí, i no havent parat per res de res en tot el dia!!! Tired en anglès vol dir cansat. Evidentment, això és així perquè ve de l'arrel catalana: tirat. Tirat és com et quedes, com et sents, quan estàs tan cansada. Tirada, així estava jo arribant a casa,
tirada, tired.
Algun dia trobaré l'explicació científica de l'origen escocés dels saballuts.

I algun dia entendré per què m'estimo tant els bretons, la bretanya, la gran i la francesa, i a la france... i les pyreneés... et tout ça que j'aime.

Oh! que lluny ja el francès de l'estiu, no em refereixo a cap paio, sinó a la meva llengua, al vocabulari que vaig adquirir, als verbs que sabia conjugar... a les frases que construia... tot perdut pel desús!!!! joder.

Je suis tired, epuis, je vais me coucher. oui oui, je me couche, tout sole... c'est la vie, mon lit solitaire...

avui postgrau de puta mare de nou, teoria sistèmica, tercer costat... i "som canvi".
M'he identificat molt amb la pinzellada que ha fet sobre psicologia post-moderna. (fent aquesta referència ja no cal que digui més, com una puta reina, ale. ja en parlarem.) Però que sí, que estic d'acord... la complexitat de l'ésser humà rau en el seu caràcter inevitablement incomplet, som éssers en constant evolució i canvi, som imprevisibles i som difícils...

i és hora de dormir. demà a les 7 amunt... porto uns dies...

final countdown per tres cellos i orquestra...

Al sofà, sota la manta i sota el portàtil, vora una tassa de tè verd a la poma, amb la tele de fons, sense fer-li massa cas, però xuclant part de la meva atenció mental, més o menys conscient. Així em trobo, i me n'hauria d'anar a dormir, però no em podia estar de fer certs comentaris...

comentari u: he penjat un fragment d'un nou conte en que estic pensant al bloc "confits quadrats que giren en rodó".

comentari dos: en el meu paper actual de mestre de música avui he fet unes audicions d'instruments de corda fregada amb nens de primària. Hem escoltat la Vanessa Mae tocant el violí, un altre paio tocant la viola, violoncels i contrabaix... i de violoncels n'hem escoltat de diferents. Un d'ells interpretava Bach. Després hem escoltat l'arxiu següent: Final Countdown dels Europe per tres violoncels i orquestra. Impressionant. L'esperit heavy dels 80 ha envait l'aula. Nens de 8 i 9 anys taralejaven la tonada inmortal! m'ho he passat pipa.
Amb una altra classe hem escoltat Txaikovsky, la Dansa de les fades del Trencanous.

comentari tres: a continuació faré el comentari quatre.

comentari quatre: estic tan encostipada que aquest migdia quan intentava mastegar no podia respirar... i si respidava no podia mastegar... jejeje zi, zi, despidava...

comentari cinc: joder !! que tard s'ha fet!!!!

petons tan grans com elefants!

ch ch ch ch chaaaangeeees!

Fa dies que sóc fora de mi i fora del meu cos.
Cames, braços, cap, pits, nas, pell i peus corren aquests dies davant meu.
Jo hi vaig al darrere, no penso, no recordo, no sento... faig, faig, faig.
Però fer sense ser també m'entristeix... potser he arribat a un altre extrem i ara toca rebotar i fer un petit acostament a l'equilibri...
Vaig de punta a punta, però la meva existència no és una línia, amb només dos extrems entre els que oscil·lar... més aviat és una estrella de 6 puntes o millor... de dotze puntes... d'infinites puntes per on passejo, per on limito. Per on visc.
Visc, si més no d'això si que no em puc queixar... sóc viva, oi? Doncs, ale, nena, què més vols... i no viva de qualsevol manera, no. Viva sortint, col·laborant, assambleant, planificant, i treballant.
Tinc feina! ( és la que vull??)
Fa massa temps que no vaig al cinema, això sí que ho trobo a faltar... i no vaig anar a veure Transiberian... m'ha quedat pendent.

any in extremis,
any de canvis... sempre estem canviant suposo. Però hi ha temporades en que els canvis són més visibles, vistosos... que no viscosos... ni biscotxus...

Changes, de David Bowie... serà la cançó de la setmana...

opá yo vi a comé flang

El post d'avui, la lletra d'una cançó.
Primer contextualitzaré: amb unes amigues i amics, ens trobem al novembre, des de fa tres anys, per celebrar un concurs de menjar flams, llençar pinyols d'oliva i fer titius. Després de jugar a tot això ben abrigadets, rodejats de pins preciosos, megem carn a la brasa, patates al caliu, all i oli i torrades, bebem, riem i ens fem fotos.
És genial.

Doncs, res, he agafat la cèlebre cançó del KOALA, Opá, yo vi acé un corrá, i li he canviat la lletra.

link de la cançó original per què us situeu:

http://es.youtube.com/watch?v=d6C0bNDqf3Y

i la meva versió...

El koala...
opá, yo vi a comé flang
sin caramelo, pero de vainilla,
opá, yo vi a comé flang
xuclando fuerte, mira mira mira.

opá, yo vi a comé flang
carne y patatas y unas olivillas,
opá, yo vi a comé flang
y con los huesos hago carrerillas.

yo te hago treinta títius, (s'ha de cantar accentuant la primera síl·laba de titius: Títius)
yo te tiro veinte olivas,
yo recojo toa la leña,
yo te hago unas torradas...

pero que sepas que opá, yo via comé flang
me mancho toa, pero no me importa,
opá, yo vi a comé flang,
con los porrones, me pillo una tortaaaaa.

Tengo la manera y tengo los colegas
los bichos del tejao me molan mogollones
tengo la manera y tengo las intenciones, opaíto
el sabado vengo, a ver si trago a montones, opá!

opá, yo vi a comé flang
con mis amigas y con mis amigos
opá, yo vi a come flang
os quiero muxo, darme unos besillos

opá, yo vi acé un gran flan
y me lo como, será un fla de kilo,
opá, yo vi a comé flang
y no me asustan las indigestiones.

yo te ayuo a cortar ramas
yo te ayuo con las brasas
yo te gano tirando olivas
te ayuo, te ayuo a toooo!

pero que sepas que opá, yo vi a comé flang,
tienes vainilla síno gelatina,
opá yo vi acé un gran flang,
pa esa guarrillas y esos guarrillos.

opá yo vi a comé flang,
tira pa dentro con los tropezones!
opá yo vi a comé flang,
en las afueras de san feliuillo!!

yo vi a comé flang, yo via comé flang, yo vi a comé flang, flang, flaaaaang!

hauria d'estar dormint

i no hi sóc, en comptes d'això faig equilibris per aquesta xarxa que començo a sospitar que és un invent d'un poble alienígena invasor per succionar-nos el cervell i envaïr després la terra, o encara millor, un invent de 4 rics per alienar-nos i ser els amos del món. Quedeu-vos amb la versió que vulgueu...,

la qüestió és que he fet bons descobriments i altres descobriments que no valoraré... no sabria què dir... què dir d'algú que dedica una web a la caca? mare meva, no he sigut jo, no!!!! però me la he trobat per internet... i una cosa bona si que en treuré (només una)... aquesta frase cèlebre que aqui us deixo per reflexionar...

lluitar per la pau és com follar per la virginitat

i ja en parlarem...

us recomano (quina manera tan fina i subtil de manar...)

Mireu a la secció "altres blogs on navegar" i entreu al Bar Sencal. Seieu a un lloc còmode, i demaneu una cherry coke, mireu les parets del bar, observeu als que hi beuen com vosaltres i passeu-hi unes quantes hores, minuts, segons... perdeus-hi.
Us encantarà, us ho asseguro.

Començo un conte... el farem per fascicles... jejeje

En aquell racó de món feia molts anys que la població s'havia acostumat a enviar-se missatges al mobil, a comunicar-se per mail i a unir-se a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment per mantenir contacte amb altres ciutadans igualment tediosos, incomunicats i units a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment.

Les persones es vinculaven a altres persones a través d'una pantalla d'ordinador, lluminosa i hipnotitzant, però després, pel carrer, no eren capaces de mirar-se als ulls, ni saludar-se. Els veïns passavan en silenci uns davant dels altres, no es deien Bon dia. Desconfiaven els uns dels altres, o s'avergonyien uns d'altres. Tothom tenia por de mirar-se als ulls. Massa por de ser jutjat. Massa por de trobar la sinceritat dels altres, o les seves mentides...

Missio de la NASA

I jo em pregunto... haig d'escriure encara que no tingui massa a dir?? és que estic mandroseta últimament, puta indisciplina... pura indisciplina... puta i pura, les dos coses alhora... per què no? Això em recorda que estic llegint WILT, aquella novela en que un home planeja matar la seva dona... se que avui en dia no deu ser massa políticament correcte, però que li donguin pel sac, em va fer riure molt l'altre dia... llegint al tren anava rient sola.
Avui he fet un acompanyament. He acompanyat a un grup d'infants a una visita fora de l'escola. Ha sigut tota una experiència. Una de les més subrealistes. La professora que organitzava la sortida estava molt motivada i, val a dir, desorganitzada de la hòstia... vamos, que la ha liao parda por la calle... però sembla que els nens s'ho han passat molt bé. I també la gent que ens veia passar pel carrer... com que anàvem a observar la lluna i els nens treballen el tema de l'univers, amb els 5 anyets que tenen, tots anàven vestits d'astronautes... amb botes, llanterna, una pastanaga i amb cascos que cadascu s'havia fet a casa amb més o menys gràcia... cascos de paper de plata, de garrafa reciclada, amb antenes, amb tubs i cables, gàbies d'ocell que feien de casc de la nasa... de debó, un espectacle, la gent sortia de les botigues i els bars al nostre pas... érem dignes de veure. Per sort les profes i acompanyants no havíem d'anar disfressades... però com no... la Laura va i sempre acaba liant-se una mica... jajaja, es mi destino. Una nena m'ha deixat uns cascos amb micro incorporat i per inspiració divina de la profe motivada m'ha tocat fer el paperet de la tia que està en directa comunicació amb la NASA a Amèrica... sí, sí, i jo liant als nens que si estàven a punt, que si portàven identificació, que es preparéssin, que estàvem a punt de passar el perímetre de seguretat... jajaja. Divertit.

L'altre dia vaig decidir no dir res i penjar imatges. Us heu fixa't en el gos que borda des de dalt un campanar? no és cap muntatge, la va fer el meu pare...
I la de l'ou? No se perquè m'agrada... i és ben tonta.
Ens entrenen i ensenyen a expresar-nos i representar realitats de forma oral i escrita. Principalment. A escola fem una mica de plàstica i una mica i sovint penosa classe de música. Realment tenim ben atrofiades les habilitats d'expressió a través de medis que no siguin la veu i l'escriptura. Hauríem de saber expressar-nos de moltes més maneres amb més soltura. A través de la fotografia, la imatge, el dibuix, la música, el cos, les mans, el gest, els petons, la mirada... què més??
tot!!! L'escola ens educa. L'institut forma i ensenya... els últims cursos hauríen de ser per deseducarnos i sobretot la universitat. La universitat hauria de deseducar. Obrir-nos les ments i deslligar-nos de les creences i mites contraproduents per la convivència, la felicitat... En aquest món de mails, blogs i facebook... cal més que mai no oblidar el gest, el somriure i la carícia...

Estic mimosina... es nota? juas juas juas... ale! mi cama me espera... y mi libro... que consuelo, jajaja.

petons en xarxa!

M'estreno al teatre i Rocky Horror Picture Show

Fem agenda...

Una recomanació curiosa: veure el passe mensual, amb participació del públic, de la pel·li: Rocky Horror Picture Show, al cinema Casablanca de Barcelona. Proper passe el dia 6 de desembre. Jo ho intentaré, a veure si enredo una colla de gent, perquè estic encuriosida, tinc ganes de festa, i és un lloc on si vas amb una colla de gent catxonda segur que t'ho passes bé. Es tracta de la projecció d'un extrany clàssic del cinema musical de serie B, la història d'uns transilvans de peculiar i dubtós orígen, amb un gust un punt hortera per vestir. Tot plegat deliciós!!! Tim Curry al paper estrella, està que se sale! I Susan Sarandon entremeliadament innocent, deliciosa.

Aquesta és una proposta. L'altre... no se, no se si anunciar-la encara.

El 23 de novembre estrena de la acabada de néixer companyia de teatre Teatrutòpic, a Sabadell, a la Plaça de l'Imperial cap a les 5 o 6 de la tarda. Amb un berenar, espectacle i lectura de manifest es fan part dels actes de la semana dedicada a la lluita contra la violència cap a les dones. El dia oficial és el 25, i a la companyia ens han fet l'encàrrec per el diumenge anterior. Dit aii tot sona força seriós, però vull explicar una mica el tema.
Fa unes semanes, ben poques, 5 persones es van trobar i van decidir que faríen teatre, no només per divertir-se, sinó com a via per fer una petita aportació per canviar el món. Vaja, simplement es tracta de dedicar-nos a muntatges teatrals que vagin més enllà de l'entreteniment, tenint sempre la vessant política, social i transformadora present. És una activitat amateur per ara, un projecte petit i senzill que comença. La primera coseta que fem és un acte de pròpia creació especialment pensat per aquest dia. Un enfocament poc típic del tema, molt poc típic. ai ai ai... que miedo me da, jajaja, miedo escénico...

Doncs res, que espero compartir amb els lectors del blog bones notícies sobre el tema, i prometo penjar alguna foto quan hi sigui.

Diumenge 23 de novembre. Ideal life: o els tres peus del pack.
a la Plaça de l'Imperial. Hora? entre 5 i 6... ja concretaré o penjaré cartell.

Torno al teatre... amb molta vergonya, una mica de por... i uns molt bons companys i companyes. Molta merda!

I feliç castanyada... avui potser colliré una bona castanya, tan de bó sigui una bona nit...

petons :)