Slumdog Millionaire

Me n'hauria d'anar a dormir, però no em puc estar de comentar que la peli és d'aquelles rodones, com a història està molt ben lligada, combina els passats i presents de forma molt àgil i ... és molt bonica.
És una mica un conte, però en comptes de fades té bocins de realitat, i de cruesa, i de dolor... però, com no, té l'amor i el somni.
Al cap i a la fi, una de les funcions de la literatura, del cinema, de l'art, és portar-nos a un altre món per una estona, lluny de la nostra realitat quotidiana, sigui satisfactòria o no... suposo que quan no ho és la fantasia encara té més força. O potser no té res a veure, i el fet de gaudir de la ficció és més una qüestió de construccións mentals i de gustos que de situació personal. Sí, de fet la reflexió anterior era una mica estúpida, jo gaudeixo del cinema sempre i des de sempre, i quan sóc feliç encara més!

Però vaja, sigui com sigui... aquesta és una d'aquelles pel·lícules que val la pena veure. I val la pena quedar-se amb alguna cosa més que la història d'amor o l'apel·lació al destí. Val la pena reflexionar en les realitats que serveixen de teló de fons de la història del Jamal. La vida de molts infants, no sols indis, sinó d'arreu del món, en la pobresa. El com la igualtat i la justícia entre paísos estan encara lluny, i està clar que molts països segueixen i seguiran simplement al servei del "primer món"...

No seria una peli transgressora, ni fa una dura crítica social, no crec que fos la intenció principal del director, tot i que és l'escenari que utilitza. Però no deixa de valer molt la pena. La literatura i les narracions de funcions en tenen moltes, i, una d'elles, és la bellesa en si mateixa, i el plaer. Veure aquesta pel·li és un plaer, així que... endavant.

P.D.: Bigas Luna engega un projecte que sembla ser que fa temps tenia en ment... l'adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del segon orígen. Ai... esperem que ens agradi. En principi és una bona notícia.

Me n'hi vaig

Per fi el viatge que tenia pendent. L'estiu passat vaig desitjar viatjar sola. D'aqui a dos setmanes ho faré. A un lloc conegut. A un lloc on vaig viatjar en condicions molt diferents. A un lloc, però, on no vaig a recordar ni a retrobar ningú... encara que no podré evitar que la meva ment hi faci referències. Hi vaig a desconectar i alhora a treballar. Els únics companys de viatge seran un munt de cd's, llibretes, llapissos, bolígrafs i llibres. Ah! i la càmera de fotos... 4 hores de cotxe cap al nord, travessar els Pirineus i arribar allà on s'acaba la carretera enmig de l'Ariège. Trés jolie!
Sentein és un racó del món molt agradable. Força bucòlic. Senzill. Petitíssim. Un poblet on a la nit es fa el buit, el no res... on el cementiri és preciós, hi ha 4 carrers i mig, un riu eixerit i pastors i vaques i ovelles...

Millorar la convivència i trencar prejudicis, objectius de la Federació d’Associacions de Veïns

Sabadellenques i sabadellencs, de procedències diverses, es preparen aquests dies per esdevenir un grup de treball en favor de la integració de tothom en la nostra societat multicultural
Des del 16 de febrer i fins a final d’aquest mes, unes quinze persones de Sabadell, realitzen un curs, organitzat des de la Federació d’Associacions de Veïns, amb la finalitat de crear un o diversos Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a la ciutat. El professor de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens, actua com a coordinador d’aquest grup de voluntàries i voluntaris per tal que ens els propers mesos comencin a organitzar activitats als seus corresponents barri

Es tracta d’un curs pràctic en què cada dilluns els participants aprenen com organitzar actes, com cinefòrums, cicles de xerrades, tallers, programes radiofònics… tot sota criteris de respecte de la realitat multicultural de la nostra societat i d’integració de la immigració.


Ja fa uns anys, des del 2004, que la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) impulsa la creació de Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a diverses poblacions. A Sabadell, l’any 2007, es va dur a terme un curs, gestionat per la FAV, que, en aquesta linia, organitzava la CONFAVC, el curs de Gestió multicultural i intervenció en immigració. Arrel d’això, des de la FAV, va decidir impulsar-se la posada en marxa d’un GIM a la ciutat de Sabadell.
Els GIM són equips de treball basats en el concepte de multiculturalisme. Es tracta d’un grup voluntari i la procedència diversa dels seus membres és indispensabble. Ha de ser format per nous veïns i veïns autòctons. Treballen en xarxa amb les entitats veïnals i altres associacions ciutadanes, o des d’aquestes, desenvolupant activitats de convivència, de sensibilització, per trencar amb els prejudicis i estereotips sobre els immigrants.

Tal com assenyala l’Observatori de la Immigració de Sabadell (OIS), la ciutat ha rebut població d’orígen estranger de forma creixent en els últims anys. Actualment els ciutadans de procedència estrangera representen el 13 % del total de Sabadellencs. Trobem persones de fins a 123 nacionalitats d’orígen diferents, principalment provenen de Bolívia, Marroc, Equador i Romania. També trobem nous ciutadans d’orígen xinès, gambià, peruà… El mateix OIS assenyala, arrel d’aquesta realitat, la necessitat de conèixer millor els nous veïns, per donar-hi una atenció adequada, evitar les actituts xenòfoves i reduïr la desigualtat social.

Per ara, des del curs, que es fa cada dilluns al casal Pere IV, s’ha començat a pensar en dur a terme cinefòrums a alguns instituts de secundària, crear espais de conversa, com l’hora del tè, que ja funciona a alguns llocs de la ciutat, alguns cicles de xerrades i unes jornades de festa. Els participants del curs pertanyen a barris com Sol i Padrís, el Centre, Espronceda, les Termes, Can Puiggener… cadascú posarà en marxa actuacions al seu barri, sense deixar de treballar coordinats, a nivell de ciutat.

Que Sabadell és divers és una realitat. La bona convivència és un desig de tots, segur. Iniciatives com aquesta, les que sorgeixen de la inquietud de la ciutadania, són les que poden tenir més força, si s’alimenten. Debatre sobre el valor de la diversitat estaria totalment desfasat i fora de lloc. El que cal és partir de la realitat de l’entorn en què vivim, per construir un futur de convivència, reconeixement mutu i enriquiment cultural.

(aquest escrita ha estat publicat, també, a l'edició de Vilaweb Sabadell d'avui, dissabte 21 de març)

Kenneth Branagh i Shakespeare

Una més dels milions de coses que desitjo fer en aquest món i en aquesta curta vida, és saber més coses dels dos homes que donen títol al post d'avui.
Des que el vaig veure, per primera vegada, sent més aviat petita, interpretant Benedicte al cinema, una part de mi va quedar-ne enamorada. O potser de qui m'enamorava era de l'home que feia veure que era... No se pas de qui estic més enamorada, de Benedicte, el personatge de Shakespeare que escup sobre el compromís i les dones, fins que s'enamora... o de Kenneth Branagh. En se poques coses d'aquest actor i director, però puc imaginar que estima Shakespeare amb la intensitat pròpia de les estimes que donen sentit a la vida. Shakespeare... un home de qui vull llegir més. No he trobat encara qui em fascini tant explicant amb paraules les realitats més quotidianes, les contradiccions dels humans.
Us deixo, a la secció que us queda aqui a mà esquerra, uns videos que he tret del youtube, on Branagh interpreta Shakespeare. Tan de bo sapigués més anglès. Tot i així, no em cal entendre les paraules per sentir el que ell sent, per conmoure'm, per tenir ganes d'unir-me a la seva lluita, a la seva fermesa.
Suposo que això fa de bon actor... encara que no entenc el text, ja que l'idioma fa de barrera, entenc l'emoció que em vol transmetre. I la sento alhora que ell l'expressa.
Brutal. Genial. Admirable.

ja feia dies...

Els dies corren.
s'escurçaran.
s'escalfaran. ja ho comencen a fer.

jocs matemàtics, festa popular i calçotada... d'això les fotos.

El rellotge del meu cotxe s'ha convertit en una metàfora de la vida. L'altre dia la meva mare el va voler posar en hora, no se què va tocar... però ara el rellotge digital està atrapat en un bucle imparable. Marca hora i minuts. Sempre són les quatre i els minuts corren constant i eternament... corren com si fóssin segons. Sí, vaja, que el minuter no marca minuts, sinó segons, que el temps corre més depressa del que els humans hem acordat de forma arbitrària. El temps no és més que una mesura... tempus fugit... sempre ho dic...

un amic recomana: disfrutar com porc rebolcant-nos en la pròpia merda. Té molta més chicha filosòfica del que sembla, de debó. És a dir... gaudeix tot i els entrebancs, always look on the bright side of life...

un anunci a la tele: un fill entra al cotxe, el pare i ell acomiaden una amiga del nen. El nen pregunta al pare si sabia que la seva amiga era negre. El pare respón que és clar que si. El nen li diu: doncs jo no ho sabia. Atenció, ja miraré si descobreixo de què és l'anunci... era audi o alguna marca de l'estil. D'aquelles que fot ràbia que facin anuncis tan bons. Fà rabia que les grans marques siguin les que donen lliçons de vida i mercatilitzin reflexions que són tan importants per l'evolució positiva de la societat. És un greu que l'administració o les entitats socials no siguin tan hàbils per sensibilitzar la població de coses com l'acceptació de l'altre, la multiculturalitat i la convivència.

cinema: ja vaig veure The Reader... a veure si hi dedico un post sencer un altre dia (no prometo res, a veure si tinc temps). La peli molt xula, la recomano. Millor del que en principi sembla. Vull dir... que comença molt bé, però encara millora quan avança, quan, a més de la trama relacionada amb la història d'amor, entra en joc una trama relacionada amb la història d'Europa, amb la segona guerra mundial. Una peli que em va plantejar moltes reflexions, preguntes, dubtes... em va venir molt de gust comentar-la. Però havia anat sola al cine... jejejej

Ah!! i també, aquesta setmana, vaig veure al cineclub, Ultimàtum a la tierra, però no la del Keannu Reeves que han fet fa poc, no! sinó el gran clàssic dels anys cinquanta, aquella en que es diu la mítica frase: Klatu Varada Niktó!!! genial vestit d'extraterrestre el prota! molt interessant veure el cinema de fa cinquanta anys.


Fins aviat. :) :)

Mirar amunt

Caminem mirant només el que tenim davant... i a vegades pitjor encara... només mirant a terra... doncs, diumenge vaig caminar per la ciutat. Sola. Mirant amunt, avall, més enllà del que hi havia davant meu...
Durant uns instants vaig oblidar que odio anar al cinema els diumenges a les 6 de la tarda (el cinema és una de les meves passions, hi podria viure, com en una biblioteca, com enmig d'un bosc del pirineu... el cinema m'encanta!!!). Doncs això, que els diumenges a les 6 no m'agrada perquè està massa ple i... no, no m'agrada gens l'ambient. Doncs me'n vaig oblidar... i m'hi vaig acostar... tinc el mono i al vespre ho tenia difícil... però desseguida que vaig ser allà la memòria va tornar-me i vaig fugir correns, rambla avall, a caminar. Fugint de la gentada avorrida endiumenjada... ecs!!! Vaig caminar escoltant bandes sonores. Molt recomanable. I vaig deixar que la música de cinema transformés la meva visió del món en moviment. Experiència brutal. Un dia d'aquests acabaré saltant sobre bancs i cotxes al so de Regreso al futuro, com si volés en aquell patinet flotant... doncs, res, que un passeig genial i que mireu allò que no mireu habitualment. Aquest diumenge vaig descobrir tots de coses molt xules a la meva ciutat. Vaig enamorar-me d'un arbre.

bona nit.

ei... entreu al podcast de Ràdio Trama i gaudiu del nou programa: Generació BSO!!!

i al cinema quaaaaan!??!!!??

més i més projectes als que sumar una part de mi... amb els que omplir-me o buidar-me, no n'estic segura. El temps corre, dins l'escola el temps passa de forma diferent... aquesta setmana aquest és el meu racó de món... i cada dia passo davant d'aquest arbre abans d'agafar el tren... i avui l'he trobat preciós... (tot i que cap arbre supera els ametllers florits...) .

Com més gran em faig, les meves pors tenen més a veure amb el temps... la foscor ja no m'espanta, a no ser que sigui el buit. Ja no miro sota el llit per si hi ha monstres, ara no em fan res les sorpreses entre llençols... sort que sempre ens quedarà alguna por petita... per poder-no riure. No enyoro el que era ser petit... és tan apassionant tot el que ens espera... no trobeu???

RECOMANACIÓ: GENERACIÓ BSO a Ràdio Trama!! Nou programa!

cinema: fa massa dies que no hi vaig, i ara tinc moltes pelis acumulades. Pendents estan The Reader, Benjamin Button, Che Guerrilla, i... ara en ve una que vull veure! A ciegas, adaptació cinematogràfica d'Ensayo sobre la ceguera. Recomano el llibre moltíssim, a mi em va agradar molt, em va impactar, em va angoixar, em va fer plorar, em va enrabiar. Quan un llibre et remena per dins, et fereix... val la pena.
Saramago diu coses importants. Sembla ser, per cert, que l'escriptor portugués no troba gens adient el títol de l'adaptació al cinema perquè transmet una idea errònea del contingut dela història.


ens veiem als cinemes! quan?? ufff!!!!

comença el març...

digues no i atura el torrent que se't emporta... o deixa que et porti, tot i que saps que et faràs mal quan l'aigua et descontroli contra pedres, terra, branques...

un noi i una noia es diuen adéu sense petó de comiat.

el soroll no em deixa sentir com calles.

escolto amb la boca.

Miro més enllà. rere els vostres ulls. No hi veig.

Són dies rarots, mentre espero la primavera... ara ja em va venint de gust... i el sol a mitja temperatura, però que no cremi... i descobrir què quedarà d'això que encara no enteníem. Qui sap. El que volguem. El que volguem que quedi. Ja se sap, les coses no són com el destí tria... qui cony és aquest??
El demà és meu (diuen)... el meu problema és ser poc ambiciosa...

ei... estic contenta. :)