desembre congelat, escalfor a la sang!!!

La setmana és preciosa.
El mes és ple.
L'any està resultant ser soprenentment feliç... sí, va començar com una puta merda, pura desgràcia, jejeje, de debó, em sentia perduda i tot allò que passa de vegades... ben tocada. Però ara... em sento contenta. I em sembla un gran any... un any ple de coses per recordar i per destacar... però ep! no ens avancem, que els rollos de recordatori anual encara no toquen... ens queden un parell de setmanes abans de xupar torrons per un tubuuuu, fotre'ns esperit nadalenc en vena i cagar el tió!
Ara fa dies que el blog és una mica aturat. Això és bo, en part, perquè vol dir que estic ocupada. Ja us diré a un proper post on em podeu trobar... escoltar i mirar... :)

Dimarts va ser un dia molt bonic. Va començar molt bé. I va passar ben ple. I va tenir moments estelars, de riure a més no poder. Hi ha coses que guardaré per mi i no explicaré. Però d'altres us les explico.
Dimarts és dia de potsgrau a barcelona... així que vaig pillar el tren per anar-hi, amb la meva companya. Estava cansada, gran nit anterior, em vaig adormir... profundament... la Laia, que anava amb mi el tren, diu que feia sorollets i tot! jejej, quina fila feia... El postgrau va passar amb més pena que glòria... aburridot, grisot... i arribà l'hora de tornar al poble, i vam agafar el tren... de nou. La laia davant meu, al meu costat un noi que llegia Sumerhill (obra clau de la pedagogia llibertaria). La Laia i jo vam començar a parlar... de coses més o menys indiscretes, de parelles, d'ex, d'històries vàries, d'aventures i desventures... vam començar a notar que el hoi del costat parava l'orella. És més, a vegades, no només parava l'orella, sinó que es giraba sense cap mena de discreció, sin disimulo, saben? jajaja, La Laia i jo vam començar a riure cada cop que el noi es girava sorprès o encuriosit per algun dels nostres comentaris... fins i tot jo feia conya, gestos... allò era tan descarat... i va arribar una estació en què el noi es canvià de senient, posant-se al costat de la Laia, de cara a mi... i aqui les dues vam esclatar a riure, pensant... "que descarat!!!!" jajajajaj El noi es va donar per aludit i , amb vergonya, va dir-nos: "perdoneu...si voleu me'n vaig"
jajajaja i vinga a riure. No, no, li deia jo... i vaig decidir començar la festa.
- llegeixes Sumerhill? El meu germà me l'ha de tornar encara, que li vaig deixar...
- si. i tu? l'has llegit? es preciós. Em té molt motivat.
- no el vaig acabar, però el vaig haver de treballar durant la carrera, pedagogia...
- ets pedagoga?
- jo diria que encara no... però hi ha un paper on diu que ho sóc... ja veurem... , estic en procés de ser-ho.
- tan de bó no ho siguis mai, doncs
(cares de sorpresa! :O)
- com?
- be, és un compliment... vull dir que tan de bó sempre conservis aquesta actitut... que sempre et sentis imperfecta i en recerca, em sembla molt bó...
i bla, bla, bla... a partir d'aqui una xerrada molt divertida entre un projecte de pedagoga, una psicòloga i un ex-economista estudiant de mestre d'educació primària...
vam acabar parlant de la feina, de l'educació, de la vida... i vam riure molt.
I la Laia i jo vam sortir del tren sorpreses per la trobada.

Hauríem de parlar més amb la gent que no coneixem!!! hauríem de parlar més tots plegats. Comunicar-nos, estimar-nos, trobar-nos... tenir contacte...

Bé, dimarts, un matí gris preciós... dolç i alegre.

petons lectores i lectors!
-