Fa dies que sóc fora de mi i fora del meu cos.
Cames, braços, cap, pits, nas, pell i peus corren aquests dies davant meu.
Jo hi vaig al darrere, no penso, no recordo, no sento... faig, faig, faig.
Però fer sense ser també m'entristeix... potser he arribat a un altre extrem i ara toca rebotar i fer un petit acostament a l'equilibri...
Vaig de punta a punta, però la meva existència no és una línia, amb només dos extrems entre els que oscil·lar... més aviat és una estrella de 6 puntes o millor... de dotze puntes... d'infinites puntes per on passejo, per on limito. Per on visc.
Visc, si més no d'això si que no em puc queixar... sóc viva, oi? Doncs, ale, nena, què més vols... i no viva de qualsevol manera, no. Viva sortint, col·laborant, assambleant, planificant, i treballant.
Tinc feina! ( és la que vull??)
Fa massa temps que no vaig al cinema, això sí que ho trobo a faltar... i no vaig anar a veure Transiberian... m'ha quedat pendent.
any in extremis,
any de canvis... sempre estem canviant suposo. Però hi ha temporades en que els canvis són més visibles, vistosos... que no viscosos... ni biscotxus...
Changes, de David Bowie... serà la cançó de la setmana...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada