se'm regira l'estòmac

vergonyós, increible, inmoral, dolorós, vomitiu, intolerable, incomprensible, ofensiu, dur, trist:
que un banquer es jubili i li quedi una pensió de milions d'euros.

Del santander, no? Tant és, tots són iguals, mal que em pesi generalitzar. A quin pitjor. El que no entenc és perquè s'emet la notícia al migdia i ens ho empassem sense més, ens ho empassem amb el dinar, amb les llenties, amb tota la resta de notícies que ens rellisquen, que han deixat d'afectar-nos o que mai ens han afectat. Fem mans i mànigues per pagar lloguers i hipoteques, patim els insuficients serveis públics, les retallades a sanitat o educació... però ningú s'aixeca enfurismat, ningú surt al carrer ofès.
Les incongruències més sonades són el pa de cada dia... però tenim un greu problema. Com a societat, com a conjunt de ciutadans no sabem demanar el que és nostre, no estem entrenats en l'exercici d'una democràcia real i participativa, no tenim autoestima com a poble. No em refereixo a cap poble en concret, sinó al conjunt de la ciutadanía mundial... a cada racó de món hi ha qui viu amb més del que podria alimentar, vestir i educar a centenars de persones... potser milers? I també hi ha qui viu amb el que no dóna ni per mantenir un ratolí. és igual, arreu estem adormits.
Adormides i adormits. Resignats. Tristos.
El dia que recordem que aquells que representem la força de treball del món tenim el poder... potser les coses començaran a canviar. Potser.