A un dels últims posts vaig deixar anar la paraulota: resilència.
Parlem-ne.
La resilència es pot definir com la capacitat d'una persona per afrontar adversitats i sortir-ne enfortida.
Per tant, no sols es tracta de superar una situació adversa, potser terrible, destructiva i molt dura, sinó també treure'n profit en forma de fortalesa, noves qualitats, habilitats.
No és un concepte nou del tot, de fet segurament la resilència és una capacitat que alguns humans sempre han tingut, però fins ara no li havíem posat nom, ni ens hi havíem fixat amb intenció de categoritzar-la, analitzar-la i practicar-la.
N'hem parlat molt avui al postgrau. Hem parlat de resilència i de construcció de futur. Hem parlat de canvi, de millora, de somni. Una muntanya de frases precioses sospitoses de formar part d'un pretenciós llibre d'autoajuda omplen avui els meus apunts. I voldria creure-les. Si no totes... la majoria. A nivell social hi crec. Crec en el poder del poble per canviar el món. A nivell personal... dubto força de mi mateixa. Gran problema, perquè... com puc creure en el canvi social si no crec en mi mateixa?
"No podem predir el futur, però podem inlfuir en ell"
"La millor manera de predir el futur és crear-lo"
"sempre hi ha una alternativa possible"
"tot pot ser d'una altra manera"
Creure aquestes afirmacions (bàsicament les que parlen de futur) i mirar la meva vida avui comporta reconèixer que sóc una persona dèbil, poruga i potser poc lluitadora. I que estic perdent el temps.... potser. Però no sempre he estat així. Crec que seria fals afirmar que sóc dèbil, perquè a vegades he estat forta. Crec que seria terrible afirmar que sóc poruga perquè a vegades, he estat prou valenta, molt valenta. I lluitadora... a vegades he lluitat contra més del que alguns ho haguéssin fet. Així que
no utilitzaré el verb ser... que estigmatitza,
sinó el verb estar, que em deixa la porta oberta al canvi i em deslliura de la marca definitiva. No sóc cobarda, només estic buscant un motiu. No és que sigui poc lluitadora o dèbil, només estic en procés de trobar un sentit a tot plegat.
La capacitat de descubrir un sentit és una de les bases que caracteritzen a les persones resilents. Els factors que caracteritzen la persona resilent són explicables de varies maneres, una d'elles:
la caseta, de S. Vanistendael. Ve a dir-nos que, perquè algú pugui ser resilent primer de tot ha de tenir les necessitats físiques cobertes, llavors una xarxa de contactes, acceptar les persones, llavors la capacitat de trobar un sentit (això és molt interessant). A més d'això, algú resilent ha de tenir autoestima, certes aptituts i competències, humor, experiències i amor.
És una mica per sobre l'explicació, però no m'interessa fer un super-estudi, sinó simplement fixar-me i reafirmar algunes parts d'aquesta teoria.
Estic d'acord que haver trobat un sentit a la vida i a allò que ens passa és fonamental per superar situacions i per estar bé. Sense un sentit estem perduts. Cadascú ha de trobar el seu i els sentits que podem trobar a les coses que fem i ens passen estan dins d'un ventall amplíssim, però cadascú ha de trobar el seu per viure i sobreviure a situacions dures.
L'autoestima, indubtable.
L'humor... gran elecció. Tenir sentit de l'humor ajuda moltíssim a superar situacions adverses i a ser molt més feliç en qualsevol situació de la vida. És un factor de qualitat, saber riure de les coses que ens passen, de la realitat que ens envolta, fins i tot en les situacions més terribles. L'humor és molt necessari, de tots colors, fins i tot quan és ben negre. I no oblidem que pot ser una eina de crítica social poderosa.
L'amor. Què dir... ja fa mooooolts posts en vaig escriure un citant frase de Moulin Rouge... love is like oxigen... Sí. Crec que l'amor té un poder increible. I que sense amor estem ben morts . No exagero, ho sento, però és així. Bé, no ho sento, me n'alegro.
Ara rellegeixo, recordo el que he fet avui i reflexiono.
Miro la meva actitut ultimament. No me'n sento especialment orgullosa. La comparo amb l'actitut davant la vida d'altres persones amb qui her parlat o a qui he redescobert últimament. Me'n sento menys orgullosa encara, de la meva, admiro la seva i arribo a la conclusió que sí, que la capacitat del canvi està a les mans de cadascú. El futur te'l crees tu mateix. És una qüestió d'actitut davant la vida .
Jo ja he fet molt el ploricó. Potser , però, no m'haig de fustigar per ser una ploranera, potser només es tracta d'obrir els ulls i aprendre de les persones properes, que comparteixen les seves experiències amb mi i que em demostren que cadascú es construeix la pròpia realitat. Si la teva realitat no t'agrada canvia-la.
Tot pot ser diferent. Sempre es pot triar, sempre es pot canviar, millorar, intentar-ho, si més no...
Recerca, estic en recerca.
A nivell social, però estic profundament convençuda de totes les teories que afirmen que podem canviar el món, i que tenim el poder a les nostres mans. És cert, el tenim, més del que ens pensem. El que passa és que ja hi ha aquells a qui interessa que ens sentim dèbils socialment i que veiem el sistema com un mosntre invencible.
El sistema és una construcció humana, no és natural, per tant com a construcció humana, són els éssers humans els que el poden, podem, canviar. I podem fer-ho, més del que ens pensem. Des de ben petits ens hauríen d'esenyar a implicar-nos més en el nostre entorn, veinal, social, amical... i ens hauríen d'ensenyar a dir la nostra, a prendre desicions en comunitat, a funcionar assambleàriament... hi ha molta feina a fer.
I el post és ja massa llarg i he desvariejat sense ordre... deixem-m'ho aqui.
Només dir abans de marxar... que m'avergonyeixo d'algunes de les meves queixes. Hauria de deixar de mirar-me el melic més sovint. I reconèixer alguns errors, el primer, aquest: em fixo més en allò que em falta que en allò que tinc, ergo no gaudeixo de les coses bones que m'envolten perquè estic encegada per la pèrdua. Gran error. On ha quedat el Carpe Diem?
ara si, deixem-ho. Fins aviat.
