N'hi ha moltes, i moltes més de les que em penso. Seria una imbècil si cregués que ja se tot el que em falta per aprendre. El millor és que encara em queda per descobrir quin serà el meu aprenentatge vital. Com evolucionaré durant la vida.
Però hi ha una cosa de la que vaig prenent consciència. I és del meu excés de necessitat d'agradar i de fer content a tothom. És humà i habitual voler estar bé amb tothom , voler tenir pau, voler fer feliç a la gent. Però de vegades confonem conceptes. Mai s'hauria de sacrificar la sinceritat o la voluntat personal per agradar als demés. És evitable? o Inevitable? fins a quin punt hem d'agradar als demés? a qui? Sovint sóc molt més covard del que m'agradaria. En un món perfecte jo sabria parlar molt més clar. Potser de manera més dura i tot. Peco d'endolcir massa les coses que haig de dir, peco de tenir por a dir les coses tal com les penso... Per tant això és una de les coses que haig d'aprendre. A parlar clar i a sincerarme, a dir allò que realment penso. La comunicació verbal en relació als sentiments maaaaaai ha sigut el meu fort.
Una altra cosa que haig d'aprendre és a pensar menys, fer, i no parlar. No suposar el que sentiran, creuran o pensaran els demés. Haig d'esperar. No parlar pels demés. Esperar i escoltar.
Haig d'aprendre, en general, a asumir i acceptar el conflicte. Sense conflicte no hi ha evolució, no? Sense conflicte les coses mai no canviarien.
què n'opineu?
Bona setmana.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Penso que tens tota la raó, que evidentment hem d'aprendre moltes coses, precisament és l'aprenentatge el que ens fa voler viure, no? Aquesta necessitat de saber més, d'arribar incoscientment a la perfecció. Suposo que per això no existeix, perquè és com la felicitat, que és un camí, no és un fet, i per sort, la perfecció no existeix perquè si no, com podríem viure en un món imperfecte?
I en referència al conflicte...doncs està clar que a nivell personal ho has de superar però és evident que la societat hi fa un paper molt important. T'has plantejat com seria l'escala de valors si tinguessim un altre tipus de societat?
petonets matiners,
Anna.
N'opino que tinc els mateixos defectes, sincerament... Necessitat d'agradar, és molt comprensible, crec que li passa a molta gent, però jo també m'ho treuria de sobre... quan ho aconsegueixo em sento més tranquil!
Crec que aquesta necessitat la hem patit tots, o gairebé tots, alguna vegada a la vida. El fet està en adonar-se'n i intentar posar-hi remei.
Una cosa és intentar agradar a tothom i una altra es renunciar als principis o a una manera de ser i/o pensar per fer-ho.
Una cosa que m'ajuda és pensar que hi ha molta gent al món i, per sort, considero que tinc força amics, si algú no li agrada com sóc ja sap el que ha de fer, que a mi d'amics no em falten.
La veritat és que es un canvi interessant i allibera estrès quan engegues a algú, això si, sempre educadament.
Publica un comentari a l'entrada