Harvey Milk, cinema, història i sensibilització social i política...

Post amb comentari cinèfil i alguna cosa més. Val a dir que últimament no estic especialment hàbil amb les paraules... la dispersió mental em bloqueja? no se... hi ha alguna cosa que comença a esborrar paraules o distorsionar-les del meu arxiu... però som-hi.

Avui he vist la que ha estat traduida com: Mi nombre es Harvey Milk, amb Sean Penn... 8 nominacions a oscar? bé, això no m'interessa gens... el valor d'una història no li dónen els premis i reconeixements comercials...
La pel·lícula és una biografia del primer polític obertament gay escollit per un càrrec públic als Estats Units, a San Francisco, als anys 70. Evidentment no es tracta d'un documental, no aprofundeix en les seves conviccions, estratègies, en la lluita suficientment, però és una bona manera d'obrir els ulls a un altre personatge que va resultar important per una parcel·la dels drets humans. Però més enllà de la seva figura, la pel·lícula ens permetrà reflexionar sobre l'estat de la identitat sexual en la nostra societat. No vull parlar de lleis. Perquè cap llei que defensi els drets de gays i lesbianes serà prou útil sinó va acompanyada del reconeixement d'aquesta realitat sexual i personal per part de la societat civil, de les persones.
Encara hi ha massa gent que veu quelcom d'extraordinari en les persones que estimen o desitgen altres persones del seu mateix sexe. Encara hi ha qui s'avergonyeix d'explicar que vol per parella un home, essent un home, o una dona, essent una dona. Encara hi ha qui creu que gays i lesbianes són una amenaça per la famíla i per la societat. Família? Què és la família? no és més amenaçadora l'estructura laboral d'aquest país? la situació econòmica que ofega amb hipotèques i deutes a mares i pares? Però... què és "la família"?
El fet homosexual és més visible, però suposo que encara queda camí cap a uns pobles i ciutats on ser gay no sigui ni notícia, ni espectacle, ni l'excepció que trenca la norma... simplement una altra norma més... d'opcions a la vida n'hi ha moltes, no hi ha dos éssers humans iguals... per sort.

reflectation... (de reflex o de reflexió? un miratge?)

sense merèixer perdó de deu, ni de nou, ni de vuit, ni set, ni sis, tot sovint em retrasso, no pas en els pagaments, que això encara m'angoixaria més, sinó en la presència. La meva o la de les meves extensions. No pas de perruqueria, sinó de creació o feinejament... encara he tingut sort que ningú m'ha girat la cara per aquest tema... no massa, això sí... fa dos setmanes em van picar la cresta, si fos un gall, en baralla hauríem entrat, però jo era una empleada i en certa manera subordinada, a més, sense raó... així que, cresta picada, retard asumit... em va avergonyir, però ja era hora que a alguna feina em renyessin per arribar tard... així que també em va satisfer... puta incoherència humana... gran contradicció poètica!!!!
per què odio a qui desitjo? com és possible?
per què gaudeixo del que també em dol?
per què proposo i llavors no em ve de gust??
l'equilibri pels que el vulguin, a mi ultimament m'agrada més la tensió de la corda que penja sobre la gran pista de circ vital... vitalinea es podria dir, si no fos perquè ho relacionaríem amb un poc gustós postre làctic que exalta un model de bellesa dubtosament saludable i alegre... NO al règim! històricament els règims no han fet cap bé a la humanitat... m'enteneu, oi?
per on anàvem... ah! sí! de camí a poca cosa més que la incertesa d'un dia més... hi ha qui està segur de viure un gran moment en la seva vida, hi ha qui sap que ha arribat on volia... és millor que trobar-se perdut? és millor que saber-se lluny d'alguna meta? em se allunyada, però no pas fora del camí, potser la meva situació és millor que la del casat amb fills, hipoteca, gos i microones... o potser no... a qui dels dos li queda més aventura per endavant? pot ser que a mi només em quedi anar a pitjor encara... o a millor... del cert se que en alguns aspectes em sento inmillorable, però en la majoria m'apassiona la idea que només puc millorar,i cada cop gaudir més de mi mateixa... i si no tens meta? pots viure a la deriva? pots anar fent i que arribi un moment en que descobreixis que ets més a prop del que et pensaves de la full satisfaction (fardona que és una... puta merda...).
Bé, quedem un dia d'aquests, no patiu... la meva puntualitat pot millorar... però ho faré quan em plagui.

els petons més bons són els que s'endinsen a les galtes, just sota els ulls...
ah, carai... tendresa, una de les coses bones. I quantes coses bones hi ha al món!! deu ser aquesta la meva meta... anar gaudint de coses bones...
ara ho veig. crec que ens obsessionem amb les metes i ens oblidem que la millor part és el camí, el procés. perquè un cop has arribat, tot s'ha acabat, no queda més... en canvi, mentre vas fent camí a cada pas hi ha alguna cosa a gaudir o viure.

Avui muntanya!!

Hem fet el cim!! com m'agrada llevar-me d'hora el cap de setmana i fer excursionetes. Ja necessitava muntanya... feia dies que sentia que el meu cos trobava a faltar massa el bosc,l'aigua, els arbres, les pedres, l'aire de fora ciutat... i aquest mati hem anat cap al Montseny i hem pujat al Matagalls. Una excursioneta agraïda, tranquila...
La neu i la boira amagaven el paisatge. La terra era sota capes d'aigua transformada, les plantes vestien gases blanques i el cel havia desaparegut.
Esto es la nada, com dirien a Matrix... així era en alguns moments. I m'ha agradat.
Relliscàvem, ens gelàvem tot i anar ben abrigats i prou preparats. Els meus cabells s'han tornat blancs, i no ha estat una sobtada vellesa, sinó el vapor d'aigua gelant-se sobre meu. Genial!

mixta...

amanida mixta... quin clàssic dels menús i restaurants de tota la vida... doncs el post avui és amanida mixta perquè... té una mica de tot i fa barreja... i en el que més s'assemblarà a l'amanida mixta és en que, en realitat, tindrà poca substància, no serà massa pretenciós ni es convertirà en un exitazo... però passa bé.

doncs, com que fa temps vaig dir que penjaria fotos del teatre... aqui estan. La de sobre el cotxe sóc jo, en l'obra que vam fer al novembre el dia contra la violència de gènere... a mi em va tocar fer de dona objecte... va estar molt xulo (l'obra... no pas fer de dona objecte...). L'altre, que no es veu massa bé, és del cabaret que vam fer per nadal... l'espècie de clown amb perruca verda sóc jo... feia de catalaneta, amb espardenyes, reixeta al cap i nas de pallasso... en aquest moment fèiem un interrogatoripolicial-cagatió... molt moooooooolt divertit.

Més coses: recomanació per cinèfils: El desafio, Frost contra Nixon. A mi em va agradar molt, no és una pel·li de sentiments i emoció, més aviat de les que serveixen per reflexionar i fer una miqueta d'història. I m'encanta el look dels periodistes!! Ah! i el Nixon està molt aconseguit, al youtube podeu veure les imatges de l'entrevista original i comparar... brutal!

Avui un moment també de record per qui va ser el primer alcalde democràtic de Sabadell. És curiós que ja no era pas alcalde quan jo vaig començar a tenir conciència política, però de petita ja en tinc records i sensacions. Una figura de la que val la pena saber més coses.

Bé... i aqui ho deixo per avui. Que tingueu bon cap de setmana!

MÉS CANÇONS

fa temps que no fem post de propostes musicals...
la cançó d'avui:

que te den - manu chao i amparanoia

himne de fa uns mesos que ja no m'interessa ni cantar. ara el canto sense rabia vaja, simplement amb diversió.
la rabia, la rancúnia ja no hi son... deixen pas a la indiferència o a la tranquil·litat. total indiferència? no, és clar, mai, les coses que han existit mai no desapareixen del tot... però cada cop m'és més igual o forma més part del passat. Una pena, però jo ja vaig fer el que havia de fer per mantenir certes bones maneres... la vida sigue, i qui no aprofita les oportunitats... doncs ale, que asumeixi.
I'm vitalment on fire, els somriures em sorprenen en molts moments... sota el sol, a la dutxa, a la feina, amb els amics. tira pa'lante, tira pa'lante com dirien els grans filòsofs de Cornellà.
la filosofia aquests últims dies ha donat pas a la ciència del moc en el meu petit món de la feina... nens i nenes d'un parvulari, 4 anyets o 5... passen els dies amb mi, retallant, pintant, resseguint, escribint i llegint les primeres paraules... i entre feineta i feineta les conseqüències d'aquest hivern autèntic (com m'agrada que sigui un hivern de debó!!!!!)apareixen en forma de massa viscosa verda o transparent. És tant divertit l'alliberament que demostren en relació a aquest fluid corporal!!!
monòleg del Sergio l'altre dia:
- hay un moco que sale de mi nariz, y de mi nariz se esta bajando a la boca... ui, se mete en la boca...
(jo, que aixeco el cap que tenia cot mentre retallava i veig em panorama, brutal moc brillant envaint cavitat bucal!! jajaja)
i suggereixo:
- moca't! moca't!!

d'altres infants juguen a la provocació, com un que em ve i em diu:
-tinc mocs!
i jo dolçament:
- anem a mocar...
i abans que pugui agafar el klinex el nen agafa embranzida i dispara a màxima potència dos mocs verds de mig kilòmetre nas avall!!!!
- nooooooo!!! (crida la mestra esgarrifada)
i riu.
en el fons em diverteix que ho facin això.

Però no tot són mocs en el regne dels petits... avui hem explicat un conte, a 4 veus amb una sola boca. He fet de llop, de porquet petit, de porquet mitjà i de porquet gran. i cada un amb una veu. i els nanos han estat taaaan feliços! i jo també.

expliqueu més cuentos, feu la vida bonica amb les vostres paraules i gestos... sóc partidària de jugar, d'omplir de galindaines (com diria el Red Pèrill) les situacions quotidianes...

-bona nit i tapa't!
-tápate!!
- que si està paté?
-paté???
- pa tecir tonterias mas vale te calles!
-en la calle, en la calle te espero!
- fumando?
- no que es malo pa la salut!
- bebiendo?
- no que no tinc set!
- ni jo sis...
- sis quiero.
- quiero que...
- deseo...
- espero...
- es pero? pensava que era manzano?
- ai marrano!!!!

i plego que no té ni puta gràcia això... si ho féssim en col·lectiu seria més divertit, proveu-ho en alguna reunió d'amics o familia...

una abraçada.

celebration!!!

ahir vam celebrar el meu aniversari, 26 anyets ben xulos.
Un sopar amb grans amigues i amics, en faltaven un parell, però vam pensar en ella i ell... :) anna i pau!!!
vam jugar a racons, vam preparar junts el menú:
-Pica pica:
= brie i formatge de cabra arrebossats
= torradetes amb sobrassada i ous ferrats de guatlla
= croquetes de les meves
= crema de formatge i olivada
- Amanida de fulles variades, maduixa, pinyons i bacó
- pollastre amb ceba i poma
-pastis de xocolata amb melmelada de maduixa
mmmmm!!! tot boníssim! gràcies a les cuineres i cuiners!!!

i el millor del sopar va ser la participació de tothom en els racons, com tothom va jugar a la dinàmica que el joan ens va plantejar, els brindis, la votació de la frase que més ens representés... el millor vau ser vosaltres, els convidats!

Un sopar en que vam riure molt i en que hi va haver converses compartides per tothom... també hi va haver ciència... jajajaja, vam intentar fer crispetes amb les microones dels mòbils mentre sonava la BSO de resgreso al futuro de fons... i la d'indiana jones... vam fer jocs, vam cuinar junts, vam passar una estona molt maca.

aps, abans de marxar...
no fa massa vaig anar a veure una companyia anomenada elnacionalNOensvol , un espectacle anomenat Silibararera. Els recomano intensament, bójament!!! quin fart de riure! teatre de l'absurd, un espectacle que de fons transpira una mica de Monty Pyton, una mica de tricicle, molt teatre del gest,poesia, jocs de paraules, bogeria, ironia!!! Són molt bons, si podeu veieu-los!

i pel que fa al cinema... fa molt que no hi vaaaaig!!! potser aquesta nit... bienvenidos al norte encara m'espera, me l'han recomanada i jo també confio que estarà molt xula... ja comentarem .

au revoir!