Recular

Reculo.
Torno enrere.
La meva vida es mou com un acordió, com una molla, com diuen que es mou la dimensió
temporal... aixamplant-se i estrenyent-se, endavant i endarrere... amunt i avall.
Durant l'estiu és sigut efervescent, viva, boja, alegre, sense temps ni per respirar.
Ara torno a l'enyor. A la tristor. A no entendre perquè segueixo estimant l'inestimable.
M'havia oblidat de tot. Dels viatges, de les sensacions, de l'estima, dels ulls, de l'alçada, del cos protector, del graciós tan dolç... i ara, torno a recordar. Recupero la memòria i reculo.

Però la tornada enrere té un límit. El límit que l'altre posa. El límit que l'altre va marcar amb duresa i desdén (que dirien en castellà... m'encanta aquesta paraula).

Diuen que cal deslligar-se del passat. Ho se. Però no ho sento així. Jo em lligaria amb els llaços més forts i més tendres al passat... a un passat que intento no recordar... la meva vida és plena de contradiccions i altibaixos... em defineix la indefinició i falta de fe.

Te echo de menos. I eso no es lo peor... lo peor (que seria lo mejor en otras condiciones) es que te quiero.