I té raó en el poder de les sensacions per curar l'ànima... o l'animal que portem a dins... Si hagués de ser un animal... desitjaria ser un tigre. Amb les potes fortes, el tronc llarg i flexible, agilitat per saltar sobre les preses, i un pèl suau dels colors del foc.
Ahir a la tarda va ser una olor el que em va fer somriure. En sortir de casa i apropar-me al carrer principal de barri, em va atrapar una forta olor de crispetes acabades de fer. El cinema a prop és ventatjós per diversos motius, i un és aquest, l'olor de crispetes. Els carrers hauríen de fer olor de crispetes més sovint. I també olor de sopa calenta, de llençols suaus, de llenya cruixent a la llar... per sort si el fred continua així, envaint dies i nits, la ciutat aviat farà olor de fum i xemeneies, olor d'hivern al centre... mmmm!!!
El fred. No m'espanta. No em fa mandra. No em sap greu. M'agrada. M'inspira. M'activa.
Vaig néixer, diuen els que se'n recorden, un dia dels més freds d'aquell hivern.
Visca els guants i la bufanda!!!!!!!!! i visca aquest món on vivim que ens regala sensacions per tot arreu, que és tan imprevisible que ens omple de neu quan no l'esperàvem. Si totes les tardors fóssin iguals sempre, estaríem ben avorrits.
Sortiu al carrer! passeu fred! i gaudiu de la dolça tornada a casa! assaboriu l'instant de contrast en què entreu a una cafeteria des del carrer mullat amb les galtes gelades. Gaudiu d'aquest ínfim moment en que la pell es relaxa i s'expandeix pel canvi de temperatura.
petons. ah! imagineu quin bé fa l'hivern a l'amor! Doncs encara són millors els petons llargs a la galta quan aquesta és freda. Encara són més intensos els llavis sobre els nostres llavis enmig de la ventada tardorenca.
La realitat no és tal... sinó que ets tu mateix/a.
petons.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada