Va... m'ha agradat això de penjar contes... tant que en pejaré un altre. Lo mismo, que s'ha de retocar, però aqui va...
El agujero
Cada tarde, tres cuartos de hora después de acabar en su primer trabajo, Cristina salía de casa para acudir a su segundo trabajo. Lo hacia a la hora en que los niños vuelven del colegio o, como es costumbre en estos días, la hora en que empiezan los niños sus extraescolares, tendencia de esta sociedad que de bien pequeños enseña a sus ciudadanos a ser seres muy ocupados y sin tiempo para nada. Puede que el niño con que se cruzaba cada día, antes de llegar a la segunda esquina calle arriba, tuviera más suerte. Siempre volvía del colegio con su madre y la boca llena de chocolate.
Pero volvamos a Cristina, que, como había tomado por costumbre últimamente, avanzaba balanceando sus caderas de forma un poco exagerada. Giró en la misma esquina de siempre en dirección a la calle principal del pueblo, pocas veces decidía llegar a ella tomando otra esquina. Miró de reojo al frutero que regentaba la tienda pocos pasos más allá. Por mucho que se fijara en él, seguía despertándole la misma curiosidad, con su bigote, altura y espaldas de soldado ruso de principios de siglo. Llegó a la calle principal y agitó su pelo de la misma forma que lo hacia cada vez que pasaba delante de la heladería, y un día mas los camareros se fijaron en ella. Y caminó mas, calle arriba, pasando ante los mismos escaparates que había visto el día anterior y su anterior y su anterior, y así hasta llegar al punto de que, aunque en estos hubiera cambios, ella no los veía, ya nos les prestaba atención.
Le podría haber pasado lo mismo con todos los elementos y las calles que recorría de camino a su segundo trabajo: el niño, el frutero ruso, la heladería, los escaparates, la plaza del ayuntamiento, el paseo en obras… Podría haber pasado ante el vendedor de flores con la indiferencia que provoca la costumbre. Podía haber bebido en la fuente como lo hacia a menudo antes de entrar a la oficina. Pero no lo hizo. No pudo llegar a pasar ante el vendedor de flores ni pudo beber de la fuente. Antes de eso la paralizó ver que en la plaza del ayuntamiento ya no había ayuntamiento. En su lugar un agujero inmenso llamaba la atención de muchos de los que pasaban por allí. Debería haber habido bomberos, policía… debería haber encontrado un camino mucho más cambiado y alterado por la noticia del agujero. Pero no era así, todo en su rutina se había cumplido… simplemente un agujero enorme ocupaba el lugar del ayuntamiento. Sorprendida por el descubrimiento dejó de prestar atención a sus caderas, y dejó de balancearlas en exceso. Se acercó al agujero y asomó su mirada sobre el borde… no podía ver el final. Era un hueco tan grande que cabria un edificio en él. De hecho empezó a imaginar que el ayuntamiento hubiera desaparecido tragado por el hueco. No. Eso era imposible. El vacío, que parecía infinito, empezó a atraerla enormemente. Seguramente era peligroso quedarse al borde del agujero. Pero la atracción era cada vez más fuerte y más incomprensible. ¿Por qué quería quedarse allí ante aquello que era nada?
Ella se olvidó de ir a trabajar, se olvidó de la llamada que atendía día tras día en la oficina, se olvidó del café que compartía cada tarde con aquél compañero al que en realidad no soportaba.
Se olvidó porque las oportunidades que ofrecía lo desconocido la atraían mucho más. El agujero era un vacío por rellenar, un mundo que construir a su antojo, en el que podría convertir al frutero en soldado y descubrir nuevos caminos y nuevas rutas. La atracción crecía. El agujero la atrajo hasta que lo deseó como nunca había deseado a un hombre.
Decidió cambiar la pauta por la hoja en blanco.
Y se lanzó. Al vacío.
29 de juliol, 2008
Des de Francia con Amor
Va... per celebrar que fa un mes que vaig començar a escriure al blog he decidit que hi penjaré un conte. Em fa una micona de vergonya, cal dir que és una primera versió, el vaig escriure fa un parell de setmanes. Ara, caldrà reesciure'l, millorar-lo, arrodonir el final.
Però... aqui el teniu...
Cae la tarde en el bosque. Árboles seis veces más altos que él, rodean a Daniel, que vuelve a casa. Pisa montones de hojas que ya el otoño está haciendo caer. Oye el ruido de todas las aguas que corren montaña abajo. Si las hadas existieran vivirían aquí, piensa él. Se crió en una falda que no era la de su madre, sino la de las montañas del Pirineo francés. Solo un par de veces en su vida se había alejado de los prados verdes poblados de vacas que rodeaban Sentein, de los árboles altos y torcidos en sus bosques, de los lagos oscuros alrededor de los que hoy vigila en su trabajo como guardia forestal. Todo lo que ama está allí. O casi todo. Va pensando precisamente en eso. Tiene suerte: estudió lo que quiso, sin verse obligado a ocupar el lugar de su padre en la granja familiar, que de eso ya se encarga su hermano mayor. Y ahora trabaja libre en medio de los bosques que le tienen enamorado des de niño. Pensando en su enamoramiento piensa en ella. Se acuerda de Laura, a la que vio por última vez hace dos meses, en verano. Se da cuenta en un segundo de que la ama y de que es lo único que echa en falta. Desde el bosque húmedo, fresco y amplio piensa en la ciudad donde ella vive. Una vez, hace ya mucho, pasó a visitarla durante sus vacaciones. La ciudad de Laura no le gustó. Ni siquiera Laura parecía la misma allí. Él estaba acostumbrado a verla despreocupada en verano, en pantalón corto, subiendo sus montañas o nadando en sus lagos. En la ciudad la había encontrado nerviosa, seria, distante y en pantalón largo. Ya hacía tres años que ella pasaba al menos un mes de sus vacaciones en Sentein.
Daniel acelera el paso para llegar a casa por que ha decidido que le va a escribir un e-mail a Laura. Ella lo leerá desde su habitación pequeña, con las ventanas de aluminio cerradas para no oír los motores de los coches que, siempre con prisa, pasan delante de su casa. Mientras él lo habrá escrito ante la ventana abierta de madera, desde la que puede oír los gritos de los árboles, los cantos del agua y el silbido de la vida que corre alrededor de su pequeño y amado pueblo del Pirineo francés.
Daniel vuelve a pensar en la ciudad de Laura. Cuando la visitó le disgustó descubrir que allí Laura no vivía en una casita de planta baja con el tejado de pizarra azulada inclinado, como la suya en Sentein. En vez de eso, Laura vivía en un bloque alto de cemento grisáceo con ventanas demasiado pequeñas. La casa de Daniel estaba rodeada de jardín y prados. Alrededor del edificio de Laura lo único que crecía eran más y más edificios de cemento: grises o de color amarillo pálido, blanco sucio o del color rosa de una rosa marchita. En vez de lagos y bosques como los que rodeaban Sentein, alrededor de la ciudad de laura lo más verde que se podía encontrar eran los setos medio muertos que separaban los carriles de la autopista. Y no podía encontrarse agua ni en las fuentes públicas… la sequía había hecho mella.
Pensar en Laura allí le preocupa. La echa de menos y la desea a su lado. Empieza a meditar un plan. La irá a buscar. Pedirá tres días de fiesta en el trabajo y se irá al país vecino en busca de lo único que le falta para ser feliz. Aparecerá ante Laura, en medio del cemento gris haciendo promesas de un verde vivo. Será algo muy romántico, le llevará flores de los bosques de Sentein y agua de los lagos en una botellita. Le dirá que todo será para ella si le acompaña, le prometerá besos cada mañana y cantos de pájaros en las ventanas.
De pronto Daniel deja de imaginar la declaración perfecta. Toma otro punto de vista. Daniel decide que será mejor secuestrarla. Es una mujer de ciudad, independiente y fuerte, quizá no le van los cursis que se arrodillan prometiendo un final feliz que nunca va a ser verdad. Querrá algo más duro. Él puede ser duro y tosco. La secuestrará y la traerá a su casita, después de hacerle el amor con el desespero del condenado a muerte, ella no querrá marcharse jamás. Más que un secuestro, en realidad será un rescate, tiene que rescatarla de los bosques de cemento y los ríos de autopistas y traerla a los bosques de hadas que rodean Sentein.
Pero de golpe Daniel siente pánico. No puede bajar y pedirle que se case con él ni puede secuestrarla… no, mejor no hacer nada. Siente pánico ante la posibilidad de que ella no esté dispuesta a dejar de mirar a través de sus ventanas de aluminio cerradas para evitar el ruido. O peor aun… ¿y si él le dice lo que siente y ella le pide que se traslade a vivir a la ciudad? Daniel moriría sin sus altos árboles torcidos. No. No va a hacer nada. Esperará al verano siguiente para volver a disfrutar de su fugaz sueño de verano.
Suena el teléfono en casa de Daniel.
- Salut Dani! J’ai reçú ton e-mail. (risas) ¿Has visto como ha mejorado mi francés? Estoy haciendo un intensivo. ¿Qué tal estas? Acabo de ver tu mensaje. ¿Sabes? Me apetece verte… ¿que te parece si subo en Navidad a Sentein? Hecho de menos el aire que respiro allí. Decidido. Esta Navidad subo a verte.
Però... aqui el teniu...
Cae la tarde en el bosque. Árboles seis veces más altos que él, rodean a Daniel, que vuelve a casa. Pisa montones de hojas que ya el otoño está haciendo caer. Oye el ruido de todas las aguas que corren montaña abajo. Si las hadas existieran vivirían aquí, piensa él. Se crió en una falda que no era la de su madre, sino la de las montañas del Pirineo francés. Solo un par de veces en su vida se había alejado de los prados verdes poblados de vacas que rodeaban Sentein, de los árboles altos y torcidos en sus bosques, de los lagos oscuros alrededor de los que hoy vigila en su trabajo como guardia forestal. Todo lo que ama está allí. O casi todo. Va pensando precisamente en eso. Tiene suerte: estudió lo que quiso, sin verse obligado a ocupar el lugar de su padre en la granja familiar, que de eso ya se encarga su hermano mayor. Y ahora trabaja libre en medio de los bosques que le tienen enamorado des de niño. Pensando en su enamoramiento piensa en ella. Se acuerda de Laura, a la que vio por última vez hace dos meses, en verano. Se da cuenta en un segundo de que la ama y de que es lo único que echa en falta. Desde el bosque húmedo, fresco y amplio piensa en la ciudad donde ella vive. Una vez, hace ya mucho, pasó a visitarla durante sus vacaciones. La ciudad de Laura no le gustó. Ni siquiera Laura parecía la misma allí. Él estaba acostumbrado a verla despreocupada en verano, en pantalón corto, subiendo sus montañas o nadando en sus lagos. En la ciudad la había encontrado nerviosa, seria, distante y en pantalón largo. Ya hacía tres años que ella pasaba al menos un mes de sus vacaciones en Sentein.
Daniel acelera el paso para llegar a casa por que ha decidido que le va a escribir un e-mail a Laura. Ella lo leerá desde su habitación pequeña, con las ventanas de aluminio cerradas para no oír los motores de los coches que, siempre con prisa, pasan delante de su casa. Mientras él lo habrá escrito ante la ventana abierta de madera, desde la que puede oír los gritos de los árboles, los cantos del agua y el silbido de la vida que corre alrededor de su pequeño y amado pueblo del Pirineo francés.
Daniel vuelve a pensar en la ciudad de Laura. Cuando la visitó le disgustó descubrir que allí Laura no vivía en una casita de planta baja con el tejado de pizarra azulada inclinado, como la suya en Sentein. En vez de eso, Laura vivía en un bloque alto de cemento grisáceo con ventanas demasiado pequeñas. La casa de Daniel estaba rodeada de jardín y prados. Alrededor del edificio de Laura lo único que crecía eran más y más edificios de cemento: grises o de color amarillo pálido, blanco sucio o del color rosa de una rosa marchita. En vez de lagos y bosques como los que rodeaban Sentein, alrededor de la ciudad de laura lo más verde que se podía encontrar eran los setos medio muertos que separaban los carriles de la autopista. Y no podía encontrarse agua ni en las fuentes públicas… la sequía había hecho mella.
Pensar en Laura allí le preocupa. La echa de menos y la desea a su lado. Empieza a meditar un plan. La irá a buscar. Pedirá tres días de fiesta en el trabajo y se irá al país vecino en busca de lo único que le falta para ser feliz. Aparecerá ante Laura, en medio del cemento gris haciendo promesas de un verde vivo. Será algo muy romántico, le llevará flores de los bosques de Sentein y agua de los lagos en una botellita. Le dirá que todo será para ella si le acompaña, le prometerá besos cada mañana y cantos de pájaros en las ventanas.
De pronto Daniel deja de imaginar la declaración perfecta. Toma otro punto de vista. Daniel decide que será mejor secuestrarla. Es una mujer de ciudad, independiente y fuerte, quizá no le van los cursis que se arrodillan prometiendo un final feliz que nunca va a ser verdad. Querrá algo más duro. Él puede ser duro y tosco. La secuestrará y la traerá a su casita, después de hacerle el amor con el desespero del condenado a muerte, ella no querrá marcharse jamás. Más que un secuestro, en realidad será un rescate, tiene que rescatarla de los bosques de cemento y los ríos de autopistas y traerla a los bosques de hadas que rodean Sentein.
Pero de golpe Daniel siente pánico. No puede bajar y pedirle que se case con él ni puede secuestrarla… no, mejor no hacer nada. Siente pánico ante la posibilidad de que ella no esté dispuesta a dejar de mirar a través de sus ventanas de aluminio cerradas para evitar el ruido. O peor aun… ¿y si él le dice lo que siente y ella le pide que se traslade a vivir a la ciudad? Daniel moriría sin sus altos árboles torcidos. No. No va a hacer nada. Esperará al verano siguiente para volver a disfrutar de su fugaz sueño de verano.
Suena el teléfono en casa de Daniel.
- Salut Dani! J’ai reçú ton e-mail. (risas) ¿Has visto como ha mejorado mi francés? Estoy haciendo un intensivo. ¿Qué tal estas? Acabo de ver tu mensaje. ¿Sabes? Me apetece verte… ¿que te parece si subo en Navidad a Sentein? Hecho de menos el aire que respiro allí. Decidido. Esta Navidad subo a verte.
escriure
Escriure requereix disciplina. Ordre. Ánims.
La inspiració no apareix si no la busques... si no la obligues a fer-te una visita.
Aquests dies no busco massa la inspiració... me'n recordo d'ella, penso que fa dies que no la veig i que hauria de fer-li un truc... però no acabo de fer-ho.
Fa un parell de setmanes, quan feia el curset d'escriptura em va quedar ben clar. Disciplina. Aquella setmana l'horari i l'exigència del professor van aconseguir que escrigués uns quants contes. I em sentia genial. Ara només depenc de mi. Ha arribat l'hora de ser disciplinada. De tenir empenta. Empenta per escriure i per fer. Empenta per actuar i decidir. Empenta per viure. Ha arribat l'hora de buscar la inspiració per viure i per llevar-me contenta cada matí. Viure també requereix certa disciplina si el que vols és ser feliç o acostar-t'hi. Hauré d'anar a buscar les meves musses i estirar-les de les orelles. Però sóc jo qui les ha de buscar. El que em passi està a les meves mans.
La dosi d'inspiració vital per aquesta setmana ve d'un doble cd que vaig comprar dilluns: DISCO!! (una recopilació genial de música setentera i ochentera soul i funky... discotequera... genial) i també em vindrà inspiració d'un bikini taronja força explosiu, i d'un cap de setmana amb una vetllada curiosa plena de jocs i música freaki (la banda sonora de la serie Bàtman... la dels 70-80, la de crash! bum! bang! jajajaj, la del robin amb calçotets vermells).
Ah! per fi, he vist els Goonies... i m'encanta!!!!!!!!!!!
Necessito, abans de plegar, fer algunes reflexions sobre el dolor. Quan patim de forma molt intensa perdem el nord. Podem arribar a perdre el nord fins fer mal a persones properes. A persones a qui estimem. Però necessitem comprensió. Quan ens fan una ferida profunda necessitem cridar i expressar la ràbia. Encara que, de rebot, ferim algú. No justifico fer mal a ningú... només dic que el dolor és tan subjectiu, la situació a la que ens porta i les sensacions son quelcom tan personal que necessitem comprensió. S'ha de comprendre al petit animal ferit. Quan li passi hi podrem raonar. I potser, si cal, demanar perdó o ser perdonats, o que ens demanin perdó. El dolor ens porta a situacions complicades de gestionar. Només el podem comprendre des de la vivència mateixa.
Jo a vegades penso que hauria d'haver deixat sortir el meu dolor. Considero que l'he amordaçat, l'he censurat... i ara, podrit dins meu, em fa més mal. Sé que si l'hagués deixat sortir hauria pogut ferir algú... danys colaterals, però la ferida se li hagués curat, a mi també més ràpid i ara no patiria el dolor que, tancat, forçat a viure dins meu, rebota i ressona com l'eco d'una veu trencada.
joder, parlant clar... que ojalá m'hagués cagat en qui m'havia de cagar en el seu moment... ara no em torturaria aquesta ràbia per dins.
apa, però... adéu amb alguna cosa més agradable, no... ? Una visió: La d'una tempesta d'estiu, intensa, humida i fresca, violenta, però alhora reconfortant. M'encanta que plogui.
La inspiració no apareix si no la busques... si no la obligues a fer-te una visita.
Aquests dies no busco massa la inspiració... me'n recordo d'ella, penso que fa dies que no la veig i que hauria de fer-li un truc... però no acabo de fer-ho.
Fa un parell de setmanes, quan feia el curset d'escriptura em va quedar ben clar. Disciplina. Aquella setmana l'horari i l'exigència del professor van aconseguir que escrigués uns quants contes. I em sentia genial. Ara només depenc de mi. Ha arribat l'hora de ser disciplinada. De tenir empenta. Empenta per escriure i per fer. Empenta per actuar i decidir. Empenta per viure. Ha arribat l'hora de buscar la inspiració per viure i per llevar-me contenta cada matí. Viure també requereix certa disciplina si el que vols és ser feliç o acostar-t'hi. Hauré d'anar a buscar les meves musses i estirar-les de les orelles. Però sóc jo qui les ha de buscar. El que em passi està a les meves mans.
La dosi d'inspiració vital per aquesta setmana ve d'un doble cd que vaig comprar dilluns: DISCO!! (una recopilació genial de música setentera i ochentera soul i funky... discotequera... genial) i també em vindrà inspiració d'un bikini taronja força explosiu, i d'un cap de setmana amb una vetllada curiosa plena de jocs i música freaki (la banda sonora de la serie Bàtman... la dels 70-80, la de crash! bum! bang! jajajaj, la del robin amb calçotets vermells).
Ah! per fi, he vist els Goonies... i m'encanta!!!!!!!!!!!
Necessito, abans de plegar, fer algunes reflexions sobre el dolor. Quan patim de forma molt intensa perdem el nord. Podem arribar a perdre el nord fins fer mal a persones properes. A persones a qui estimem. Però necessitem comprensió. Quan ens fan una ferida profunda necessitem cridar i expressar la ràbia. Encara que, de rebot, ferim algú. No justifico fer mal a ningú... només dic que el dolor és tan subjectiu, la situació a la que ens porta i les sensacions son quelcom tan personal que necessitem comprensió. S'ha de comprendre al petit animal ferit. Quan li passi hi podrem raonar. I potser, si cal, demanar perdó o ser perdonats, o que ens demanin perdó. El dolor ens porta a situacions complicades de gestionar. Només el podem comprendre des de la vivència mateixa.
Jo a vegades penso que hauria d'haver deixat sortir el meu dolor. Considero que l'he amordaçat, l'he censurat... i ara, podrit dins meu, em fa més mal. Sé que si l'hagués deixat sortir hauria pogut ferir algú... danys colaterals, però la ferida se li hagués curat, a mi també més ràpid i ara no patiria el dolor que, tancat, forçat a viure dins meu, rebota i ressona com l'eco d'una veu trencada.
joder, parlant clar... que ojalá m'hagués cagat en qui m'havia de cagar en el seu moment... ara no em torturaria aquesta ràbia per dins.
apa, però... adéu amb alguna cosa més agradable, no... ? Una visió: La d'una tempesta d'estiu, intensa, humida i fresca, violenta, però alhora reconfortant. M'encanta que plogui.
28 de juliol, 2008
Construir edificis
Sempre m'havia semblat que somiar era fantàstic, que era una bona idea, que calia somiar. Cal somiar, cal desitjar... però... crec que em va quedar una mica més coixa la part important d'aquesta recomanació... que després de somiar cal fer realitat allò desitjat. Somiar és dibuixar un plànol, però després cal construir l'edifici. No val per res tenir una habitació plena de plànols, no seràs un arquitecte feliç fins que no vegis construits els teus dissenys. Somiar i imaginar m'ajuden a oblidar les coses tristes... així que al final hi torno. Mantenir un somni a la ment és cansat. La ment necessita realitats. Necessitem satisfaccions reals per obtenir una felicitat real i benestar.
Construim doncs.
Tinguem en compte que de vegades els edificis que aixequem cauran. Seràn enderrocats per un altre arquitecte en desacord amb el projecte o bé serán les circumstàncies, les condicions ambientals les que el portaran a terra. Però no ens hem d'enfonsar amb el nostre edifici... hem de reconstruir. Tornar a somiar i reconstruir.
Reconec que tendeixo a somiar massa. Dibuixo massa plànols que no arriben mai a portar-se a la realitat. I així la realitat no m'acaba de satisfer. I llavors torno al somni, que, si més no, momentàneament em fa creure que sóc feliç... o que puc ser-ho...
No sóc massa bona arquitecte... sóc millor com a il·lusionista, jejeje i el meu millor públic sóc jo mateixa.
Bé... després d'un cap de setmana que no ha estat malament, em despedeixo, desitjant bona setmana al no res que llegeix aquestes pàgines que pengen d'un espai a mig camí del somni i la realitat.
Construim doncs.
Tinguem en compte que de vegades els edificis que aixequem cauran. Seràn enderrocats per un altre arquitecte en desacord amb el projecte o bé serán les circumstàncies, les condicions ambientals les que el portaran a terra. Però no ens hem d'enfonsar amb el nostre edifici... hem de reconstruir. Tornar a somiar i reconstruir.
Reconec que tendeixo a somiar massa. Dibuixo massa plànols que no arriben mai a portar-se a la realitat. I així la realitat no m'acaba de satisfer. I llavors torno al somni, que, si més no, momentàneament em fa creure que sóc feliç... o que puc ser-ho...
No sóc massa bona arquitecte... sóc millor com a il·lusionista, jejeje i el meu millor públic sóc jo mateixa.
Bé... després d'un cap de setmana que no ha estat malament, em despedeixo, desitjant bona setmana al no res que llegeix aquestes pàgines que pengen d'un espai a mig camí del somni i la realitat.
23 de juliol, 2008
Confiesa...
A menudo lo hago.
Lo confieso.
Es verdad.
Aun tengo demasiada vergüenza para hacerlo en público.
Pero a solas... cuando se que nadie me ve... me suelto. :) I feel good.
Vaaa... que segur que vosaltres també ho feu. Vaaa...
Música a tope, disco dels 70 o rock... i a ballar com si fóssis la reina de la pista, més xula que el John Travolta a Saturday Night Fever. Em sento la reina dels escenaris quan faig els meus playbacks solitaris (fa rodolí, que cuuursi!!!!).
En serio... luego me pregunto... por que cuando salgo por ahi con las colegas no soy capaz de bailar asi??? Cuando voy a una discoteca o antro similar tendrias que verme... els que em coneixeu ja ho sabeu... parezco un espantapájaros, robocop con las juntas oxidadas... buuuuf!! me cuesta arrancar a bailar en público... i no siempre lo consigo, jajajaj.
M'ho hauré de currar... aiii... però és que té tela que després no em faci cap vergonya fer segons què dalt d'un escenari. Jo, si és en solitari a casa o encima de un escenario cap problema: la reina del mambo (de sentiment, que no de fet).
Però anem al que anem...
la sensació de ballar i cantar, d'imaginar que ets dalt d'un escenari tornant boges a milers de persones que et miren des d'abaix, m'agrada. Em diverteix i em desconecta. Però no és només això, dit així sona bastant exibicionista, jejej, és la força que desprenen algunes cançons. Com la música m'autoafirma, em reafirma. Com se m'emporta a una altra realitat on controlo totalment el món que m'emvolta... perquè me l'invento. Sovint necessito fer-ho. I ho faig amb grans hits com:
I am what I am - de Gloria Gaynor
Rasputin - Boney M
September o Let's Groove- Earth, Wind and Fire
You shook me all night long - ACDC
Mamma Mia - ABBA
La banda sonora de Moulin Rouge
A, B, C - Jackson Five
Macho Men - Village People
Highway to hell - ACDC
Jump - Van Halen
Cançons de Queen
i altres meravelles del rock i de la música disco.
Va confesseu-me els vostres pecats... i seguiu pecant sempre que us vingui de gust.
Lo confieso.
Es verdad.
Aun tengo demasiada vergüenza para hacerlo en público.
Pero a solas... cuando se que nadie me ve... me suelto. :) I feel good.
Vaaa... que segur que vosaltres també ho feu. Vaaa...
Música a tope, disco dels 70 o rock... i a ballar com si fóssis la reina de la pista, més xula que el John Travolta a Saturday Night Fever. Em sento la reina dels escenaris quan faig els meus playbacks solitaris (fa rodolí, que cuuursi!!!!).
En serio... luego me pregunto... por que cuando salgo por ahi con las colegas no soy capaz de bailar asi??? Cuando voy a una discoteca o antro similar tendrias que verme... els que em coneixeu ja ho sabeu... parezco un espantapájaros, robocop con las juntas oxidadas... buuuuf!! me cuesta arrancar a bailar en público... i no siempre lo consigo, jajajaj.
M'ho hauré de currar... aiii... però és que té tela que després no em faci cap vergonya fer segons què dalt d'un escenari. Jo, si és en solitari a casa o encima de un escenario cap problema: la reina del mambo (de sentiment, que no de fet).
Però anem al que anem...
la sensació de ballar i cantar, d'imaginar que ets dalt d'un escenari tornant boges a milers de persones que et miren des d'abaix, m'agrada. Em diverteix i em desconecta. Però no és només això, dit així sona bastant exibicionista, jejej, és la força que desprenen algunes cançons. Com la música m'autoafirma, em reafirma. Com se m'emporta a una altra realitat on controlo totalment el món que m'emvolta... perquè me l'invento. Sovint necessito fer-ho. I ho faig amb grans hits com:
I am what I am - de Gloria Gaynor
Rasputin - Boney M
September o Let's Groove- Earth, Wind and Fire
You shook me all night long - ACDC
Mamma Mia - ABBA
La banda sonora de Moulin Rouge
A, B, C - Jackson Five
Macho Men - Village People
Highway to hell - ACDC
Jump - Van Halen
Cançons de Queen
i altres meravelles del rock i de la música disco.
Va confesseu-me els vostres pecats... i seguiu pecant sempre que us vingui de gust.
22 de juliol, 2008
Hauria de... però faré... Transsegre
La Transsegre. La lluita d'homes i dones contra el riu!! O millor encara... la unió de forces entre humans i natura... volem baixar un riu... corrent d'aigua, ens hi portes??? jejejeje.
Ei, gràcies als qui ens vau convidar a ser mariners del Yellow Submarine.
El cap de setmana passat no, l'altre, vam anar a fer la Transsegre. Consisteix a baixar dos trams del Riu Segre, des de Camarassa a Balaguer, en dos dies diferents amb una barca autoconstruida. (com una cursa de carretons de la creu alta, però al riu)
Ja feia més d'una setmana que es preparava l'embarcació. Alguns membres del grup ja eren veterans en això i d'altres érem marines novells. Mi primera vez :)
fustes, neumàtics, tubs de pvc, molt celo, pintura... y el yellow submarine és fet.
Divendres vam carregar el camió que havíem llogat. I, ja ben tard, vam marxar cap a Balaguer en diferents cotxes. L'experiència prometia. No sols per la transsegre en si. Sino, si més no per a mi, pel fet de marxar amb tot de gent desconeguda a fer una activitat de finde ben intensa. Bé, hi havia alguns coneguts. Olga i Xavi, Dani i Clara...
Res feia sospitar que arribant a Balaguer ens sorprendria la tempesta del segle. Una carretera llarga i recte, el poble al final... tot l'horitzó s'il·luminava sense parar, llamp rere llamp. Jodeeeer... jajaja
Com a mínim no plou... i patapum!!! la pluja del segle en entrar al poble. Va arribar un punt que dins del cotxe no vèiem el que hi havia a fora. Intentàvem buscar aparcament, però no podíem ni avançar... fulles, papers, plàstics... volàven amb violència. Al dia següent els diaris eren plens dels desastres de la tempesta a Balaguer.
Vam sopar al cotxe. I on dormiríem ? La idea era acampar... però era impossible. La zona d'acampada era innundada, al riu a Balaguer flotaven iglús...
Vam dormir al pabelló d'esports (que té goteres), amb altres participants desamparats de la Transsegre.
El mati següent llum, sol, calor... perfecte! Tot el matí muntant la barca a Camarassa. Ens toca el sol. Comença a córrer la birra. Tothom està content. Assegurem els neumàtics de camió que faran flotar les tres superfícies de fusta que ens fan de vaixell... serem 17 persones a sobre!!!! Rems a punt, posavasos collats a la barca... rialles, dinar. I nervis. Nervis perquè s'acosta el moment. Cap a les 4 o quarts de 5 pugem a la barca, i cap a l'aigua!!! el temps havia empitjorat... tot era ben núvol. Quina sensació tan genial, estar allà, sobre la barca, que flota, la barca que acabàvem de muntar junts. Remàvem alhora, en equip. Allò em feia sentir forta, invencible. La cançó Yellow submarine sonava i ballàvem. (cal dir que el tema d'enguany era la música).
Un munt de barques al riu, l'organització va explicar que més de dues centes... crec, jejej, mireu les dades a internet si voleu, però és per veure-ho, és que no t'ho imagines fins que no hi ets!!!
Al cap de poc va començar a ploure i fer vent. Feia fred. Seguiem remant. El vent bufava en contra. Havíem de remar més i més fort. En dues o tres ocasions el vent ens va girar la barca, i nosaltres ens havíem de coordinar per remar i treure'n profit!! jejeje Dreta fort!!! esquerra!!! dreta contrarem!!! esquerra pareu!!! tooots!!! foooort!!! aquells crits sota la pluja cada cop més forta éren música celestial. 17 persones, 17 noies i nois, 17 amics remant alhora... o no tant?? jejeje, es feia el que es podia. Es reia molt. Però també hi va haver instants de patiment i ai ai ai... Bombers en llanxa repartien mantes tèrmiques al riu... molta gent va ser tractada per hipotèrmia. Al final semblava que la barca se'ns havia de desmontar... però no. Primera etapa acabada. MOlt divertit tot plegat. Desmontar part de la barca per portarla a la sortida de la segona etapa. L'endemà.
Vam sopar una pizza que despertaba les enveges dels companys de pabelló... que bones.
Diumenge al matí segona etapa. Sortirem cap al migdia. Feia mooolt sol. Perfecte! Bon temps, molta alegría... el tram de riu era diferent, molt més estret, ràpid... més tipus ràfting, jejeje, allà si que vam haver de fer cas als capitans... dreta!! remeu més!! esquerra contra!! pareuuu!!! jajajaj, quina tensió tan deliciosa, quin punt de patiment tan satisfactori!!!!!! i la gent venga a tirar-se aigua... tots ben xops. Vam fer molta festa i vam arribar a Balaguer triomfant... Vam guanyar el premi a la barca més segura i més original! Vam fer somriure i riure a molta gent. Vam riure molt!
Us podria explicar mil detalls, mil moments que em van fer sentir viva o feliç. Però no seria capaç de transmetre-us totes les sensacions i això s'allargaria massa... no és qüestió d'escriure una novela... ;) això si... si voleu saber què se sent... anéu a fer la Transsegre.
Molt xulo. He conegut gent nova. I he descobert que la felicitat també és lluitar contra la tempesta remant i remant. Aquell esforç quan tot el cos em tremolava pel fred va ser una sensació dolcíssima. La repetiria mil vegades. La lluita satisfà!!!!!
i apa, ja he escrit prou... ara hauria d'estudiar... demà tinc examen de Francès.
Au demain!! o au revoir!
Ei, gràcies als qui ens vau convidar a ser mariners del Yellow Submarine.
El cap de setmana passat no, l'altre, vam anar a fer la Transsegre. Consisteix a baixar dos trams del Riu Segre, des de Camarassa a Balaguer, en dos dies diferents amb una barca autoconstruida. (com una cursa de carretons de la creu alta, però al riu)
Ja feia més d'una setmana que es preparava l'embarcació. Alguns membres del grup ja eren veterans en això i d'altres érem marines novells. Mi primera vez :)
fustes, neumàtics, tubs de pvc, molt celo, pintura... y el yellow submarine és fet.
Divendres vam carregar el camió que havíem llogat. I, ja ben tard, vam marxar cap a Balaguer en diferents cotxes. L'experiència prometia. No sols per la transsegre en si. Sino, si més no per a mi, pel fet de marxar amb tot de gent desconeguda a fer una activitat de finde ben intensa. Bé, hi havia alguns coneguts. Olga i Xavi, Dani i Clara...
Res feia sospitar que arribant a Balaguer ens sorprendria la tempesta del segle. Una carretera llarga i recte, el poble al final... tot l'horitzó s'il·luminava sense parar, llamp rere llamp. Jodeeeer... jajaja
Com a mínim no plou... i patapum!!! la pluja del segle en entrar al poble. Va arribar un punt que dins del cotxe no vèiem el que hi havia a fora. Intentàvem buscar aparcament, però no podíem ni avançar... fulles, papers, plàstics... volàven amb violència. Al dia següent els diaris eren plens dels desastres de la tempesta a Balaguer.
Vam sopar al cotxe. I on dormiríem ? La idea era acampar... però era impossible. La zona d'acampada era innundada, al riu a Balaguer flotaven iglús...
Vam dormir al pabelló d'esports (que té goteres), amb altres participants desamparats de la Transsegre.
El mati següent llum, sol, calor... perfecte! Tot el matí muntant la barca a Camarassa. Ens toca el sol. Comença a córrer la birra. Tothom està content. Assegurem els neumàtics de camió que faran flotar les tres superfícies de fusta que ens fan de vaixell... serem 17 persones a sobre!!!! Rems a punt, posavasos collats a la barca... rialles, dinar. I nervis. Nervis perquè s'acosta el moment. Cap a les 4 o quarts de 5 pugem a la barca, i cap a l'aigua!!! el temps havia empitjorat... tot era ben núvol. Quina sensació tan genial, estar allà, sobre la barca, que flota, la barca que acabàvem de muntar junts. Remàvem alhora, en equip. Allò em feia sentir forta, invencible. La cançó Yellow submarine sonava i ballàvem. (cal dir que el tema d'enguany era la música).
Un munt de barques al riu, l'organització va explicar que més de dues centes... crec, jejej, mireu les dades a internet si voleu, però és per veure-ho, és que no t'ho imagines fins que no hi ets!!!
Al cap de poc va començar a ploure i fer vent. Feia fred. Seguiem remant. El vent bufava en contra. Havíem de remar més i més fort. En dues o tres ocasions el vent ens va girar la barca, i nosaltres ens havíem de coordinar per remar i treure'n profit!! jejeje Dreta fort!!! esquerra!!! dreta contrarem!!! esquerra pareu!!! tooots!!! foooort!!! aquells crits sota la pluja cada cop més forta éren música celestial. 17 persones, 17 noies i nois, 17 amics remant alhora... o no tant?? jejeje, es feia el que es podia. Es reia molt. Però també hi va haver instants de patiment i ai ai ai... Bombers en llanxa repartien mantes tèrmiques al riu... molta gent va ser tractada per hipotèrmia. Al final semblava que la barca se'ns havia de desmontar... però no. Primera etapa acabada. MOlt divertit tot plegat. Desmontar part de la barca per portarla a la sortida de la segona etapa. L'endemà.
Vam sopar una pizza que despertaba les enveges dels companys de pabelló... que bones.
Diumenge al matí segona etapa. Sortirem cap al migdia. Feia mooolt sol. Perfecte! Bon temps, molta alegría... el tram de riu era diferent, molt més estret, ràpid... més tipus ràfting, jejeje, allà si que vam haver de fer cas als capitans... dreta!! remeu més!! esquerra contra!! pareuuu!!! jajajaj, quina tensió tan deliciosa, quin punt de patiment tan satisfactori!!!!!! i la gent venga a tirar-se aigua... tots ben xops. Vam fer molta festa i vam arribar a Balaguer triomfant... Vam guanyar el premi a la barca més segura i més original! Vam fer somriure i riure a molta gent. Vam riure molt!
Us podria explicar mil detalls, mil moments que em van fer sentir viva o feliç. Però no seria capaç de transmetre-us totes les sensacions i això s'allargaria massa... no és qüestió d'escriure una novela... ;) això si... si voleu saber què se sent... anéu a fer la Transsegre.
Molt xulo. He conegut gent nova. I he descobert que la felicitat també és lluitar contra la tempesta remant i remant. Aquell esforç quan tot el cos em tremolava pel fred va ser una sensació dolcíssima. La repetiria mil vegades. La lluita satisfà!!!!!
i apa, ja he escrit prou... ara hauria d'estudiar... demà tinc examen de Francès.
Au demain!! o au revoir!
20 de juliol, 2008
el peix més gros que hi ha al riu ho és perquè no es deixa pescar mai
Fa estona que intento escriure . He intentat parlar del meu pesimisme, de películes, de les dificultats d'acceptar que un somni es trenqui...
I no aconsegueixo parlar de res. Tinc el cap a massa llocs i enlloc alhora. :)
Anar per feina, lluitar, fer allò que vols i perseguir els desitjos. Valentía. Crec que és la única resposta que se'm acudeix davant les coses difícils, davant la vida i davant tot el que es presenti. De l'unic que a vegades em penedeixo és d'algunes coses que NO he fet. Les que he fet, fetes estan i en el seu moment han tingut el seu sentit. Per tant no em penediré del que he viscut, només dels cops que no he estat prou valent i no he actuat tal com estava desitjant. :) Però no em quedaré enredada en el penediment. :) Intentaré aplicar-me la recepta, la medecina... VALENTÍA.
I Il·lusió.
Cal, però, que deixi fluir el pesimisme quan el senti. I que no l'amagui. Que surti, ja vindran els dies alegres. Ara no puc evitar que els somnis i els contes amb final feliç em posin trista. No puc evitar haver deixat de creure en les fades (aplaudiré per resussitar la fada que acabo d'assassinar amb aquestes paraules). Big Fish, la fan ara a la tele. La vaig veure per primer cop fa temps, quan la meva vida era diferent. Ara prefereixo no veure-la amb massa atenció. És el conte dels contes, és una historia preciosa que ningú s'hauria de perdre. En compraré el dvd i la guardaré per tornar-la a veure més endavant, quan pugui fer-ho sense posar-me una mica trista.
Va, seguim amb les pelis... Alta fidelidad. L'he vist aquesta tarda... molt bona, una altra que no us podeu perdre. Banda sonora impressionant, Jack Black increible cantant Let's get it on... John Cusack genial. Una altra mostra de que cal perseguir allò que vols... És que jo em vaig rendir massa ràpid? Vaig confondre el respecte a l'altre amb la meva covardia? La confusió era màxima... i ha passat massa temps... i he escoltat massa veus... totes menys la meva potser? Segueixo tenint una visió esbiaixada de tot plegat. Si algú et diu que no t'estima i desapareix... l'estimes més respectant el seu desig de no veure't o intentant demostrar-li el teu amor? Demostrar què? demostrar quelcom que rebutja? Com he dit abans, no em penedeixo de res del que he fet... però sí d'allò que he deixat senser fer. Sí em penedeixo d'haver tingut massa por de semblar una exnóvia-maníaca-perseguidora, jejeje, em penedeixo de no haver fet alguna petita bogeria com les que fa en McGregor a Big Fish o les que fa en Cusack a Alta Fidelidad.
Per altra banda... dos no son amics si un no vol. Fins a quin punt tens alguna cosa a fer amb algú que no mostra el més mínim interès en saber de tu, ni accedeix a una conversa, ni fa res per acabar bé ?
Ja és força llarg aquest post... i no he explicat res de la Transsegre... ho deixaré per més endavant. Només dir que la recomano a tothom. Que va ser una experiència que repetiria mil cops!!! Remar sota la pluja contra un riu que estava decidit a no deixar-nos avançar i arribar a port!! La lluita contra la natura, jejeje. I la trobada amb nous amics. L'amistat fruit de les experiències intenses. Us ho haig d'explicar. Ho faré.
Per ara, comença una altra setmana. No comença especialment bé, però acabarà mooooooolt millor. Ja me n'ocuparé!!!!!!!!!! :)
No et rendeixis petita... no et rendeixis.
16 de juliol, 2008
setmana plena!!
Ei !! fa dies i dies i dies que no escric! bé, puntualitzem... no escric al blog, però m'estic fent un fart d'escriure cada tarde aquesta setmana! Estic a un curset d'escriptura mooooooooooolt xulo!!! i entre això i un altre cosa als matins, que si pim que si pam... doncs que no tinc temps de res... bé , en tinc, però el faig servir per descansar, fer els deures, sopar... jejejej.
Però tinc moltes coses a explicar, de debó. La Transsegre , per exemple, quina experiència tan maca... tan impresionant!!! Us l'explicaré, ho prometo, de moment , però m'esperen els deures... la setmana que ve em poso a tope amb el blog!!!
Petons... i aneu fet boca amb la foto...
09 de juliol, 2008
Elle est belle à tomber par terre...
Oh!!! avui a francès hem escoltat (i cantat) una cançó d'un tal Julien Clerc...
La Fille aux bas Nylon. Molt interessant, busqueu-los al youtube o entreu al link que he afegit a l'esquerra... estética dels 80's (jo hauria d'haver estat jove en aquella època!!!!!!! però hi vaig néixer... que també està mooooolt bé!).
Què té la música dels 70's i 80's que m'agrada tant? és original, no té complexos...
és més roquera, positiva, somiadora... el profe de francès no només ens ha posat la cançó, també el video, i val la pena. L'estètica és genial!!!
Elle a quelque chose d'irréel... diu la cançó.
I no tenen quelcom irreal totes les persones de qui ens enamorem? Crec que ens enamorem no només d'una persona, sinó també de la fantasia que projectem en aquesta. Cada cop que ens enamorem somiem. Potser uns més que d'altres. Però en general l'enamorament consisteix a construir un somni basant-nos en una realitat, no creieu? Poc a poc el somni es converteix en realitat i el millor és que a vegades aquesta realitat supera l'ideal que haviem construit, i sobretot el supera perquè té el valor de ser una cosa vertadera. Llavors tot rutlla. També correm el perill d'anar massa lluny en la nostra idealització.
Com veieu el tema de l'amor i la parella és recorrent al blog... però com més vella em faig més m'adono que és de les poques coses que de debó m'importen en aquest món.
a Moulin Rouge s'hi diu una gran veritat:
The greatest thing you'll ever learn...
just to love and be loved in return
ve a ser una cosa així, vaja, que allò més gran que et pot passar en aquesta vida és estimar i ser estimat per aquella persona. Be loved in return...
És una de les meves pelis indispensables, tot i que l'argument no és precisament original... l'amor... l'amor complicat, gairebé impossible i tràgic... l'amor, amics, no dura per sempre, com res en aquest món. El desamor o la mort ens allunyaran algun dia d'aquells de qui ens vam enamorar... Si no és el nostre desamor, será el desamor de l'altre, i sinó será la mort, les circumstàncies... Però senyors, per molts perills que presenti, l'amor és una selva enormement atractiva, una aventura que ens omple i alimenta més enllà de totes les dificultats que pugui presentar. L'amor ens omple de VIDA i felicitat.
Madames et Monsieurs... l'amor és el més gran que ens pot succeir... i tot que ultimament em fa por i estic força pesimista respecte el tema... segueixo creient en l'amor. Veig que les relacions no són pas fàcils...
- Crees en la belleza? En la verdad? En la libertad? En el amor?
- Creo en el amor por encima de todo.
(Moulin Rouge) esperit revolucionari i absenta!!!!!!!!
Petons!!!!!! moooolts petons!!!!!!!!
Voulez vous coucher avec moi, c'est soir? (moulin rouge... indispensable pelicula i increible banda sonora, us en llepareu els dits!!!)
La Fille aux bas Nylon. Molt interessant, busqueu-los al youtube o entreu al link que he afegit a l'esquerra... estética dels 80's (jo hauria d'haver estat jove en aquella època!!!!!!! però hi vaig néixer... que també està mooooolt bé!).
Què té la música dels 70's i 80's que m'agrada tant? és original, no té complexos...
és més roquera, positiva, somiadora... el profe de francès no només ens ha posat la cançó, també el video, i val la pena. L'estètica és genial!!!
Elle a quelque chose d'irréel... diu la cançó.
I no tenen quelcom irreal totes les persones de qui ens enamorem? Crec que ens enamorem no només d'una persona, sinó també de la fantasia que projectem en aquesta. Cada cop que ens enamorem somiem. Potser uns més que d'altres. Però en general l'enamorament consisteix a construir un somni basant-nos en una realitat, no creieu? Poc a poc el somni es converteix en realitat i el millor és que a vegades aquesta realitat supera l'ideal que haviem construit, i sobretot el supera perquè té el valor de ser una cosa vertadera. Llavors tot rutlla. També correm el perill d'anar massa lluny en la nostra idealització.
Com veieu el tema de l'amor i la parella és recorrent al blog... però com més vella em faig més m'adono que és de les poques coses que de debó m'importen en aquest món.
a Moulin Rouge s'hi diu una gran veritat:
The greatest thing you'll ever learn...
just to love and be loved in return
ve a ser una cosa així, vaja, que allò més gran que et pot passar en aquesta vida és estimar i ser estimat per aquella persona. Be loved in return...
És una de les meves pelis indispensables, tot i que l'argument no és precisament original... l'amor... l'amor complicat, gairebé impossible i tràgic... l'amor, amics, no dura per sempre, com res en aquest món. El desamor o la mort ens allunyaran algun dia d'aquells de qui ens vam enamorar... Si no és el nostre desamor, será el desamor de l'altre, i sinó será la mort, les circumstàncies... Però senyors, per molts perills que presenti, l'amor és una selva enormement atractiva, una aventura que ens omple i alimenta més enllà de totes les dificultats que pugui presentar. L'amor ens omple de VIDA i felicitat.
Madames et Monsieurs... l'amor és el més gran que ens pot succeir... i tot que ultimament em fa por i estic força pesimista respecte el tema... segueixo creient en l'amor. Veig que les relacions no són pas fàcils...
- Crees en la belleza? En la verdad? En la libertad? En el amor?
- Creo en el amor por encima de todo.
(Moulin Rouge) esperit revolucionari i absenta!!!!!!!!
Petons!!!!!! moooolts petons!!!!!!!!
Voulez vous coucher avec moi, c'est soir? (moulin rouge... indispensable pelicula i increible banda sonora, us en llepareu els dits!!!)
08 de juliol, 2008
Cazafantasmas 2!!!
- Se te dan muy bien los niños...
- He practicado con mi hamster.
- Vives solo?
- Vivia con una mujer, pero luego mamá se fué a Florida.
----------------------------------------------
- Que ha pasado? Tenia ganas de matarte!
- Son los mocos. Son pura concentración de maldad, y
todo fluye hasta este punto.
- He practicado con mi hamster.
- Vives solo?
- Vivia con una mujer, pero luego mamá se fué a Florida.
----------------------------------------------
- Que ha pasado? Tenia ganas de matarte!
- Son los mocos. Son pura concentración de maldad, y
todo fluye hasta este punto.
07 de juliol, 2008
Lundi, 7 juillet.
Empieza una nueva semana, y ahora que acaba el dia tengo muuuucha mas energia que cuando empezó. Cet matin estava taaan adormida que no sabia ni quina hora era quan m'he llevat. Ahir vam estar amb la Mitjanit!!! Quan vam arribar al concert encara tocava el grup anterior... era terrible! (pel meu gust... tot i que tenien fans súper - motivats) Mireu, a mi el rock m'agrada, m'encanta!!!! he escoltat coses que déu ni dó lo heavys... però allò d'anit... juas juas ... la tia que cantava era insuportable i poc original!! mitges amb forats, genolleres, i lletres poc arriscades i plenes de tòpics... (que criticona estic...), però, jajaja, es que vam "gaudir" amb perles com: "nadie quiere a las niñas muertas", "pelis porno", "rock's not dead"... ara, a mi em va emocionar el "cumpleaños feliz" que li van cantar al guitarra al final del concert... que fueeeeerte!!! en el fons tots els roqueros son uns romàntics (i això va molt en serio) jejeje, y la gran frase final, per tancar el concert. La rubia de melena leonina ochentera va cridar amb veu de cazaya: Somos obreros del rock!!!!
sí camarades, obreros del rock. es que... d'acord, explicat així no es ni tan extrany ni tan divertit, però allà, en directe, veure aquells autoanomenats proletaris del metal... no hi ha paraules.
Bé, en favor de la roquera diré: ole tus huevos nena! et dediques al que t'agrada i en fas bandera sense cap mena de complexe. Una de cal i una de arena, no? abans els he criticat, però també els felicito. I de tot cor. :)
Però les meves més grans felicitacions seran per... l'Orquestra Mitjanit!!! com ens fan ballar!!! Van superar els atacs de la pluja que, traidora i juganera, queia cada cop que entonaven una cançó i parava quan ja havien tapat i recollit... M'encanten.
Una nit curiosa. Un altre cap de setmana xulo. I més reunions i trobades casuals de fèmines que acaben confessant els seus conflictes en les relacions amb els homes.
Je suis la femme qui toujours arrrive très tard ! No entenc com és que mon professeur segueix saludant-me somrient cada matí. Cada dia he arribat taaaard! I avui el que més. I amb cara de son. (he dormit 4 hores, que la mitjanit va tocar fins les 3). Reprenc el que deia en començar el discurset d'avui: he començat el dia sense energia, i ara en tinc molta més... sóc una bateria que es recarrega amb el rodatge... amb l'acció. Però va... ja n'hi ha prou per avui... querido diario, basta ya... a veure si començo a escriure amb els temes una mica més currats.
i recordem... qualsevol nit pot sortir el sol.
sí camarades, obreros del rock. es que... d'acord, explicat així no es ni tan extrany ni tan divertit, però allà, en directe, veure aquells autoanomenats proletaris del metal... no hi ha paraules.
Bé, en favor de la roquera diré: ole tus huevos nena! et dediques al que t'agrada i en fas bandera sense cap mena de complexe. Una de cal i una de arena, no? abans els he criticat, però també els felicito. I de tot cor. :)
Però les meves més grans felicitacions seran per... l'Orquestra Mitjanit!!! com ens fan ballar!!! Van superar els atacs de la pluja que, traidora i juganera, queia cada cop que entonaven una cançó i parava quan ja havien tapat i recollit... M'encanten.
Una nit curiosa. Un altre cap de setmana xulo. I més reunions i trobades casuals de fèmines que acaben confessant els seus conflictes en les relacions amb els homes.
Je suis la femme qui toujours arrrive très tard ! No entenc com és que mon professeur segueix saludant-me somrient cada matí. Cada dia he arribat taaaard! I avui el que més. I amb cara de son. (he dormit 4 hores, que la mitjanit va tocar fins les 3). Reprenc el que deia en començar el discurset d'avui: he començat el dia sense energia, i ara en tinc molta més... sóc una bateria que es recarrega amb el rodatge... amb l'acció. Però va... ja n'hi ha prou per avui... querido diario, basta ya... a veure si començo a escriure amb els temes una mica més currats.
i recordem... qualsevol nit pot sortir el sol.
05 de juliol, 2008
Rebelión
Bestias de Inglaterra, bestias de Irlanda!
Bestias de toda tierra y clima!
Oid mis gozosas nuevas
que cantan un futuro feliz!
Tarde o temprano llegará la hora
en que la tiranía del Hombre sea derrocada
y las ubérrimas praderas de Inglaterra
tan sólo por animales sean holladas.
De nuestros hocicos serán proscritas las argollas,
de nuestros lomos desaparecerán los arneses.
Bocados y espuelas serán presas de la herrumbre
y nunca más crueles látigos harán oir su restallar.
(Rebelión en la Granja, George Orwell)
Bestias de toda tierra y clima!
Oid mis gozosas nuevas
que cantan un futuro feliz!
Tarde o temprano llegará la hora
en que la tiranía del Hombre sea derrocada
y las ubérrimas praderas de Inglaterra
tan sólo por animales sean holladas.
De nuestros hocicos serán proscritas las argollas,
de nuestros lomos desaparecerán los arneses.
Bocados y espuelas serán presas de la herrumbre
y nunca más crueles látigos harán oir su restallar.
(Rebelión en la Granja, George Orwell)
ciclista en la noche...
Un bon mètode de desconexió mental es pillar el cotxe i anar a fer curves... ya ho he fet un parell de cops i ho trobo genial, és curiós com amb un acte tant aparentment tonto i quotidià com conduir el cotxe s'aconsegueix la sensació de control i seguretat. Fa mooooolts anys vaig tenir un somni relacionat amb això. Moooolts anys, quan somiava que volava per sobre els arbres... Total... que me voy por las ramas... que avui em venia de gust despejarme, però no tenia cotxe... el té el meu germà molgaharià que està a Barcelonaaaa... doncs he agafat la bici. A quarts de 10 del vespre, amb la fresca (que genials les nits d'estiu... nits d'estiu i matins d'hivern, amb el sol brillant de les nou del matí al gener) i he recorregut la ciutat de la creu a la creu... (dos barris a banda i banda de la ciutat). Primer he baixat... he sopat a ca l'àvia que ha flipat de veure'm aparèixer a aquelles hores: les onze. He sopat amb ella i he vist amb ella la tele, una sèrie de polis. Li encanten les series de polis, misteris i assassinats!!! visca la iaia!! no mira programes de sobretaula i marujeo, sinó sèries de misteri!!! Doncs res... a quarts de dotze cap a casa... amb la bici, però un cop a casa el passeig em sabia a poc... i cap a la creu d'amunt... la creu alta. Quin ambient hi ha al carrer, es nota que és estiu! m'agrada. (tot i que sóc més d'hivern!!). I res... tot això per dir que la bici m'ha desconectat i m'ha relaxat. Conclusió: l'activitat física o manipulativa és una bona ajuda per baixar a la terra quan has pujat massa als núbols. L'activitat física ens conecta amb l'aqui i l'ara, ens ajuda a tocar de peus a terra.
Aqui i ara... que important i com costa de vegades.
Bonne nuit mes amours, mes amis. Au revoir!
Aqui i ara... que important i com costa de vegades.
Bonne nuit mes amours, mes amis. Au revoir!
02 de juliol, 2008
un vampiro en casa!!
tercer o quart dia de blog... estic escrivint cada dia, es nota que és estiu, que estic "insomnica" i que necessito enfocar les meves passions a algú o alguna cosa per no tornar-me boja. Em refereixo a passions en general, a energia, a motivació i il·lusió... la feina està bé, però mai m'he pres la feina com la motivació principal de la meva vida, el que em feia llevar-me alegre eren altres coses... bé, de totes maneres ara estic de vacances... més o menys, així que la feina tampoc podria ser el meu centre... a veure doncs... em concentro en el blog i les amigues i amics... properament en una baixada per un riu amb una barca autofabricada... ja us explicaré...
Aquesta nit a casa hem rebut la inquietant visita d'una criatura de la nit... d'un fill de la foscor que s'havia extraviat entre les llums encegadores d'un menjador qualsevol de la ciutat... Tan de bó pogués sorprendre-us explicant-vos una entrevista con el vampiro... però no... simplement s'ha colat un rat-penat a casa... sopàvem. Me mare: "ui, un pájaro!". I jo: "eso no es un pájaro". Mama: "ah, no? i que va a ser" I jo: "un vampiro!!!" jajajaj, i de cop... cuerpo a tierra, llums apagats, finestres ben obertes i... a la caza!! pobret, devia estar espantat, no? ha marxat solet... o això o aquesta nit tindré visita, perquè de fet no l'hem vist sortir...simplement hem vist que ja no hi era... chan channn!!! misteri... dormiré deliciosament o sentiré calfrets durant la matinada??? calfrets sentiré demà quan m'hagi de llevar!!!!! que mal llevo la puntualidad al cursillo... dos dies de curs i dos dies que he arribat tard...
Bé, estimades criatures de la nit, obriu bé les finestres i deixeu que els éssers més "canallas" de la noche us visitin... en somnis o no...
Aquesta nit a casa hem rebut la inquietant visita d'una criatura de la nit... d'un fill de la foscor que s'havia extraviat entre les llums encegadores d'un menjador qualsevol de la ciutat... Tan de bó pogués sorprendre-us explicant-vos una entrevista con el vampiro... però no... simplement s'ha colat un rat-penat a casa... sopàvem. Me mare: "ui, un pájaro!". I jo: "eso no es un pájaro". Mama: "ah, no? i que va a ser" I jo: "un vampiro!!!" jajajaj, i de cop... cuerpo a tierra, llums apagats, finestres ben obertes i... a la caza!! pobret, devia estar espantat, no? ha marxat solet... o això o aquesta nit tindré visita, perquè de fet no l'hem vist sortir...simplement hem vist que ja no hi era... chan channn!!! misteri... dormiré deliciosament o sentiré calfrets durant la matinada??? calfrets sentiré demà quan m'hagi de llevar!!!!! que mal llevo la puntualidad al cursillo... dos dies de curs i dos dies que he arribat tard...
Bé, estimades criatures de la nit, obriu bé les finestres i deixeu que els éssers més "canallas" de la noche us visitin... en somnis o no...
voleu saber un dels motius de que els KISS es maquillessin en plan Kabuki???
mireu els seus videos sense maquillatge... Lick it up, o Heaven's on fire... i diuen que el baixista ( el del baix en forma de destral) era un máquina amb les ties... jo no ho entenc... devia ser l'eròtica del poder... o sinó no ho entenc... jejejej
mireu els seus videos sense maquillatge... Lick it up, o Heaven's on fire... i diuen que el baixista ( el del baix en forma de destral) era un máquina amb les ties... jo no ho entenc... devia ser l'eròtica del poder... o sinó no ho entenc... jejejej
01 de juliol, 2008
Je m'appelle Laura, je suis Molgaharienne...
He tornat a cambiar el format del blog, el verd no m'acabava de convèncer, i tant l'anna com el david trobaven que potser de verd n'hi havia massa... no se, aniré fent proves.
Gràcies Eli pels teus comentaris sobre el riu. Jo veia el riu com una constant de canvis que acaben en la sequera... jejeje, l'Eli m'ha recordat que un riu té afluents, gotes d'aigua que s'hi afegeixen... és ben veritat...
Avui ha començat el curs de francès... és ple de nens i nenes que encara van a l'institut... jo era de les més grans... jajaja, no la que més, ehhh... de cop m'he trobat en una conversa amb una noia que no deu tenir més de 15 anys... parlava dels seus estudis... en principi m'ha dit que volia estudiar: ciències... m'ha explicat que a l'institut ha estudiat alemany... comentàvem que que difícil era... (jo no en se ni un borrall... bueno sí: kartoffen!!). De l'alemany hem comentat les declinacions i d'això hem passat a comentar que vaig estudiar llatí. Quan he dit que havia estudiat llatí a l'institut la noia ha fet una cara que m'ha sorprès... s'ha encuriosit i emocionat, "ah si?! a mi m'agradaria estudiar-ne" ha dit. M'he alegrat de com reaccionava i m'he motivat... "doncs també vaig estudiar greg, vaja de fet vaig fer lletres pures, batxillerat humanístic" A la noia la idea li estava encantant... i llavors he preguntat... "però no volies estudiar ciències?" "bé... a mi el que m'agradaria és estudiar llatí, però me mare diu que no serveix per res, que és una llengua que ningú parla i no és útil... és millor que estudii ciències, té més sortida... però a mi el que m'agradaria és estudiar lletres"
Davant d'això he sentit un parell de coses... m'he emocionat de veure algú que sent il·lusió per dos asignatures que vaig fer, que són plenes de la nostra història i cultura i que sovint fan enrere a la majoria de la gent. Però també m'ha fet molta pena veure com la noia estava totalment resignada a estudiar ciències només per que se mare troba que són més útils que dos llengües mortes... No vull menysprear les cìències , ni molt menys... només em sap molt greu aquesta obsessió que té molta gent de plantejar-se el món i la vida en funció de la seva utilitat i del rendiment econòmic que se'n pugui treure... Què passarà amb aquesta noia? podria ser una gran lingüista, una experta historiadora, una antropòloga meravellosa... però segurament se mare la convencerà que aquestes són carreres amb poc futur, que no serveix per res estudiar el que fèien uns paios fa milions d'anys a un racó de món... Que equivocada està la gent...
Sóc de lletres!!! i com me n'alegro!!! Dóno gràcies al greg i al llatí, a la història i a la filosofia...a la literatura!!! ...per ser com sóc.
Gràcies Eli pels teus comentaris sobre el riu. Jo veia el riu com una constant de canvis que acaben en la sequera... jejeje, l'Eli m'ha recordat que un riu té afluents, gotes d'aigua que s'hi afegeixen... és ben veritat...
Avui ha començat el curs de francès... és ple de nens i nenes que encara van a l'institut... jo era de les més grans... jajaja, no la que més, ehhh... de cop m'he trobat en una conversa amb una noia que no deu tenir més de 15 anys... parlava dels seus estudis... en principi m'ha dit que volia estudiar: ciències... m'ha explicat que a l'institut ha estudiat alemany... comentàvem que que difícil era... (jo no en se ni un borrall... bueno sí: kartoffen!!). De l'alemany hem comentat les declinacions i d'això hem passat a comentar que vaig estudiar llatí. Quan he dit que havia estudiat llatí a l'institut la noia ha fet una cara que m'ha sorprès... s'ha encuriosit i emocionat, "ah si?! a mi m'agradaria estudiar-ne" ha dit. M'he alegrat de com reaccionava i m'he motivat... "doncs també vaig estudiar greg, vaja de fet vaig fer lletres pures, batxillerat humanístic" A la noia la idea li estava encantant... i llavors he preguntat... "però no volies estudiar ciències?" "bé... a mi el que m'agradaria és estudiar llatí, però me mare diu que no serveix per res, que és una llengua que ningú parla i no és útil... és millor que estudii ciències, té més sortida... però a mi el que m'agradaria és estudiar lletres"
Davant d'això he sentit un parell de coses... m'he emocionat de veure algú que sent il·lusió per dos asignatures que vaig fer, que són plenes de la nostra història i cultura i que sovint fan enrere a la majoria de la gent. Però també m'ha fet molta pena veure com la noia estava totalment resignada a estudiar ciències només per que se mare troba que són més útils que dos llengües mortes... No vull menysprear les cìències , ni molt menys... només em sap molt greu aquesta obsessió que té molta gent de plantejar-se el món i la vida en funció de la seva utilitat i del rendiment econòmic que se'n pugui treure... Què passarà amb aquesta noia? podria ser una gran lingüista, una experta historiadora, una antropòloga meravellosa... però segurament se mare la convencerà que aquestes són carreres amb poc futur, que no serveix per res estudiar el que fèien uns paios fa milions d'anys a un racó de món... Que equivocada està la gent...
Sóc de lletres!!! i com me n'alegro!!! Dóno gràcies al greg i al llatí, a la història i a la filosofia...a la literatura!!! ...per ser com sóc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
