23 de novembre, 2009

tancar cercles

que si la vida és una etapa rera l'altre, que si tot va i ve, que si em va a èpoques, que si per aquest riu mai no passa la mateixa aigua, que si cada cosa té el seu moment... quantes frases fetes i tòpics heu sentit sobre el temps i sobre la inconstància de la natura humana.

un pie en la tierra, otro en el mar... jamás serà constante...

Té remei? és qüestió de caràcter? d'aprenentatge? és la realitat innegable de les persones?

fa més d'un any aquest trosset de la xarxa on escriure un munt de tonteries tenia molt sentit... però potser ara no en té massa, sinó no m'explico perquè ja no en faig cap ús... linkar algú altre de tant en tant... gent més constant que jo en això de bloggejar, tafanejar en mi mateixa i el meu passat...

Em plantejo si el millor que podria fer és tancar i fer desaparèixer el blog, doncs em fa més peneta veure'l descuida't que pensar que no existeixi... potser ara n'ha de néixer un altre, potser no toca, no em ve de gust... o allò que ja s'ha dit alguna vegada... no té tant sentit construir una realitat aqui dins quan la de fora et crida més l'atenció i t'absorveix...

potser tot plegat és indisciplina.

a la merda, tot és més fàcil, senzill, vulgar, menys dramàtic i ostentós, mal que ens entestem a donar importància als nostres actes i paraules... egòlatres sense remei...

si això no és un tancament definitiu... de moment serà una parada oficial... unes bones vacances amb reflexió sobre si té sentit continuar. Està clar que no de la mateixa manera... ja pensaré alguna cosa.

El meu ego agraeix mooooolt el temps que algunes i alguns heu dedicat a llegir i mirar per aqui.

Gràcies.

27 d’octubre, 2009

lasanya i orelles...





Fa molt temps que no penjava cap recepta d'algun plat que hagués cuinat... no és allò més espeterrant del món en imatge, però val a dir que de gust va quedar brutal...
Orelles de pasta de full i sucre. Com en dieu vosaltres? palmeres? ulleres?? em sembla que jo també li dic força ulleres... però sobretot orelles. N'hi ha que recobertes de xocolata o moooolt caramelitzades estan boníssimes. Ben fàcil: pasta de full, mantega i sucre.
Lasanya de carbassó, albergínia i formatge de cabra. Un diumenge qualsevol... poca feina o poques ganes de fer feina... el moment perfecte per jugar a cuinetes: entre capa i capa de pasta, una capa de carbassó al forn, una de rodanxes d'albergínia enfornades i formatge de cabra (d'aquell que fa forma de tub... de "rulu"), beixamel per sobre i més formatge per decorar.

Bon profit!!!!

30 de setembre, 2009

se'm regira l'estòmac

vergonyós, increible, inmoral, dolorós, vomitiu, intolerable, incomprensible, ofensiu, dur, trist:
que un banquer es jubili i li quedi una pensió de milions d'euros.

Del santander, no? Tant és, tots són iguals, mal que em pesi generalitzar. A quin pitjor. El que no entenc és perquè s'emet la notícia al migdia i ens ho empassem sense més, ens ho empassem amb el dinar, amb les llenties, amb tota la resta de notícies que ens rellisquen, que han deixat d'afectar-nos o que mai ens han afectat. Fem mans i mànigues per pagar lloguers i hipoteques, patim els insuficients serveis públics, les retallades a sanitat o educació... però ningú s'aixeca enfurismat, ningú surt al carrer ofès.
Les incongruències més sonades són el pa de cada dia... però tenim un greu problema. Com a societat, com a conjunt de ciutadans no sabem demanar el que és nostre, no estem entrenats en l'exercici d'una democràcia real i participativa, no tenim autoestima com a poble. No em refereixo a cap poble en concret, sinó al conjunt de la ciutadanía mundial... a cada racó de món hi ha qui viu amb més del que podria alimentar, vestir i educar a centenars de persones... potser milers? I també hi ha qui viu amb el que no dóna ni per mantenir un ratolí. és igual, arreu estem adormits.
Adormides i adormits. Resignats. Tristos.
El dia que recordem que aquells que representem la força de treball del món tenim el poder... potser les coses començaran a canviar. Potser.

22 de setembre, 2009

...

He comès molts errors a la meva vida. Un dels pitjors ha estat intentar accedir en hora punta al centre de la meva ciutat amb cotxe. Recorrent.
Cobren bé els tècnics d'urbanisme? ho dic per si queda alguna plaça lliure... estic a l'atur. Fent allò que fem tant sovint de criticar la feina dels demés sense conèixer l'àmbit, estic disposada a queixar-me i jurar que tot plegat és una merda si ens posem a parlar dels urbanistes del meu poble. També juraré que ho podria fer millor. Però em consola saber que d'aquesta sobervia justificada segur que pequem la majoria dels sabadellencs i sabadellenques conductores aquests dies.
Visca la tornada al cole! i a la "cola"!

breu

Joder, aquest matí he sortit de casa preparada per enfrontar-me a les terribles neus de l'estepa Siberiana, si més no de cintura cap avall, i rere la porta de sortida al carrer m'esperava un sol de la hòstia. Deu ser que davant la finestra del meu sisè pis hi ha un microclima especial que em feia convençuda que avui em pelaria de fred. Per sort la tarda va venint més fresca i potser els meus peus no acabaran com patates al caliu.

08 de setembre, 2009

01 de setembre, 2009

Torna, torna Serrallonoga...


Em sembla una obvietat dir allò de... s'ha acabat l'estiu! torna a començar el curs, el temps corre, passa, va endavant i mai no para, la vida sigue... és una obvietat tan comentada la del pas del temps, que em sembla massa poc original, però, al cap i a la fi potser hauria d'assumir la meva poca originalitat...

Les tornades:

Torna el comentari cinèfil:
Ja heu vist la última de Pixar? Up! molt maca, les imatges molt maques. La història comença una mica trista, però és molt, moooolt bonica. Només els gossos parlants em van sobtar i potser fins i tot sobrar en algun moment... però mira. El nen és molt divertit, la seva relació amb l'altre protagonista té molt bons moments.

Antichrist... plena d'imatges i situacions dures, un bon final. Al començament em faltava ritme i acció, clar, just després d'haver vist Up... molt boniques les imatges de les escenes que obren i tanquen la pel·licula.


Torna la festa major:
http://cfps-barraques-sabadell.blogspot.com/

Aquest any es mantenen activitats tradicionals com el pregó, correbars, els garrotins, titius, bitlles catalanes, el saballut de ferro, els sopars populars, els concerts, les activitats per nenes i nens, el foc, l'animalada... i les barraques. I podreu passar-ho bé amb art al carrer i activitats itinerants al matí, el trivial, el teatre!!
No ho puc evitar, jo, personalment us recomano la barraca de Ràdio Trama, davant la qual podreu gaudir dels DJ's dels programes: rude, picnic, killa, BSO, vida o pantalla, Pimpampum, i els dj's de la ràdio!

12 de juliol, 2009

Detalls de Gernika, de nit i de dia...





no escriuré gaire ara, deixaré imatges en lloc de paraules. tot i que si pogués deixar gestos, tacte... ho faria, doncs aquesta setmana s'ha reafirmat dins meu la idea que, en aquest món dominat per la imatge, és urgent desenvolupar i prestar atenció als altres sentits, i en especial al tacte. A la tendresa del gest. A la suavitat de la carícia. A l'escalfor de les abraçades. A l'alegria dels petons.

tinc feina a llegir el bestseller dels ous que tothom llegeix i que fa quedar ben démodés als que no ho fan... però reconeixeré que està moooolt bé per ara, a part de l'èxit de es estratègies comercials, deu ser que sí, que el difunt Larsson escribia bé!

Gernika és un lloc preciós en que es respira amor per la llengua i la terra.

Fins ben aviat.

29 de juny, 2009

Feliç aniversari!!!!



Fa justament un any que aquest racó internautic va començar a existir. Porta accent internautic?? internàutic??? Sembla que si, no? Així doncs fa un any que escric per aqui, últimament menys... per motius varis... :) Coses meves. És igual, els motius pels que no esciure són tan poc importants com aquells pels que escriure, el que importa són les lletres i les historietes. Allò que s'escriu. Hi ha dies, però, que és molt més important el que no s'escriu, el que ens passa sense una llibreta a la mà, o les sensacions a les que no sabem posar paraules. No cal posar paraules a tot, no? Em ve de gust callar la boca i parlar amb les mans i els ulls. Crec que, en general, el món fa poques carícies. I d'un temps ençà veig cada cop més clar que ens en fan falta moltes!

29 de maig, 2009

una d'aquelles èpoques...

Per què quan més coses tinc per explicar és quan més em costa fer-ho?

És aquesta una sensació errònia?

Potser és que no tinc tantes coses a explicar...

Puntualitzem i millorem la pregunta:

Per què com més coses m'estan passant alhora més em costa escriure?

Potser ja m'hi acosto més... així, així...

El cert és que les últimes sessions de postgrau han estat molt dignes d'ésser reflexionades al blog.

El cert és que la bogeria col·lectiva relacionada amb el Barça m'ha encès, indignat (i gairebé se m'encomana... mare meva! és massa fort!) i aquest fet també hauria de ser comentat per aqui. Per què centenars... milers de persones són capaces de sortir al carrer per una colla de rics i, en canvi, quan perden la seva feina o els ja minsos serveis públics, es queden a casa???

El cert és que el meu estat sentimental i emocional és brutalment digne de ser expressat en mil contes, poemes, cançons i crits d'alegria.

El cert és que podria explicar-vos que aquest dissabte proper grabarem un programa especial a la ràdio, amb persones que van pertànyer a un esplai ja desaparegut, la Roda, i aquest bocí d'història de la ciutat no pot deixar de ser contat.

Hi ha tantes coses certes al món com coses incertes o no certes, i també n'hi ha de "decertes"... com alguns punts de la geografia mundial ben calurosos...

Potser que, com que estic una mica saturada per coses a fer que no començo a fer, escriure se'm fa una mica muntanya... i em fa mandra.

I del que estic bastant segura és que torno a passar una d'aquelles èpoques en que tinc tant a viure que deixo d'escriure. En que m'interessa més fer que reflexionar. Ja escriuré... això sempre es torna a fer.

Ja n'hi ha prou de reflexió personal sense aportació social...

Buf! i a sobre fa la tira que no hi ha comentari cinèfil!! Doncs no pot ser: aquesta setmana recomano l'especial ciència ficció de Generació BSO a Ràdio Trama.

Fins aviat.